Minivacances per les terres de l'Ebre i voltants.

Ahir al vespre vaig tornar a casa després d'unes minivacances de tres dies per terres de l'Ebre i voltants (Vinaròs, Morella, el Priorat, Reus), amb un parell de bons amics, el Rubèn i l'Oriol. Han estat només tres dies, però sembla que hàgim passat més d'una setmana plegats per la gran quantitat de llocs visitats, gent coneguda, birres preses, fotos fetes, riures, passeigs, àpats... (podeu veure un reportatge fotogràfic des d'un enllaç lateral d'aquest bloc)

És ben cert allò que diuen que quan hom surt de la rutina diària, i de les activitats rutinàries d'una setmana rere l'altre, i es fan coses diferents, a llocs diferents, amb diferents horaris, la percepció del temps canvia. Porto tres dies lluny de casa i sembla que ja hagi passat una setmana sencera. He tingut més experiències noves en tres dies que en un parell de rutinàries setmanes aquí on visc i treballo. Això de viatjar és extraordinari!

Una nova bona notícia en temps de males notícies.

Acabem de saber, que un Institut Alemany de Nutrició ha descartat després d'un rigorós estudi científic, que el consum excessiu de cervesa tingui una afectació directa en la mida de l'abdomen (panxa). És a dir, que la vella idea de la "panxa cervesera" no se sustenta per enlloc, i a partir d'ara no caldrà tenir remordiments de consciència, ni mirar-nos al mirall, cada vegada que ens bevem una bona gerra de cervesa.

Potser els creadors de la mítica sèrie "Els Simpson" hauran de començar a considerar la possibilitat de dibuixar la panxa del bo d'en Homer d'una altra manera, ja que s'ha demostrat que una ingesta abundant de cervesa no és directament proporcional a la corba abdominal. Bé, tot i que en el cas d'aquest pare de família nordamericà, a l'ingesta abundant de cervesa cal sumar-hi la dels donuts, i això sí que t'ha d'inflar la panxa de mala manera.

Ja estic frisant perquè arribi el dia en que estigui còmodament gaudint d'una cerveseta i algú vulgui fer la típica brometa de senyalar-te la panxa i fer el comentari de rigor. Penso respondre amb tota la contundència que em dóna la veritat científica per fer-los sentir la seva gran ignorància.

El "temazo" del dimecres. Strombers - "Tocant el cel amb la mà"

Fa pocs dies ha sortit el nou videoclip dels Strombers, grup festivalero de la comarca del Bages, de la cançó "Tocant el cel amb la mà", dedicada al món casteller. Per gravar aquest vídeo, els Strombers van assistir (i col·laborar) a un dels assaigs especials de la Diada de la nostra colla la passada temporada (de fet, al primer assaig públic a la plaça del Raval que fèiem) i també al llarg del concert que van oferir el cap de setmana anterior a la plaça del Vapor Ventalló, en plenes eleccions generals.

Els ha sortit un video prou "xulo", i a més, ni que sigui per una vegada, els Minyons som protagonistes d'alguna cosa, més enllà dels nostres èxits castellers... Gràcies Strombers!!! 

Comencem bé.

El passat diumenge els Minyons vam(n) estrenar-nos en els castells de vuit pisos (4d8) i també vam aconseguir el primer 2d7 de l'any, en l'actuació del mercat del ram de Manresa. Sembla que les coses s'estan fent bé de moment, tot i que presonalment no puc dir que hagi aportat gaire en aquest inici de temporada. Tanmateix, me n'alegro pel nou equip tècnic que sembla que s'ho han agafat amb molta il·lusió i empenta, i ho estan sabent transmetre a la resta de la colla. Tant de bo les coses continuïn evolucionant positivament com fins ara. De fet, a partir d'ara comença el més difícil... espero poder ajudar una mica més del que he fet fins a dia d'avui.

Us deixo una figura de falcons que van fer uns quants minyons que van estar assajant al llarg de les vacances d'hivern per fer la tradicional exhibició falconera el dia de la calçotada. La figura s'anomena "Factorial", i pel que em van dir, no és fàcil veure-la de cinc pisos com van fer aquell dia.

