El Reial Madrid i la llibertat d'expressió.

Acabo de veure aquestes imatges que algun aficionat culer ha penjat a la xarxa, que mostren a les forces de seguretat de l'estadi Bernabeu requisant una bandera estelada a un aficionat culer en plena celebració d'un gol del Barça. Els sorpresos aficionats barcelonistes han d'acabar cedint a les demandes d'un treballador del club madridista davant de la seva insistència i malgrat l'inicial resistència. Aquest és doncs el fals "senyorio" del club blanc, que no accepta que aficionats culers puguin tenir sentiments independentistes i en facin mostra. No passa res però, si es tracta de banderes espanyoles, fins i tot preconstitucionals com passa tot sovint al fons sur de l'estadi madrileny.

M'agradaria que aquest document es pogués veure a tots els noticiaris estatals, i fins i tot internacionals, perquè es vegi qui són els demòcrates i qui no. Estic convençut que el propi Fraga hagués aplaudit aquesta acció, igual que devien fer la majoria dels directius del club blanc a les seves butaques. Els mateixos directius que van permetre, si no promoure, en un anterior partit, l'aparició d'una pancarta a la grada del tot ofensiva i aberrant amb l'eslògan "Mou, tu dedo nos marca el camino", en al·lusió a l'eixelebrada acció del tècnic portuguès contra l'ull del segon entrenador blaugrana, Tito Vilanova.

Potser aquesta acció pot servir perquè més culers es radicalitzin i apareguin més i més estelades al Camp Nou i a la resta d'estadis on jugui el Barça. Sobretot al Bernabeu. Sempre he pensat que cal utilitzar al Barça com a eina de catalanitat de primer ordre. De fet, internacionalment, i encara que soni una mica trist dir-ho, la gent coneix el fet diferencial català gràcies al Barça, i això sempre pot ajudar en la cursa per la independència. Aquest fet ocorregut a l'estadi madrileny mostra la intol·lerància d'alguns (per no generalitzar, eh!) espanyols envers els catalans que no se senten espanyols, i quines són les seves maneres per solucionar el conflicte. No cal recordar d'altres maneres més bèsties que han tingut històricament els espanyols per resoldre aquest tipus de conflictes...

Que retallin a les escoles de l'Opus. O millor que les tanquin.

Avui m'ha vingut de gust dedicar aquesta cançó de La Polla Records a totes les escoles privades de l'Opus que segreguen per motiu de gènere, raça, i poder adquisitiu. I tot això amb el consentiment dels polítics governants, i el que és pitjor i més greu si cap, amb el suport econòmic de la Generalitat. És a dir, amb els diners de tots els contribuents. Em nego a finançar escoles d'aquest tipus amb els meus diners. Ho trobo vomitiu i socialment deplorable.

S'ha publicat darrerament que la Consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, no està disposada a retallar les ajudes a aquestes escoles, tot i que no li tremola el pols a l'hora de retallar a la pública. Estic convençut que si per la consellera fos, el model d'escoles privades com les de l'Opus seria el model de referència per l'educació formal dels infants. I no m'estranyaria gens que els seus fills (si els té o els ha tingut) hagin anat o vagin a aquestes escoles elitistes. Malauradament per la senyora Rigau, no tothom pot fer front a quotes de 500 o 1000 euros mensuals per dur als seus fills a l'escola, i afortunadament, no tothom té els prejudicis ni la discriminació classista de moltes de les famílies que trien aquestes escoles en comptes de les dels pobres (públiques).

Segurament deu pensar la senyora Consellera que aquestes escoles són un exemple de rendiment acadèmic, i d'exel·lència fins i tot, però potser no ha parat a pensar quin tipus de societat estem aconseguint gràcies a la segregació per raons de gènere, d'estrat social, o de raça. Si algú vol educar als seus fills amb aquests valors, que ho faci, però ni un cèntim dels fons públics pot anar a parar a aquestes elits tan discriminadores i sectàries.

