De quan es respectava als mestres. Joan Manel Serrat - "Cançó per a la meva mestra"

En aquests temps difícils per l'ofici de mestre (retallades, agressions, desprestigi, prejudicis...), deixo aquesta cançó del Serrat de quan encara es respectava (temia?) als mestres.

La Caverna indignada! Excuses de mal perdedor...

Ahir després del partit de tornada de la copa del rei entre el Barça i el Madrid que va acabar amb empat a dos gols i la consegüent classificació per les semifinals de l'equip blaugrana, molts mitjans afins (o directament fanàtics) al Madrid van córrer a criticar l'actuació arbitral afirmant que aquesta havia estat clau en la desfeta blanca, i venien a dir que si no hagués estat per les decisions equivocades (expressament?!) de l'arbitre, el Madrid s'hauria emportat la victòria i fins i tot, per golejada.

Doncs personalment no sé de què es queixen. Crec que l'arbitre es va equivocar massa, però des del meu punt de vista, si algun equip va sortir perjudicat per l'arbitratge, va ser el Barça. Es queixen els blancs de fins a tres penals a l'àrea culer. Per a mi, cap del tres ho és. Les hipotètiques mans de Busquets, totalment involuntàries ja que fins i tot gira el cap, deixen de tenir cap sentit des del moment que porta el braç enganxat al cos. Les mans d'Abidal venen precedides de la posició en fora de joc de Sergio Ramos i d'una acció de joc perillós del mateix jugador (fins i tot Abidal s'ha de protegir la cara amb les mans). El possible penal de Puyol a Benzema és massa dubtós. Més aviat sembla que Benzema veient que es deixa la pilota al darrera es deixa caure cap a Puyol. El gol anul·lat a Ramos està perfectament anul·lat per falta prèvia a Alves, ja que l'enganxa clarament del braç. L'única queixa amb una part de raó és l'escàs allargament del temps afegit al final del partit (es mereixien un minutet més per la pèrdua de temps d'Alves després d'una falta soferta), però això em sembla un argument insuficient per sentir-se víctima d'un complot o d'un arbitratge parcial.

Potser si haguessin expulsat a Lass Diarra amb la segona targeta groga després de l'entrada a Messi (molt més dura que la de Messi a Pepe que li va costar la groga a l'argentí), o si haguessin expulsat a Pepe per l'agressió (una més) a Cesc, o si haguessin senyalat penalt en la traveta de Pepe a Alexis a prop de la línia de fons, o el possible penal de Pepe al mateix Alexis en una carrega més que desproporcionada...

M'ha fet gràcia sentir els comentaris de la superioritat aclaparant del Madrid ahir. Home, si tenim en compte els darrers enfrontaments entre uns i altres, està clar que el Madrid ha progressat molt, ara, d'aquí a parlar de banys... va haver-hi uns quants moments del partit que es van sentir els "oles" a la grada del Camp Nou pel joc combinatiu dels blaugranes, i el barça va tenir unes quantes ocasions per marcar. Potser tantes o més que el Madrid. Que per moments el Barça es va sentir molt pressionat, ofegar fins i tot, i el Madrid controlava el joc? Ho accepto. Però ni molt menys es pot parlar de clar domini blanc. Clar domini i bany és el que va donar el Barça al Madrid al partit d'anada al Bernabeu, on el Barça podria haver marcat quatre o cinc gols més i el Madrid només va arribar dues vegades a la porteria defensada pel segon porter blaugrana, Pinto.

Als culers ja ens va bé, tot i que faci molta ràbia, l'actitud antiesportiva de Mourinho i de part de la seva plantilla, culpant a l'arbitre de la derrota i no reconeixent els errors propis. Van jugar bé, però encara els falta bastant per superar a aquest Barça. S'hi apropen, però fins i tot en la millor versió blanca no poden batre a l'etern enemic. I això fa molta ràbia. Només cal escoltar als de la "Caverna" o als de la "Central Lechera".

Per sort, probablement quan a finals d'abril o maig estiguem en disposició d'aixecar una nova copa del rei, tot el que ahir va passar ja estarà oblidat i podrem cantar allò de "Por què? por què? por què?", o fins i tot  allò altre de "Nosotros te queremos, Mourinho quedaté!". A cascar-la merengues.

Avui deixaran entrar animals al Camp Nou.

