Us ho demanem Guardiola.

 

Aquest migdia s'ha celebrat el sorteig dels 16ns de final de la Champions League entre els equips classificats del 9è al 24è lloc en la fase de lligueta que va acabar abans-d'ahir divendres. El principal interès del sorteig per als culers, que ens mirarem aquesta eliminatòria força tranquils ja que el Barça es va classificar directament als 8ens al quedar entre els 8 primers equips de la lligueta, era conèixer el rival del Real Madrid, que estava entre el City de Guardiola i el Celtic de Glasgow. I l'atzar ha decidit que el Madrid s'hagi d'enfrontar al rival més perillós que li podia tocar, és a dir, els "citizens". Una alegria més per als culers, i un motiu d'esperança per veure el Madrid eliminat a les primeres de canvi. Si algun equip pot fer-ho és el City del nostre estimat Pep. Som-hi!!

El temassu del dimecres. Negu Gorriak - "Bi doberman belz".

 

El segon projecte musical dels germans Muguruza (Fermín i Íñigo) després de la banda de punk-ska Kortatu, va ser Negu Gorriak, que barrejava el hardcore, el punk, el rap, i en el que les lletres ja eren exclusivament en basc, i amb un fort component d'afirmació nacional basca. 

L'any 1993 el programa del 33 Sputnik els va convidar a Barcelona a gravar un concert, i malgrat els esforços d'alguns per cancel·lar el concert, es va acabar gravant. En aquell concert van sonar cançons del seu darrer disc, "Borreroak Baditu Milaka Aurpegi", publicat l'abril del mateix any i considerat l'obra mestra de la banda.

Malauradament, aquest temassu no va sonar el passat divendres al concert del Fermín al Palau Sant Jordi.

80 anys de l'alliberament del camp d'extermini d'Auschwitz, i sembla que (alguns) no han après res.

 

Avui es compleixen 80 anys de l'alliberament per part de l'exercit roig soviètic del camp d'extermini nazi d'Auschwitz (Polònia), un dels més grans i mortífers de les desenes de camps que els nazis van construir arreu (Alemanya, Àustria, Polònia, Txèquia...) des que van arribar al poder a Alemanya fins al final de la 2a Guerra Mundial.

Malauradament, sembla que aquests 80 anys que han passat des de la fi d'aquell infern a la terra, hagin servit perquè una part significativa de la societat hagi oblidat les atrocitats i els crims promoguts i executats per una colla de personatges malvats i funestos, carregats d'odi i prejudicis.

Sense anar més lluny, veiem com creixen les expressions d'odi arreu (Itàlia, França, Espanya, Catalunya, Hongria, Holanda, EEUU, etc.) i com pugen electoralment partits populistes que llencen, utilitzant la manipulació i les mentides, discursos d'odi contra col·lectius diversos (immigrants, homosexuals, gitanos, musulmans, etc.). 

Sense anar més lluny, ho hem pogut veure en la campanya electoral dels EEUU per part de membres de la candidatura del vencedor, Donald Trump. Per exemple, Elon Musk, el multimilionari excèntric (per no dir boig), que fa aproximadament un mes va escampar la noticia que al Regne Unit les autoritats portaven ocultant durant anys les violacions de menors d'edat per part de membres de la comunitat pakistanesa. Un més després, la notícia no s'ha pogut verificar, però el mal ja estava fet.

Només per la salutació nazi que fa uns dies aquest personatge va fer en un míting, ja es pot saber de quin peu calça el paio. El nazi vaja.

Akelarre antifeixista al Sant Jordi. Fermín Muguruza.

 

Foto: Jordi Borràs.

Nit memorable ahir en un Palau Sant Jordi de Barcelona que fregava el ple, recordant els 40 anys de trajectòria de Fermín Muguruza. Prop de tres hores de concert, gairebé sense interrupcions, on va desgranar, i intercalar, alguns dels principals èxits de la seva carrera amb bandes com Kortatu, Negu Gorriak, o en solitari. Tres hores que em van passar volant i em van semblar curtes, i on no van cabre-hi un bon grapat de temes també clàssics de la seva discografia. 

