Els fets del 15-J.

Ahir un bon grapat d'Indignats, més un bon grapat de fotògrafs i periodistes, i uns quants policies de paisà (al final ja no saps quin és el grup més nombrós) es van concentrar a les portes del Parc de la Ciutadella on es troba el Parlament de Catalunya per esbroncar i escridassar als polítics (representants del poble) que s'hi apropaven a fer la seva feina. Els manifestants no feien distincions a l'hora de mostrar la seva repulsa, i tant socialistes, com convergents o ecosocialistes, van haver de suportar les persecucions, crítiques i alguna que altra vexació.

Al cap i a la fi, poca cosa. Una jaqueta pintada pel darrera que passada per la tintoreria quedarà com nova, i alguns polítics una mica espantadets per la protesta. No va passar res d'extraordinari, com ara que apallissessin a algú (bé, potser la policia a algun manifestant), o que pengessin a algun polític d'un arbre o el fessin passar per la guillotina com es feia en temps de la revolució francesa (sí, sí, allò que s'estudia a les escoles i que es presenta com a revolució positiva per la humanitat).

Està clar que hi ha uns quants que voldrien relacionar al moviment dels Indignats amb els "antisistema", o "okupes" en general. Com aquells que només volen gresca, fumar porros i beure xibeques. I quants més merders hi hagi, millor. És a dir, com pitjor millor. Per aquest motiu, si es pot escalfar l'ambient fins arribar a les càrregues policials, millor que millor. Les imatges de càrregues i de manifestants responent amb ampolles de plàstic i boles de paper de plata, sempre són molt impactants i faciliten que l'opinió pública acabi pensant que són tots uns gamberros i uns "liantes".

Trobo perfecte que hi hagi gent Indignada amb ganes de fer saber de la seva indignació als que dirigeixen el "cotarro". Sense violència, evidentment, però alt i clar. Cal que sàpiguen que ells tenen gran part de responsabilitat en el problema, i que no tothom es conforma amb votar-los un cop cada quatre anys i deixar-los fer el que vulguin sense cap més conseqüència. Que se senten intimidats? També se senten intimidats pels seus caps molts treballadors mileuristes (o menys de mileuristes) i no deixen d'anar a la feina.

Quina llàstima que Madrid ens quedi tan lluny d'on vivim, perquè m'hagués agradat més veure les escenes viscudes ahir davant del Parlament de Catalunya al davant del Congrés dels Diputats. Allà n'hi ha molts més que es mereixen els crits i les esbroncades, i alguna cosa més...

El "temazo" del dimecres. Sangtraït.

Ahir va fer vint anys del concert del "Rock català" al Palau Sant Jordi, que va aplegar a més de 22 mil persones, en el que va representar el record absolut d'espectadors en un concert en un recinte tancat. Van tocar els quatre grups més de moda en aquella època de l'escena pop-rock en català, gràcies a la iniciativa (i l'interès econòmic suposo) dels managers de cada una d'aquestes bandes.

Us deixo amb un dels temes que va interpretar la meva banda favorita aleshores, els Sangtraït, els més heavies i més canyeros dels quatre. En aquells temps tothom tenia els seus favorits i els que no podia ni veure. Per mi els Sopa de cabra eren el grup del cumbaies xiruqueros, Els Pets venien a ser els Hombres G catalans, i Sau era el grup de les nenes i els mariques. Sangtraït representava els més alternatius i entesos en música.

Com ja sabreu, avui en dia solament s'han mantingut en escena Els Pets, tot i que els les altres bandes es van anar disperant en diferents grups amb poc èxit comercial. Els Sopa van dividir-se entre els "Kabul Babà", i el seu lider en solitari. Sau va passar a ser "Pep Sala i la banda del mar" després de la mort del seu cantant Carles Sabater, i els Sangtraït ho van deixar córrer i ara el cantant i el bateria s'arrosseguen pels escenaris del país sota el nom de "Los guardianes del puente". Veure per creure...