Aquesta nit Barça i Madrid s'enfronten en la tornada dels quarts de final de la copa del rei a l'estadi barcelonista. Entre els convocats de l'equip blanc destaca la presència d'un autèntic energumen i animal perillós anomenat Pepe, que un dia d'aquests farà mal de veritat sense que les autoritats esportives d'aquest país subdesenvolupat anomenat Ejpaña hagin fet res per a evitar-ho.

Mentres que als països normals castiguen als jugadors amb actituds antiesportives i violentes als terrenys de joc, aquí es fan els ulls grossos i hi ha un capteniment indignant envers els grans caps del negoci (com ara el president del club blanc Florentino Pérez, àlies "Dios de los cielos".

Esperem que aquesta nit al Camp Nou no passi res fora del normal i que si juga Pepe, la gent es controli i no es deixi emportar per la ràbia, l'ira, la indignació, o tot plegat alhora. Què no se n'adona el jutge únic del comitè de competició esportiva que la no intervenció significa la impunitat d'actes d'aquest tipus? Com li expliques després als nens que estan començant amb aquest esport que accions com aquestes comporten càstigs i sancions?

Com a educador esportiu, ho trobo vergonyós i molt poc educatiu. Potser que els dirigents esportius comencin a plantejar-se si es vol transmetre algun valor positiu amb l'esport o sí simplement interessa la part de negoci.

L'Assessoria Vallparadís de Terrassa, 5ns a l'EuropaCup de Corfbol.

L'equip terrassenc de Corfbol de l'Assessoria Vallparadís ha quedat en una meritòria cinquena posició a l'EuropaCup celebrada a Varsòvia la setmana passada. El representant català a la màxima competició de clubs va ser capaç de vèncer en tres dels quatre partits que va disputar, i només van perdre contra els temibles holandesos del TOP/Wereldtickets, a la postre campions del torneig.

Cal destacar el gran paper dels esportistes catalans, tot i l'escassa atenció mediàtica que aquest esport arrossega, i les grans dificultats econòmiques amb les que topen a l'hora de competir a l'estranger. És força impressionant el que està aconseguint el corfbol català tot i la manca d'ajuts i la nul·la atenció mediàtica que reben.

Un dels principals desavantatges que té la creixent repercussió mediàtica del futbol, és el proporcional decreixement d'altres esports, que està propiciant que dia a dia perdin patrocinadors, espectadors, seguidors i fins i tot practicants, per la qual cosa corren el perill de morir pel desinterès general. És el cas d'esports com l'hoquei patins o l'handbol que havien estat força practicats i seguits a Catalunya (sense anar més lluny a Terrassa fa vint anys hi havia més de 30 escoles que tenien equips d'handbol als jocs escolars) i que han anat perdent presència progressivament.

Potser caldria fer un plantejament seriós des de les altes esferes de cap a on estem anant i si hi ha alguna manera d'aturar aquesta tendència, i si no acabarem veient solament futbol per la tele i haurem de recordar als infants del futur que abans també es practicaven altres esports com l'handbol, l'hoquei, l'hoquei patins, el corfbol, el voleibol, el waterpolo...  

El Reial Madrid i la llibertat d'expressió.

Acabo de veure aquestes imatges que algun aficionat culer ha penjat a la xarxa, que mostren a les forces de seguretat de l'estadi Bernabeu requisant una bandera estelada a un aficionat culer en plena celebració d'un gol del Barça. Els sorpresos aficionats barcelonistes han d'acabar cedint a les demandes d'un treballador del club madridista davant de la seva insistència i malgrat l'inicial resistència. Aquest és doncs el fals "senyorio" del club blanc, que no accepta que aficionats culers puguin tenir sentiments independentistes i en facin mostra. No passa res però, si es tracta de banderes espanyoles, fins i tot preconstitucionals com passa tot sovint al fons sur de l'estadi madrileny.

M'agradaria que aquest document es pogués veure a tots els noticiaris estatals, i fins i tot internacionals, perquè es vegi qui són els demòcrates i qui no. Estic convençut que el propi Fraga hagués aplaudit aquesta acció, igual que devien fer la majoria dels directius del club blanc a les seves butaques. Els mateixos directius que van permetre, si no promoure, en un anterior partit, l'aparició d'una pancarta a la grada del tot ofensiva i aberrant amb l'eslògan "Mou, tu dedo nos marca el camino", en al·lusió a l'eixelebrada acció del tècnic portuguès contra l'ull del segon entrenador blaugrana, Tito Vilanova.

