Overbooking i remuntada.

Ja som aqui, ja hem arribat (aixi sense accents perque escric des de Bangkok)! I no ha estat ni facil, ni molt menys rapid. Vem sortir a les 3:00 de la porta de casa meva i arribavem a la porta de l-hotel de Kuala Lumpur a les 16:30 h. d-alla, que ve a ser les 10:30 de casa. Es a dir, prop de 32 hores despres. I entremig, tota una serie de complicacions i desventures.

El primer problema serio el vam tenir arribats a l-aeroport d-Istambul. Alla haviem de fer una connexio de vols per arribar a Kuala Lumpur. La sorpresa ens la vam trobar quan un treballador de l-aeroport ens va venir a buscar a la cua de la companyia que ens haiv de dur a KL, i ens va comunicar que el vol anava "overbooking" i que no hi cabiem ni la Maria, ni jo, ni quatre persones mes. L-opcio que ens oferia per arribar a KL era agafar un altre avio set hores despres que ens portaria a Bangkok, i alla un altre avio que ens portaria finalment a KL. I haviem de deixar al Ruben que si que hi cabia i que hauria de continura el viatge solet per unes hores...

El paio de l-aeroport es va disculpar en nom de Turkish Airlines intentant-nos converncer que hi havia hagut algun problema informatic i que els nostres noms no havien aparegut registrats en el vol d-Istambul a KL. Vaja, una excusa molt poc creible. Ens va oferir pero anar fins a Bangkok en classe Business (que diuen que esta de conya) i esperar-nos fins l-hora de sortida en una d-aquelles sales VIP de l-aeroport tan "pijes", amb barra lliure de menjar i beure (tot i que tampoc es que s-hi lluissin massa).

Fins aqui, tot i la gran putada del retard i tal, vam pensar que tampoc estaria malament fer un vol de mes de 9 hores fins a Bangkok en classe business, que diuen que pots estirar les cames i tot, aixi que vam acabar acceptant l-alternativa i intentant reorganitzar el viatge. Al Ruben el vam poder colar una estona a la sala VIP perque menges una mica i li vam escriure a un full tot el necessari perque pogues arribar fins a l-hotel que teniem reservat a KL. El malson i la rabia van venir mes tard quan vam comencar a comprovar que allo que ens havien dit d-anar en classe business era un engany com una catedral. Vam discutir i discutir amb els treballadors de Turkish, pero no hi va haver manera. Total, que al final ens acoplaven com la resta en classe turista.

A l-aribar a Bangkok, la cosa va anar mes lligada i no vam haver d-esperar gaire per agafar el vol cap a KL. Un cop alla, taxi cap al centre, cap a l-hotel on haviem quedat amb el Ruben, que ens esperava malassegut en un sofa de la recepcio perque no l-havien deixat anar a l-habitacio perque no estava al seu nom... Res, sis hores esperant-nos per KL...

I despres de fer una mica de res de turisme per KL (veieu foto de les torres Petronas), l-endema al migdia, os sigui aquest mati, vol cap a Bangkok. Despres de dormir mes de 12 hores (no recordo l-ultima vegada que vaig dormir tant) i perque ens ha despertat la de la neteja...

Bye Bye y hasta otro ratito...

Doncs això, que me'n vaig de vacances cap al sudest asiàtic i suposo que no em serà tan fàcil això d'escriure al bloc. Intentaré informar i mostrar-vos algunes coses destacables del periple asiàtic que avui començo, juntament amb el Rubén i la Maria.

Apa, que us vagin bé les vacances (a qui en faci) i ens veiem pels assaigs de Sant Fèlix, que l'hem de liar grossa... 2d9fm, pd8fm, 4d9fa?...

El primer fitxatge: Alexis Sánchez.

El FC Barcelona acaba de fer públic el fitxatge del xilè Alexis Sánchez, provinent de l'equip italià de l'Udinese, que ve a reforçar la davantera blaugrana i a competir per un lloc a l'onze amb Pedro i Villa (suposo que ningú pensa que pugui fer fora a Messi). Diuen els experts i els que l'han vist jugar regularment, que Alexis és un crack que encara no ha explotat totes les seves virtuts als ulls dels amants del futbol. Ara se li obre una possibilitat immillorable per fer-ho, a les files del millor equip del món, rodejat dels millors jugadors del món. Lluiria el mateix Messi si no tingués al seu costat a Xavi i Iniesta? Crec que la resposta a la pregunta es fa evident havent seguit una mica la Copa Amèrica que s'està disputant aquests dies a l'Argentina...