El Cavall Bernat quinze anys després.

Qui m'ho havia de dir, que algun dia tornaria a escalar aquesta mítica roca de Sant Llorenç del Munt. La primera i única vegada que ho havia fet jo devia tenir al voltant de vint anys, i d'això ja en fa quinze... Recordo, fins i tot, que aquell primer cop vaig anar acompanyat del Franc Puig i la Núria nosequé. Al primer m'uneix una amistat de gairebé dues dècades. Amb la segona mai ens va unir una gran amistat, però és d'aquelles amb qui et reconeixes pels llocs i que fins i tot, de tant en tant, arribes a creuar unes paraules.

Avui m'ha acompanyat a l'excursió en Jordi, company mestre a l'escola on treballo, i qui sap quina serà la nostra relació d'aquí quinze anys. El més probable és que sigui inexistent o de molt baixa intensitat, tenint en compte que el Jordi és lleidatà i que l'any vinent tots dos canviarem d'escola amb tota probabilitat... L'experiència viscuda avui però, quedarà per molts anys a la memòria (i en la foto que he fet amb el mòbil).

Feia molts anys que no escalava. Gairebé tants com els anys que feia de la primera i última ascensió al Cavall Bernat. Mai he estat un amant de l'escalada, però "una vez cada quince años, no hace daño". No sé si seré capaç de tornar a escalar aquesta roca d'aquí quinze anys. No ho descarto, tot i que ho veig difícil. Quina fila faré als 50? Espero no haver perdut tant la forma com per no ser capaç de pujar aquesta roca, en teoria accessible amb unes condicions físiques "normaletes". Com a mínim espero poder explicar-ho en aquest blog, que seria mèrit doble.

Data negra per la Catalunya catalana, anti-racista i progressista.

El passat dissabte es van constituir la majoria d'alcaldies catalanes, a excepció d'un parell o tres de ciutats on encara s'han de resoldre els recursos presentats per algunes candidatures pel recompte de vots. Una de les ciutats que ha patit un canvi de poder més significatiu ha estat Badalona, on els neofeixistes del PP liderats per l'ultra García Albiol, amb el seu discurs xenòfob i populista, han aconseguit arrabassar l'alcaldia als socialistes, després de molts anys d'aquests a la poltrona.

Com a català, catalanista, independentista, progessista, anti-racista i ateu que soc, m'ha sentat com una patada als collons l'arribada a l'alcaldia de la tercera ciutat en nombre d'habitants del nostre país, d'aquest impresentable i obscur personatge. El recordo repartint mastegots en un acte pepero contra uns manifestants anti-peperos, com si d'un porter de discoteca qualsevol es tractés. La seva fila "pijo-espanyolista" em fa venir basques, i no arribo a comprendre com és possible que hagi arribat a convèncer a tants ciutadans badalonins amb el seu discurs anti-immigrants tan xenòfob i populista.

Espero que l'arribada al poder d'aquest personatge serveixi, com a mínim, perquè a molts pobles i ciutats del país els seus governants obrin els ulls davant dels problemes reals de convivència entre la ciutadania, conflictes reals de cohabitació i compartiment de l'espai públic, l'augment de la delinqüència i de la inseguretat ciutadana, i d'altres problemes als que s'ha girat l'esquena com si en realitat no hi fossin.

Fins fa poc, una de les coses que em feien sentir més orgullós de viure a Catalunya, era la insignificant presència de PePeros, ni racistes, als òrgans de poder, i els baixos percentatges de vots que acostumaven a tenir en tots i cadascun dels processos electorals aquí a Catalunya. Espero que la tendència alcista actual no vagi a més, i que quedi clar que els més reaccionaris, fatxes i conservadors són minoria al nostre país.

Gimnàstica a l'Índia.