Potser aquesta acció pot servir perquè més culers es radicalitzin i apareguin més i més estelades al Camp Nou i a la resta d'estadis on jugui el Barça. Sobretot al Bernabeu. Sempre he pensat que cal utilitzar al Barça com a eina de catalanitat de primer ordre. De fet, internacionalment, i encara que soni una mica trist dir-ho, la gent coneix el fet diferencial català gràcies al Barça, i això sempre pot ajudar en la cursa per la independència. Aquest fet ocorregut a l'estadi madrileny mostra la intol·lerància d'alguns (per no generalitzar, eh!) espanyols envers els catalans que no se senten espanyols, i quines són les seves maneres per solucionar el conflicte. No cal recordar d'altres maneres més bèsties que han tingut històricament els espanyols per resoldre aquest tipus de conflictes...

Que retallin a les escoles de l'Opus. O millor que les tanquin.

Avui m'ha vingut de gust dedicar aquesta cançó de La Polla Records a totes les escoles privades de l'Opus que segreguen per motiu de gènere, raça, i poder adquisitiu. I tot això amb el consentiment dels polítics governants, i el que és pitjor i més greu si cap, amb el suport econòmic de la Generalitat. És a dir, amb els diners de tots els contribuents. Em nego a finançar escoles d'aquest tipus amb els meus diners. Ho trobo vomitiu i socialment deplorable.

S'ha publicat darrerament que la Consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, no està disposada a retallar les ajudes a aquestes escoles, tot i que no li tremola el pols a l'hora de retallar a la pública. Estic convençut que si per la consellera fos, el model d'escoles privades com les de l'Opus seria el model de referència per l'educació formal dels infants. I no m'estranyaria gens que els seus fills (si els té o els ha tingut) hagin anat o vagin a aquestes escoles elitistes. Malauradament per la senyora Rigau, no tothom pot fer front a quotes de 500 o 1000 euros mensuals per dur als seus fills a l'escola, i afortunadament, no tothom té els prejudicis ni la discriminació classista de moltes de les famílies que trien aquestes escoles en comptes de les dels pobres (públiques).

Segurament deu pensar la senyora Consellera que aquestes escoles són un exemple de rendiment acadèmic, i d'exel·lència fins i tot, però potser no ha parat a pensar quin tipus de societat estem aconseguint gràcies a la segregació per raons de gènere, d'estrat social, o de raça. Si algú vol educar als seus fills amb aquests valors, que ho faci, però ni un cèntim dels fons públics pot anar a parar a aquestes elits tan discriminadores i sectàries.

I pensar que si no arriba a ser pel Franco, potser no hi hauria ni esglésies... Em pregunto si encara hi deu haver capellans pedòfils en aquestes escoles...

Si que s'ho tenien callat...

Ahir al Polònia van fer un gag magnífic de la situació del sector catalanista del PSC als òrgans de poder del partit. Vaig riure un munt amb les imitacions de l'Ernest Maragall, Marina Geli, Montserrat Tura i Antoni Castells tan crítics amb la direcció com immobilistes i incapaços. Tota semblança amb la realitat es pura realitat... Podeu veure en aquest enllaç aquesta joia de l'humor negre.

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3911413

Per altra banda, m'ha sorprès gratament descobrir que a UDC (Unió Democràtica de Catalunya), soci de CDC (Convergència Democràtica de Catalunya) a la coalició CIU, no tots són com el seu líder Antoni Duran i Lleida. Resulta que també hi ha independentistes dins d'Unió, tot i que potser són tan nombrosos com els catalanistes del PSC, però com a mínim ara sabem que també existeixen. Es feia ben estrany entendre aquesta coalició entre Convergents i Demócrata-cristians, amb discursos tan allunyats pel que fa al tema identitari si més no.

Ara sabem que l'opinió de Duran i Lleida, molt continguda darrerament per no fer enfadar massa al soci majoritari, no és l'única i indiscutible al sí d'Unió. Esperem doncs que aquests crítics del partit democristià no triguin gaire a petar-se al fatxa del Duran, i ens facin el favor d'apartar del mapa polític a aquest dinosaure en vies d'extinció.

S'evidencia amb aquesta sèrie de moviments crítics més aviat tebis dins dels grans partits polítics, que alçar la veu i ser crític costa més del que seria higiènicament exigible, i que pesen molt els interessos personals (de poder i econòmics) que els principis morals i ideològics.