El fitxatge d'Alexis ha estat com un culebrot de més d'un mes de durada. El mitjans de comunicació s'han tornat bojos amb el secretisme de les negociacions pel fitxatge entre l'antic equip del xilè, l'Udinese, el Barça, i el representant del jugador. A les tertúlies radiofòniques esportives, i a la premsa especialitzada, se'ls havien acabat els arguments per parlar del tema. S'estaven tornant bojos per tal d'omplir els seus programes o les pàgines dels diaris amb alguna informació rellevant sobre l'assumpte. I és que sembla que els dirigents blaugranes han après a negociar com cal, i ara no es filtra als mitjans el punt en que es troben les negociacions per tal de no encarir el producte. Un drama pels mitjans, però un avantatge pel club.

Ara queda saber com acabarà l'altre culebrot de l'estiu, el possible traspàs del capità català de l'Arsenal, Cesc. En aquest cas, tot i la coincidència amb el cas del xilè Alexis, pel que fa a l'interès del jugador per venir al Barça, sembla que els responsables del club londinenc no tenen la intenció de despendre's del seu jugador insígnia. Si més no, no al preu que està disposat a pagar el Barça. I en aquestes ens trobem, amb un jugador que ha manifestat clarament que vol tornar a Barcelona, un club interessat a fitxar però a un cost assumible, i un altre club que no vol deixar d'ingressar el màxim possible pel seu crack. La veritat, és una sort pel Barça el fet de que Cesc no sigui un jugador imprescindible en un futur immediat. Crec que l'equip té la posició ben coberta amb Xavi, Iniesta, Busquets, Thiago, Keita i Mascherano. Així que no cal llençar la casa per la finestra i si l'Arsenal no rebaixa considerablement les seves pretensions, doncs bon vent i barca nova. Podem esperar, i de pas enviem un missatge a tots aquells que marxen del Barça i després volen tornar: no us serà fàcil. Haver-ho pensat abans.

Estudiants que no estudien el que voldrien.

Ahir va sortir publicat als mitjans de comunicació que el 60% dels estudiants entraran a la carrera que volien. Dit a l'inrevés, el 40% dels estudiants no entraran a la carrera que volien i hauran d'estudiar unes coses que no els interessen. Quin panorama! Com per exemple aquest pobre noi que tenia il·lusió per entrar a medicina, però s'haurà de "conformar" amb estudiar Nutrició i Dietètica. Amb una mica de sort, al llarg dels 4 o 5 anys que duren els estudis s'anirà interessant pel tema i acabarà apreciant l'ofici i tot. I si no és així, sempre podrà apuntar-se a alguna universitat privada per aconseguir allò que realment el motiva.

Mai he acabat d'entendre del tot, el perquè hi ha tants estudiants que han d'acabar estudiant coses que no els interessaven. M'imagino als professors d'unes quantes facultats havent de fer classe a un grup d'alumnes que no tenen cap interès en allò que els explica. Ha de ser força frustrant. Igual de frustrant que per l'alumne que ha de seure a l'aula a escoltar unes explicacions que ni fu ni fa. No, si jo volia estudiar per periodista, però com no m'arribava la nota de tall m'han enviat a estudiar Història... 

Potser no és sostenible que tots els estudiants puguin accedir als estudis que desitjarien, per allò de que el mercat laboral té unes necessitats i no interessa que sobrin per una banda i que en faltin per una altra, però tampoc em sembla molt normal que el mercat laboral acabi rebent un 40% dels universitaris amb professions que no volien. Com amagues a l'entrevista de feina per directiu d'empresa que el que realment t'hagués agradat era ser veterinari? Tanmateix, el més complicat no és amagar això a l'entrevistador, sinó poder amagar dins del cervell el que realment t'hagués agradat ser, que no va poder ser per unes dècimes en la nota.

Un altre aspecte negatiu del sistema actual és la possibilitat que la societat estigui deixant escapar a possibles grans professionals, que res té a veure amb grans estudiants. No crec que l'expedient i la nota de selectivitat dels estudiants indiquin que una persona està més o menys capacitada per estudiar una cosa o altra. Qui ens assegura que aquell estudiant mediocre d'institut, que mai no s'ha interessat pels estudis, no podria ser un magnífic doctor si realment el deixessin estudiar allò que l'interessa? Però el nostre sistema penalitza-premia massa la trajectòria que els estudiants han tingut a la secundària, tot i que això no tingui res a veure amb les potencialitats reals dels estudiants. Prefereixo a professionals motivats i que facin la feina amb alegria, que no pas a professionals que s'han tret els estudis perquè tocava, i perquè alguna cosa havien de fer...

