Una de les contradiccions més evidents del sistema educatiu establert es dóna quan parlem de l'atenció de la diversitat. ¿Es pot atendre la diversitat amb un currículum comú imposat per gestors polítics que estan més preocupats en formar mà d'obra que faci funcionar la màquina productiva que no pas en la millora de la societat en general? Pot un mestre atendre la diversitat en una aula amb vint-i-cinc alumnes? Hem d'explotar al màxim les capacitats individuals de cada alumne, o cal que tots passin pel sedàs i aprenguin el que "cal" aprendre? Hem de continuar desaprofitant els talents ocults dels alumnes i exigint-los que aprenguin el que "toca", o podem mirar de desenvolupar al màxim les seves capacitats? Calia que Mozart aprengués idiomes amb el talent innat que tenia per la música? Calia que Albert Einstein fos considerat un mal estudiant amb el talent matemàtic que atresorava? Qui sap quants nous Mozarts o Einsteins estem condemnant al fracàs acadèmic i vital amb l’homogeneïtzació que suposa el nostre sistema educatiu?
Un altre dels grans reptes del sistema és aconseguir que qualsevol persona, sigui quina sigui la seva peculiaritat, pugui ser educada entre iguals (o diferents en aquest cas). L'escola inclusiva és aquella que no margina a cap criatura per qüestió de les seves capacitats/incapacitats (físiques o psíquiques), tot i que la manca de recursos econòmics de la majoria d'escoles ordinàries, provoca que els pares d'alumnes amb dèficits importants (psíquics sobretot) acabin portant als seus fills a escoles especials on rebran una millor i major atenció. Mentre aquest tipus d'escoles continuïn existint, no podrem parlar d'una societat justa i integradora, ja que uns quants continuaran "separats", "apartats", de la resta.
Normalment, són les escoles públiques les que concentren la major part de l'alumnat amb dèficits greus, ja que les escoles privades i/o concertades acostumen a "treure's de sobre" aquests alumnes amb l'excusa de la manca de recursos per atendre'ls. Així, la diversitat dins de les escoles privades/concertades acostuma a ser molt menor que a les públiques. La pública ha d'integrar a tot tipus d'alumnat, fins i tot aquell que rebutja la privada/concertada (immigrants, deficients físics i/o mentals, trastorns de conducta, etc.). Parlant en plata, a una escola pública s'hi pot trobar, fàcilment, alumnes de molts diversos orígens, de classe social diversa, amb cultura i religió diversa, i fins i tot amb capacitats físiques i psíquiques molt diverses. Aquesta heterogeneïtat és més difícil (tot i que no impossible) de trobar en l'escola concertada, i encara menys en la privada. La pública és inclusiva, la privada és selectiva. La concertada està entremig.
Al passat capítol de la sèrie, era curiós comprovar com hi havia alumnes que explicaven que el fet de tenir companys/es amb necessitats educatives especials, feia que el ritme d'aprenentatge general fos més lent (sense adonar-se que estan aprenent a ser millors persones). Això, a les escoles que cerquen el rendiment acadèmic per sobre de qualsevol cosa, seria un gran handicap que prefereixen estalviar-se. És per aquest motiu que trobo totalment injustos els sistemes d'avaluació dels centres que vol endegar el Departament d'Educació, ja que no es té en absolut en compte les dificultats que comporta per un centre "X" atendre la diversitat, si fa no fa, amb els mateixos recursos que qualsevol centre amb una diversitat molt menor.
Si realment aspirem a crear una societat més igualitària i justa, cal començar pels fonaments, i cal que l'educació sigui de la mateixa manera justa i igualitària, sense selecció, ni marginació de cap tipus. Si volem que les persones del futur sàpiguen conviure amb tothom en igualtat de condicions i en harmonia, cal que s'entrenin des de petits entre els murs de l'escola, perquè aprenguin a conviure, a valorar-se i a respectar-se. En canvi, si l'únic que ens interessa és que els nostres fills siguin els millors de la classe perquè tinguin més opcions d'èxit professional, apuntem-los a la privada!
