No em cansaria mai de veure els Bad Manners. Concerts que són autèntiques festes per ballar sense parar i per moure els malucs al so dels ritmes skatal·lítics. Ska festivaler amb DO anglesa des del 1976, poca broma. El gran (en tots els sentits) Douglas Trendle, conegut artísticament com Buster Boodvessel, continua fent gires amb desenes de concerts cada any als seus 67 anys. En aquesta gira per l'estat espanyol ha ofert 9 concerts en 9 dies consecutius. Brutal!
Quan arriba la tardor
ja se sent aquella olor
de castanyes torrades
pels carrers i per les places
Faci fred, faci calor
no hi ha res que entri millor
que unes castanyes torrades,
i un xarrup de moscatell.
(Risto, 26/10/25)
Aquesta nit, o el que és el mateix, la matinada de dissabte a diumenge, tornarem a endarrerir una hora els rellotges per iniciar l'horari de tardor/hivern. Una tradició que fa dècades que dura i que sembla que podria tenir els dies comptats.
Personalment, em quedaria amb l'horari d'hivern, que afavoreix unes albades més matineres, tot i que implicaria que també es fes de nit més d'hora. Tanmateix, a l'estiu tindríem llum solar fins pràcticament les 21:00 h., que ja està bé.
En canvi si mantinguéssim l'horari d'estiu, del novembre al desembre no hi hauria llum solar fins pràcticament les 9:00 h., fins i tot més enllà en dies propers a l'equinocci d'hivern.
Els Bad Manners estan celebrant amb una gira internacional 50 anys de trajectòria, i ahir van parar a Barcelona, a la sala Upload al Poble Espanyol. Acompanyant els britànics com a teloners hi havia els mataronins Rockafondians.
El gran (en tots els sentits) Douglas Trendle, als seus 67 anys continua mantenint viva la flama dels Bad Manners i es capaç d'oferir 8 concerts seguits a l'estat espanyol. El darrer era el d'ahir a Barcelona i malgrat tots els malgrats (la veu va a la baixa, els quilos pesen, l'edat passa factura...), va aguantar el tipus amb gran dignitat.
Poder veure una de les meves bandes favorites, encara en actiu 50 anys després d'iniciar la seva trajectòria, en una sala petita (per uns 300 espectadors), i a primera fila de l'escenari, no té preu. Gran nit.
Feliu Ventura ha aplegat alguns dels principals cantautors del País Valencià per cantar aquesta cançó d'homenatge, i alhora denúncia, amb aires de jota valenciana, del que va passar aviat farà un any (29 d'octubre del 2024) al sud de València amb la Dana, que es va endur més de dues-centes vides, cases, cotxes, i més. Una altra data negra per als valencians. Una més en l'historial negre de desgràcies.
En la cançó i l'enregistrament del videoclip participen veus com la de Pep Gimeno "Botifarra", Vicent Torrent (Al Tall), Miquel Gil, La Maria, i Noèlia Titana.
Acabo d'acabar la primera novel·la de l'Eduardo Mendoza, un dels meus escriptors preferits, que casualment va escriure just l'any que vaig néixer (1975). Una novel·la d'intriga policíaca ambientada a la Barcelona de principis del segle XX, just abans de l'inici de la 1a GM, quan Barcelona bullia amb l'activisme sindical i la lluita obrera.
Vaig descobrir Eduardo Mendoza a l'Institut amb dues grans novel·les amb el seu toc d'humor: "El laberinto de las aceitunas" i "El misterio de la cripta embrujada". I més endavant vaig gaudir intensament "La ciudad de los prodigios", una obra mestra de la literatura. La veritat, no entenc com he trigat tant a llegir aquesta primera gran obra de Mendoza. Molt recomanable.
Ahir el Barça s'enfrontava al Girona en partit de lliga a l'estadi Lluís Companys, i fins al darrer moment no va poder doblegar els gironins (2-1), que van oferir un joc sòlid amb una gran defensa i sortint amb perill al contraatac. El partit però no serà recordat per un joc espectacular, ni pel gol in extremis d'un defensa com Araujo jugant de davanter (com si d'Alexanco en l'època de Cruyff es tractés), sinó per la botifarra que va dedicar l'entrenador culer a l'àrbitre Gil Manzano, que uns minuts abans l'havia expulsat amb doble targeta groga quan el tècnic alemany va protestar pels pocs minuts de descompte afegits (4).
Milers, per no dir milions de culers ens vam sentir representats per aquella botifarra, un gest ben català, que acostuma a sortir com a resposta a les injustícies (arbitrals) i als intents de perjudicar el Barça en la seva lluita amb el R. Madrid per al títol de lliga. L'àrbitre no se'n va sortir, tot i les errades contra el Barça, i Flick va poder respondre amb tota la ràbia i la tensió acumulada, i el final d'infart.