No van faltar clàssics de Kortatu com "En la linea del frente", "El último ska", "Nicaragua sandinista", o el mític "Sarri, Sarri" amb el que va cloure el concert. De Negu Gorriak van sonar clàssics com "Itxoiten", "Kolore bizia", un tema que va sortir a l'àlbum amb el grup basc DUT "Bidasoa, fundamentalista", i de la seva darrera època en solitari temes com "Dub manifest", "Errespetua", "Big Beñat", o "Yallah Ramallah", en un crit general de suport a la causa palestina acompanyat per milers de cartrons amb les banderes palestina i libanesa entre el públic.

En definitiva, una nit que no oblidarem mai, que fa justícia a la trajectòria musical d'un dels més grans músics que ha donat Euskal Herria i que hem tingut la sort de gaudir gent de diverses generacions.

Sortida al Molí Paperer de Capellades.

 

Abans-d'ahir dimarts vaig acompanyar els alumnes de la Comunitat dels Grans (4t, 5è i 6è) a la sortida al Molí Paperer de Capellades (L'Anoia). Feia més de deu anys de la darrera vegada que havia visitat el molí amb un altre centre que ara mateix no recordo (hauré de repassar fotos del passat). 

Segons ens van explicar al molí encara s'hi fabrica paper, i a Capellades la indústria paperera, que en el passat va ser la principal del municipi, encara avui compta amb algunes fàbriques de paper (de fumar, i per a bitllets d'alguns països).

Ens van fer la visita guiada pels diferents espais de l'antiga fàbrica, i vam poder veure com es feia el paper fins fa poc més de cent anys. La cistella per espolsar la pols de la roba vella que arribava a la fàbrica, la ganiveta amb que tallaven les teles en petits trossets, els dipòsits on estovaven la tela amb aigua, les màquines de trinxar i afinar les teles per fer-ne una pasta, la massa amb que planxaven els papers, les rodes de molí de fusta que feien moure les màquines...

En acabat els nens van fer un taller d'elaboració de paper amb el motllo, i la marca d'aigua pròpia de la fàbrica. Una gran jornada.

Bar de la Societat la Lliga.

El temassu del dimecres. Kneecap - "Amach Anocht".

 

Els Kneecap (ròtula en anglès) són una banda de rap de Belfast (Irlanda del Nord) que s'han popularitzat internacionalment arrel de l'èxit de la pel·lícula homònima guanyadora d'un premi al festival Sundace i candidata als Oscars per Irlanda com a millor pel·lícula en llengua no anglesa.

La banda està formada per dos col·legues d'infància, els cantants, i un professor de música, el punxadiscos, que tenen la particularitat d'escriure lletres en gaèlic, la llengua irlandesa, i en anglès, i que aquestes estiguin relacionades sovint amb temes tabú com les drogues, el sexe, l'explotació laboral, o l'ocupació anglesa d'Irlanda del Nord.

Els he estat escoltant diverses vegades arrel de veure la pel·lícula i he de reconèixer que tenen cançons molt encomanadisses i de bona producció, així com alguns dels videoclips.

Kneecap, una pel·lícula irlandesa que val molt la pena.

 

Ahir vaig veure aquest pel·liculot irlandès que narra l'origen d'un banda de hip-hop nord-irlandesa que ha tingut una forta repercussió a Irlanda gràcies a les seves lletres irreverents en irlandès (gaèlic) i a la seva actitud rebel i macarra.

Afortunadament, a casa nostra ja fa força anys que el català es present en la indústria musical, tot i que encara no en igualtat de condicions i d'oportunitats. Tanmateix, darrerament hem vist com bandes que canten en català han omplert grans recintes i festivals. Similar cosa passa amb el cinema i el teatre, que malgrat jugar amb pitjors condicions, quan tenen qualitat (i n'hi ha molta), tenen el suport del públic.