I pensar que si no arriba a ser pel Franco, potser no hi hauria ni esglésies... Em pregunto si encara hi deu haver capellans pedòfils en aquestes escoles...

Si que s'ho tenien callat...

Ahir al Polònia van fer un gag magnífic de la situació del sector catalanista del PSC als òrgans de poder del partit. Vaig riure un munt amb les imitacions de l'Ernest Maragall, Marina Geli, Montserrat Tura i Antoni Castells tan crítics amb la direcció com immobilistes i incapaços. Tota semblança amb la realitat es pura realitat... Podeu veure en aquest enllaç aquesta joia de l'humor negre.

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3911413

Per altra banda, m'ha sorprès gratament descobrir que a UDC (Unió Democràtica de Catalunya), soci de CDC (Convergència Democràtica de Catalunya) a la coalició CIU, no tots són com el seu líder Antoni Duran i Lleida. Resulta que també hi ha independentistes dins d'Unió, tot i que potser són tan nombrosos com els catalanistes del PSC, però com a mínim ara sabem que també existeixen. Es feia ben estrany entendre aquesta coalició entre Convergents i Demócrata-cristians, amb discursos tan allunyats pel que fa al tema identitari si més no.

Ara sabem que l'opinió de Duran i Lleida, molt continguda darrerament per no fer enfadar massa al soci majoritari, no és l'única i indiscutible al sí d'Unió. Esperem doncs que aquests crítics del partit democristià no triguin gaire a petar-se al fatxa del Duran, i ens facin el favor d'apartar del mapa polític a aquest dinosaure en vies d'extinció.

S'evidencia amb aquesta sèrie de moviments crítics més aviat tebis dins dels grans partits polítics, que alçar la veu i ser crític costa més del que seria higiènicament exigible, i que pesen molt els interessos personals (de poder i econòmics) que els principis morals i ideològics.

Millor que l'opi. Madrid-Barça (1-2).

Ahir vaig anar a veure el Madrid-Barça de l'anada dels quarts de final de la copa del rei al local de Minyons. Mitja hora abans que comences el partit (22:00 h., com es nota que als que programen aquests horaris la canalla els importa una merda, ja que no donen diners) ja gairebé no quedaven cadires per seure, i vaig rescatar una de la terrassa del pati abans no les prenguessin totes. Finalment hi havia un ple a vessar com en les grans ocasions. I com en les grans ocasions, m'envaia un estat de tensió i nervis, tot i que molt menys intens que en d'altres enfrontaments entre els dos grans rivals.

El guió del partit va ser molt similar a anteriors enfrontaments. Amb el Madrid sortint a pressionar amb força i trobant-se un gol del no res als primers minuts. I a partir d'aquí, el Barça prenent el control absolut del joc i percutint una i altra vegada l'àrea rival, fins a trobar el desitjat gol de la tranquil·litat al principi de la segona part en una jugada d'estratègia (curiós si més no), amb un cop de cap del gran capità Puyol a centrada de servei de cantonada de Xavi, i un segon gol del portent físic francès Abidal en una cursa vertiginosa per la banda, rebent una genial assistència de Messi (que no va haver de fer el seu millor partit perquè el Barça no ho va necessitar) i clavant la bimba al fons de la xarxa batent a un Casillas que ja s'ha convertit en el porter blanc més golejat pel Barça.

Vaja, la història dels clàssics es torna a repetir i ja en van un munt. I els aficionats culers que ens miràvem el partit passàvem de les cares de patiment, ràbia pel resultat injust, i ira pel joc brut del Madrid, a les cares de "s'ha fet justícia", que bons que som, quin bany els estem fotent, quant durarà això, això és increïble, i etc., etc. Aquests moments de felicitat absoluta i col·lectiva són difícils de trobar en altres àmbits de la vida (com a mínim personalment). La quantitat d'endorfines que es deuen arribar a produir en moments com aquests no tenen comparació possible. Bé, potser si ho comparem amb les drogues i/o l'orgasme, però amb la diferència que tant l'un com l'altre tenen efectes secundaris de baixada, i en canvi amb el futbol pots estar hores i hores després, rellepant-te amb les tertúlies esportives, la premsa, els resums...