Aquesta entrada va dirigida a tots els mestres d'Educació Física del país. He trobat a la xarxa aquesta espectacular especialitat gimnàstica de l'Índia que combina elements acrobàtics, d'equilibri, força i resistència. La de coses que es poden arribar a fer amb un pal plantat en posició vertical! Només fa patir una mica quan els gimnastes es deixen caure des de dalt de tot i abans d'arribar al terra s'agafen al pal creuant les cames a la barra, molt a prop de l'entrecuix... Em passaré pel Decathlon a veure si tenen pals d'aquests en venda.

Possibles canvis en el format d'oposicions de mestre.

Alguna cosa s'està movent al Ministerio de Educación pel que fa al tema de les oposicions als cossos de mestres i professors. M'alegra pensar que per fi s'hagin adonat que l'actual sistema d'oposicions no garanteix de cap de les maneres que els que aprovin siguin els més vàlids per la professió, i s'hagin proposat algunes modificacions en els criteris de selecció. Malauradament però, crec que els canvis proposats no milloraran substancialment el que ara tenim...

En primer lloc, estan plantejant-se modificar la part teòrica de la prova, que fins ara consistia en un examen on t'havies d'estudiar prop de 30/60 temes i escollir-ne un entre les 3/5 opcions que et donaven després d'un sorteig amb boletes previ a l'inici de la prova, i que en el futur, sembla ser,  volen convertir en una prova amb 10/15 preguntes referides a tot el temari. D'aquesta manera no s'acaba amb la part purament memorística de les oposicions, però com a mínim es limita la possibilitat de passar la prova per pur atzar, ja que no valdrà estudiar solament 4 o 5 temes i tenir la sort que et toqui un dels que havies estudiat. Aquesta modificació, malauradament però, no varia gaire la vessant memorística de les oposicions...

Un altre canvi que es plantegen és el de la fase de pràctiques. Fins ara, la persona que superava el procés d'oposició, treballava l'any següent en fase de "pràctiques" tot el curs, i rebia la visita de l'inspector un parell de dies al llarg del curs per ser avaluat, i rebre "l'Apte" o el "No Apte" (no tinc constància que mai s'hagi avaluat a algun mestre en pràctiques amb un "No Apte"). De cara al futur hi ha la intenció de modificar aquesta fase, i faran que els mestres que hagin passat la fase d'oposició estiguin el primer any en pràctiques dedicant mitja jornada a la tasca docent, i l'altra mitja jornada a activitats de formació. I el vist-i-plau final no el donarà únicament l'inspector de torn, sinó que hi haurà una comissió, formada pel director del centre, un representant del Consell Escolar, un representant del departament del que formi part el mestre, el tutor de pràctiques, i l'inspector educatiu de l'escola. En aquest aspecte, sí que sembla que avancem.

Al final d'aquest primer curs en pràctiques, el mestre haurà de presentar-se davant d'un tribunal per defensar la memòria de la feina realitzada al llarg del curs, i també haurà de preparar i defensar una proposta d'actuació envers un supòsit pràctic que proposi el tribunal. Aquesta prova recorda al cas pràctic que s'havia de resoldre en la fase d'oposició antigament, i que malauradament al meu entendre, va desaparèixer fa uns anys.

Em sembla que aquests canvis promoguts pel MEC (Ministerio de Educación y Ciencia), queden encara molt lluny del que seria una oposició justa i fiable (si és que això pot existir). Crec que es continuarà valorant excessivament la capacitat memorística dels opositors. Crec que l'avaluació del període de pràctiques ha de canviar molt per poder dir que és objectiva, ja que actualment es basa en una observació "anunciada" (vull dir que el mestre es prepara molt especialment la classe el dia que l'inspector el visita, ja que ja l'han avisat prèviament) d'un inspector que no té ni idea del funcionament particular del centre, del context escolar, del alumnat, ni res de res, i que només es queda amb una impressió fugaç de la feina del mestre. Crec que per avaluar a un mestre, cal un seguiment més ampli en el temps, i rebre informació de tots els agents implicats/relacionats en la seva feina: altres mestres companys de l'escola, equip directiu, pares i mares, professionals externs relacionats amb l'escola, equip no docent de l'escola, els alumnes... I aquesta feina és impossible de fer amb una sola visita.