El "temazo" del dimecres. Todos tus muertos - "Mandela"

Ahir, Nelson Mandela va celebrar els seus 93 anys de vida, dels quals va passar-ne 27 a la presó, pel seu activisme polític i militar contra el règim racista segregador del Partit Nacional Afrikaner a Sudàfrica. Va ser alliberat l'any 1990, i el 1993 va rebre el premi Nóbel de la pau. Va ser elegit president del país l'any 1994 i va governar fins l'any 1999.

El tema és del grup argentí Todos tus Muertos. És un tema amb bases Dub (un estil semblant al reggae amb ecos, i d'altres sons repetitius) del seu disc "Dale aborigen" de l'any 1994. Molt bon disc, per cert. Grans bandes a l'Argentina.

Recomanacions de lectura: La casa cantonera.

La Sílvia Alcantara és una bona Minyona, que a més a més, escriu molt bé i porta a les seves netes a la mateixa escola dels meus nebots. O sigui, que tenim un parell de coses en comú, i una altra que no... Avui no us vull parlar de la vessant castellera de la Sílvia, ni de les característiques de l'escola on eduquen a les seves netes i als meus nebots (no descarto fer-ho algun dia), sinó del darrer dels llibres que li han publicat, "La casa cantonera".

Es tracta d'una novel·la no gaire extensa, ambientada en un poble català a la segona meitat del segle 20. La Sílvia té una capacitat prodigiosa per descriure'ns la vida, els costums, els paisatges, etc., d'aquella generació, i crear una xarxa de relacions familiars, amoroses i d'amistats i enemistats, que enganxa de principi a fi. La novel·la es llegeix d'una volada perquè aconsegueix mantenir el suspens de la trama fins a les darreres ratlles. I no li calen més de quatre o cinc personatges per muntar aquesta gran història, ni tampoc allargar innecessàriament el text com acostumen a fer alguns autors per donar volum a les seves obres. Amb poc més de 150 pàgines la Sílvia en té prou per explicar una història plena d'emocions de tota mena, i sovint antagonistes: amor, desamor, enveja, passió, odi, ràbia, alegria, decepció, fúria...

Després del gran, enorme, èxit de vendes i de crítiques aconseguit amb la seva primera novel·la publicada, "Olor de colònia", molts esperàvem amb candeletes la nova novel·la per veure si mantenia el nivell d'interès i de qualitat de la primera o què. I us haig de dir, que a mi personalment, la darrera obra no m'ha decebut gens ni mica. I això que la primera la vaig gaudir de principi a fi, i la vaig valorar amb una nota difícil d'igualar, i molt difícil de superar. I si bé "La casa cantonera" no supera en valoració general a "Olor de colònia", s'ha de reconèixer que no decep les expectatives. Tinc entès que l'ordre de publicació de les dues novel·les no segueix l'ordre de creació, la qual cosa em fa pensar que la Sílvia ha anat millorant obra rere obra. Cal doncs teoritzar que la seva propera producció després de l'exitosa "Olor de colònia" pugui fins i tot millorar-la.

Us recomano que aprofiteu les vacances i el temps lliure per llegir-vos les dues novel·les publicades de la Sílvia Alcàntara, perquè valen molt la pena. A més, no caldrà que us passeu tot l'estiu llegint-les, ja que no són obres excessivament extenses. I com a més a més, enganxen des del principi, les llegireu en un obrir i tancar d'ulls.

Sortida a l'estranger dels Minyons.

Aquest passat cap de setmana els Minyons hem tornat a actuar a l'estranger, a Andorra, amb motiu dels actes de la Capitalitat de la Cultura Catalana a Escaldes-Engordany, després de l'últim viatge a Israel de fa més de dos anys. No està gens malament l'estadística tractant-se d'una colla que ha aconseguit les majors fites castelleres de la història. Que jo recordi, així de memòria, els Minyons en els seus 32 anys d'història han viatjat a fer castells a països com Espanya (Valladolid, Alcalà la Real, Vigo, Tauste), Euskal Herria (Astigarraga, Pamplona-Iruña), Escòcia (Edimburg), Itàlia (Milà), Alemanya (Berlin), Israel (Akko), i uns quants indrets llunyans dels Països Catalans (Alcúdia, Palma de Mallorca, Algemesí, Vilafranca del Cid i Morella, Perpinyà...). Vaja, un balanç destacable però que queda força lluny d'altres colles de similar nivell o envergadura que han recorregut mig món gràcies als contactes, endolls, i patrocinadors-mecenes que els ho faciliten. Vaja, de fet, hi ha colles que en tan sols una temporada han viatjat més que els Minyons en tota la seva història. Enveja? Evidentment. Justícia? Cap ni una!