Quant s'acabarà aquest cicle gloriós i triomfal blaugrana? La veritat es fa difícil de pronosticar, tot i que l'edat mitjana de la plantilla blaugrana fa pensar que encara tenim uns quants anys de vaques grasses pel davant. El que és clar, és que mentres duri ho gaudirem al màxim. Espero que per quan s'acabi, ja hagi passat la crisi i no ens faci emprenyar una tonteria com el futbol. Jeje...

El "temazo" del dimecres. Lluís Llach - "Campanades a mort"

L'any 1976, Lluís Llach va composar aquesta cançó en memòria dels treballadors morts a Gasteiz com a conseqüència de la salvatge acció policial de desallotjament de l’església on estaven reunits un munt de vaguistes celebrant una assemblea. El principal responsable d'aquesta acció va ser el Ministre de Governació de l'època, Manuel Fraga Iribarne, afortunadament mort fa un parell de dies (dic lo d’afortunadament, perquè ja no podrà assassinar a cap demòcrata més).

La interpretació i la gravació de la cançó es va realitzar a Gasteiz en el 30è aniversari dels fets, i fa posar la pell de gallina la intensitat i emotivitat que en desprèn. Es pot apreciar la gran càrrega emotiva que traspua en Lluís Llach, acompanyat per una orquestra simfònica, i les cares d'emoció continguda i ràbia reprimida dels espectadors a les seves cadires.

També us deixo un tall molt bo d'un professor d'universitat que va trucar a un programa radiofònic de RNE per donar la seva opinió al voltant de la figura de Manuel Fraga. Es pot dir més alt,  però no més clar. Xapó!

Insults i paraulotes.

A les Facultats d'Educació i de Pedagogia ensenyen que cal educar als infants de tal manera que aquests adquireixin les competències-capacitats-habilitats necessàries per sobreviure (o poder viure) amb les millors condicions en la seva vida adulta. L'actual sistema educatiu es preocupa bàsicament pel desenvolupament de les competències cognitives (tot allò que els alumnes necessiten saber per entrar al mercat laboral i ser ciutadans adaptats), i en molta menor mesura de la resta de competències que donen forma a una persona: emocional, social, artística, etc. Però avui no toca posar cap per avall el sistema educatiu, si no exposar un tema que no s'aprèn a resoldre a les facultats, i que pot ser motiu d'importants problemes als centres educatius. Estic parlant dels insults i de les paraulotes.

Hi ha molts mestres (la majoria diria jo) que ho tenen claríssim, i aquest tema no els comporta cap mena de dubte. No toleren ni permeten paraulotes ni insults, i reprimeixen a aquell qui usa el vocabulari que ells consideren incorrecte. Fins i tot m'he trobat mestres que poden arribar a castigar si senten paraules tan comuns com merda, cul, coi, tonteria, fàstic... Trobo que aquest mestres aconsegueixen no sentir paraulotes, però mai que els infants deixin de dir-les. És més, fins i tot és possible que facilitin l'efecte contrari per simple rebel·lia, i que els alumnes incrementin l'us de paraulotes en el seu llenguatge habitual.

Afortunadament, els temps canvien, i avui en dia les paraulotes no són un tabú com fa uns anys. Ara podem sentir paraulotes a tot arreu i a tota hora. I els nens també, evidentment. Al Crackovia, a l'APM, als Simpson, als programes de ràdio, al Guardiola, al Mourinho... Ningú s'escandalitza avui en dia quan el Guardiola diu "El puto amo" parlant de Mourinho, o quan uns divertits dibuixos de la tele canten "eres un mamón hijoputa". Ara, si a un nen se li escapa a l'escola un "joder" o un "vaya mierda", ja es pot anar preparant...