Que bonic que és l'amor, segons Walt Disney...

Com haureu pogut comprovar els que passeu (fins i tot llegiu, escolteu, o mireu) per aquest blog de tant en tant, m'he carregat l'enquesta sobre l'amor de parella que havia d'estar activa fins d'aquí cinc dies, per tres raons: l'escassa participació (7 persones incloent-m'hi jo mateix hem votat), la notícia de la propera estrena a TV3 d'un programa relacionat amb el món de la parella, i la manca d'idees per escriure quelcom avui.

Pel que fa a la participació, em sorprèn un xic l'important descens dels vots emesos en aquesta enquesta en contrast amb les altres enquestes realitzades: 7 vots en aquesta, pels 26 de la primera, els 46 de la segona, o els 23 de la tercera. Tampoc és que en les anteriors enquestes la gent s'hagués tornat boja per votar, però el cert és que el tema de l'amor de parella, o bé no ha atret, o bé ha incomodat, o bé ha semblat una xorrada com una catedral, tot i que tampoc crec jo que els anteriors temes de debat fossin d'especialíssim interès. Per què incomoda doncs el tema de l'amor? Tant ens costa expressar-nos amb sinceritat? Podem tenir opinió per tot menys per l'amor de parella? Creieu (lectors-espies-navegadors) que les vostres parelles poden arribar a descobrir els vostres pensaments sincers si voteu en aquesta enquesta? Heu enganyat tal vegada a la vostra parella amb aquella frase típica de "sempre t'estimaré"...?

Si heu respost afirmativament a aquesta darrera pregunta, no patiu, perquè segurament la vostra parella té igual de clar que vosaltres que les paraules se les emporta el vent, i que el tema de l'amor de parella que ens han venut, és un invent de les productores cinematogràfiques i d'alguns autors de novel·les romàntiques d'una altra època. El que nosaltres coneixem avui en dia es podria anomenar "pacte d'interessos de caràcter transitori", i tal i com indiquen alguns estudis estadístics, acostuma a tenir una durada cada cop més curta.

Fa uns anys, quan començava els meus estudis de magisteri a la UVIC, em van fer llegir un llibre de l'Erich Fromm que es diu "L'Art d'estimar", que recomano a tothom i que ve a ser una teoria de l'amor molt interessant, al meu entendre. No el recomano a tots aquells que s'hagin emparellat en els darrers vint-i-quatre mesos, ja que aquests encara poden estar vivint en el núvol de felicitat (passió en diuen?) dels principis, i tampoc voldria fer-los baixar del núvol. Us deixo algun dels principis de la teoria de Fromm, a veure que us semblen:

- “la capacitat d’estimar d’un individu pertanyent a qualsevol cultura donada, depèn de la influència que aquesta cultura exerceix envers el caràcter de la persona mitja”

- “El principi en que es basa la societat capital i el principi d’amor són incompatibles”.

- "la satisfacció sexual i el treball en equip (com a refugis de la soledat) constitueixen les dues formes normals de la desintegració de l’amor dins la societat occidental contemporània".

- "és impossible estimar avui en dia. Com a molt, podem intercanviar el nostre “bagatge de personalitat” tot confiant que la transacció sigui equitativa". 

- L’amor infantil segueix el principi “estimo perquè m’estimen”. L’amor madur “m’estimen perquè estimo”; l’immadur “t’estimo perquè et necessito”; el madur “et necessito perquè t’estimo”.

 Per cert, els resultats de l'enquesta "Quant temps creus que pot durar l'amor de parella?" han estat: 3 vots per l'amor per "tota la vida", 2 per "entre 2 i cinc anys", 1 per "d'un a dos anys", i 1 per "de cinc a deu anys"