En fi, que nosaltres ens conformem amb els viatgets per carretera de cap de setmana, encara que sigui al país dels Pirineus. I contents, eh! Així que aquest dissabte a les 16:45 sortíem de l'estació d'autobusos de Terrassa amb tota la il·lusió del món cap a Andorra, a Escaldes-Engordany, a passar un cap de setmana (de fet, 24 hores) de castells, festa, compres i germanor. Quina emoció, quins nervis! La gent portava bosses com si anés a quedar-se una setmana sencera a Andorra. Potser no anaven plenes, sinó que hi deixaven força espai per poder carregar-les amb el tabac, licor, sucre, mantega, xocolata, que esperaven adquirir a preus molt competitius en alguna dels centenars de botigues que omplen el país. Em pregunto si hi ha gent que hi viu a Andorra o si solament hi ha treballadors i botigues...

Després d'un viatge força calorós (l'aire condicionat no acabava de tirar en l'autobús on jo anava) de prop de tres hores, arribàvem a les portes de l'Hotel Cosmos, on havíem d'allotjar-nos. Després d'un breu discurs de l'Ogro, i del repartiment d'habitacions, molta gent va sortir pitant a comprar. Veies gent de la colla per tot arreu carregats amb bosses plenes fins dalt, amb cares de satisfacció. I també es veien cares angoixades d'aquells que encara no havien trobat el que cercaven i veien com s'apropava l'hora de tancament dels comerços.

Vam sopar un "self-service" en dues sales de l'hotel i en acabat, mentres uns quants anaven a fer la passejadeta pels carrers del poble, d'altres es preparaven a les habitacions per començar la gresca. Per moments l'hotel semblava un d'aquells hotels de Salou o Lloret amb gent cridant-se pels balcons, habitacions de quatre amb més de vint persones dins, beguda, fum de tabac i d'altres plantes, etc. Això de que a Andorra no hagi arribat la llei anti-tabac, va sentar especialment bé a un bon grapat de minyons i minyones, que van tornar a gaudir del plaer de fumar en espais públics i tancats. Els que ja no fumem, vam reafirmar-nos en les grans avantatges, a tots nivells, de la llei anti-tabac. 

Després de més de dues hores de xivarri, "botellón", ruta per les habitacions, i intents no reeixits i sí reeixits per compartir llit, uns bon grapat de joves vam decidir sortir de l'hotel a buscar una mica de festa pel poble i per trobar-nos amb la gent de les altres colles convidades, la Colla Vella i els de Lleida. Molts vam acabar a un local anomenat la "Bodegueta" on solament hi posaven música comercial. Tanmateix, tampoc hi havia molt més on triar, i de fet, el més important era que hi havia cervesa freda i un bon ambient casteller.

L'endemà, la majoria dels que havíem sortit la nit anterior fins a altes hores, ens vam despertar amb el soroll insuportable de l'Eli picant a les portes de les habitacions com una boja i cridant "Bon dia". Quina contradicció, no? Amb més pena que glòria la gent es va anar despertant i activant per anar a la plaça dels Coprínceps a fer castells. Tot i que el dia amenaçava pluja amb núvols negres, l'actuació es va poder portar a terme de principi a fi. Nosaltres vam acomplir amb el previst de manera brillant: 4d8, 2d8f, 3d8 i pd7f. La Vella es va quedar a mitges ja que només va poder carregar un 2d8f potser massa de circumstàncies, a més del 3d8, el 4d8, i dos pd5. I els de Lleida van sortir contents amb el 4d8, el 2d7, el 5d7 i un vano de 5. Amb els darrers pilars de comiat va arribar la pluja, però no prou intensa com perquè no ens donés temps a aixoplugar-nos al bar del davant de l'hotel a fer unes birres.

 

Després de dinar al mateix hotel, vam tenir un temps lliure abans d'agafar els autocars, que alguns van aprofitar per fer algunes compres més, per mandrejar per algun racó de l'hotel o dels voltants, o per fer el cafè al bar. A les 17 ens recollien els busos al davant de l'hotel i tornàvem cap a Terrassa, satisfets de la feina feta, i la convivència i la festa viscudes. Esperem no haver d'esperar gaire per poder tornar a sortir de les fronteres catalanes!