Hem de tenir present que hi ha certes edats en que els infants estan especialment motivats a dir paraulotes, i cal fer-los entendre que no es pot parlar de la mateixa manera a tot arreu, i que pot haver gent que es molesti, però no podem pretendre arreglar-ho amb el càstig i la reprimenda cada cop que se'ls escapa una paraulota, com es fa en la majoria dels casos.

També s'ha de reconèixer que hi ha molta hipocresia amb aquest assumpte, ja que tothom diu paraulotes, però no volem que els infants les diguin . I d'on es pensa la gent que aprenen els infants les paraulotes? Imitant, evidentment.

Pel que fa al tema dels insults, aquí ja entra el factor menyspreu o ofensa a altri. I com evitar l'insult? Impossible! Sobretot perquè l'insult acostuma a aparèixer en moments de màxima crispació i tensió, i molts infants no són capaços de controlar els impulsos. Vaja, si ni tan sols molts adults són capaços de fer-ho!! Aleshores, jo aposto per la solució contraria. Fer que la persona ofesa o menystinguda sigui capaç d'evitar l'enfrontament i passi absolutament. Les paraules no fan mal. Només al cor, però aquest dolor passa ràpid. I quan la persona que insulta se n'adona que els seus insults no afecten com desitjava, es cansa d'insultar. O no, però com a mínim hem evitat que es passi de l'insult a les mans. Es tracta d'aplicar la dita aquella de "dos no es peguen si un no vol".

Un feixista menys.

Per fi (i ja trigava) ha mort un dels polítics més foscos i fatxes de l'opressor estat espanyol. Manuel Fraga Iribarne (molts el recordaran gràcies a la "simpàtica" cançó de La Trinca més que per signar condemnes de mort i defensar els interessos de la ultradreta més rància i retrograda), va ser Conseller Nazional del Movimiento, ministre de Franco, ambaixador al Regne Unit, fundador del PP, ponent en la redacció de la merda de Constitución espanyola que encara avui després de més de trenta anys hem d'assumir encara que ens faci vomitar, President-Cacique de la Xunta galega, i per últim, Senador-xupopter fins gairebé els seus darrers dies.

Vaja, un perla que es mereixia haver estat ajusticiat fa molts anys, més o menys com van fer els de la ETA amb Carrero Blanco, però que va viure plàcidament fins al final dels seus dies, i que a ben segur apareixerà com un gran reformista i moderat en els documents històrics. Només cal cercar uns quants articles dels mitjans de comunicació escrita parlant de la figura d'aquest assassí per comprovar el fàcil que és perdonar als nostres botxins. Tot sigui per la pau i l'harmonia de l'actual democràcia constitucional. No furguem més en les ferides del passat que no porta res de bo, i acceptem la derrota i la submissió pels temps dels temps, amén.

I pensar que aquest paio encara amenaçava no fa massa amb la possibilitat d'haver de treure els tancs al carrer per defensar la unitat de la pàtria davant dels secessionistes. Aquest f.d.p. era tan demòcrata com guapo, i hem hagut d'aguantar-lo i mantenir-lo econòmicament fins als 89 anys!!! Quina merda de Transició! Quina merda de democràcia! Quanta injustícia i quanta humiliació!

Quants anys més hauran de passar perquè puguem deslliurar-nos del tot de tota aquesta colla de fatxes imperialistes i salvapàtries? Arribarà el dia que podrem dir alt i clar que els que van vèncer eren uns autèntics cabrons que van imposar les seves conviccions per la força de les armes i continuen manant avui en dia com si res hagués passat? Si es va jutjar als Nazis, al Saddam Hussein, o a Ceucescu... perquè no es va jutjar als assassins de la dictadura franquista i tota la seva cort?

Espero que hagis patit molt. Que et petin Fraga!