Mestres (9). Deures, sí o no?

Tot i que el darrer capítol de la sèrie Mestres de TV3 va tractar el tema de l'aula com espai de convivència i interacció, i de l'integració de l'alumnat nouvingut que porten a terme moltes escoles, algunes d'elles amb més pena que glòria degut a la desproporcionada distribució d'aquests alumnes (80% a la pública, 20% a la privada-concertada?), avui no vull parlar d'injustícia educativa precisament (tot i que també), sinó d'un altre tema que ha tornat  a ser notícia després que una associació de pares d'alumnes de França l'hagi posat damunt la taula: els deures escolars.

Sota el lema "Ce soir, pas de devoirs" la principal federació d'associacions de pares francesa (FCPE), ha fet palesa la seva disconformitat amb les feines escolars per casa, que consideren una sobrecàrrega pels alumnes, i una font de desigualtat entre els alumnes, ja que no tots parteixen amb les mateixes possibilitats i facilitats alhora de realitzar aquestes tasques. La seva protesta va consistir en una "vaga de deures" de dues setmanes, durant les quals, els alumnes no van fer cap feina escolar a casa.

En aquest tema dels deures, com en la majoria dels temes que hom es pugui plantejar del món de l'educació, hi ha arguments a favor i en contra, i arguments ni a favor ni en contra. Hi poden haver tants arguments com colors té l'arc de Sant Martí. Un dels avantatges (o inconvenients segons es miri) del món educatiu és que permet que qualsevol persona, amb dos dits de front o no, pugui predicar, sermonejar, proclamar, afirmar, inculcar, etc., les bondats o les maldats de qualsevol acció educativa que es realitzi. Això es deu a que l'educació no és una ciència exacta, i els resultats d'una pràctica educativa no es fan visibles fins al cap d'un bon grapat d'anys. A més, hi ha tal quantitat de factors que es barregen, sumen, s'oposen, entre sí, en els processos educatius, que es fa difícil arribar a conclusions certes d'un sol factor. O sigui, que per exemple, afirmar que si hom fa deures a casa i s'aplica, serà millor treballador en el futur i més feliç, i si no en fa, serà tot el contrari, no té cap fonament científic i empíric. Està demostrat que hi ha persones que no han fet mai els deures de petits i de grans són uns grans professionals i molt feliços, i a l'inrevés, persones molt aplicades a l'escola que són uns desgraciats totals de grans. No crec que fer deures o no, impliqui res en especial, més enllà de la nota que et posin en cada matèria.

Es parla molt sovint del fet de posar deures, com a eina per inculcar la "cultura de l'esforç". Vaja, com si haver-se de fer el llit, rentar-se les dents, parar taula, anar a veure als avis, passar-se totes les fases d'un joc d'ordinador, aprendre's la lletra d'una cançó, etc., etc., no impliquessin cap d'esforç... Qui collons es va inventar el terme "cultura de l'esforç"? Els Nazis? "Arbeit machts du frei"?

Personalment, considero que amb les cinc (sis les privades-concertades) hores diàries d'escola, els infants ja en tenen prou de "feina" (malauradament, de l'aprenentage n'hem de dir així, perquè amb el sistema educatiu actual no es pot considerar "gaudi"), i que la resta d'hores de la seva jornada les han de dedicar a altres coses, la qual cosa no vol dir que a fora de l'escola no es pugui llegir, consultar informació, xerrar amb la família, anar al teatre o al cinema, visitar museus...

Estic totalment d'acord amb les famílies protestants quan al·leguen que els deures eixamplen les desigualtats entre els alumnes. Com que la majoria de mestres donen les mateixes tasques a tots els seus alumnes (és pràcticament impossible donar deures individualitzats a vint-i-cinc alumnes), aquells que no tenen suport familiar a casa, ni ordinador, ni internet, ni llibres, ni una taula i una cadira on posar-s'hi, i cinc germans petits emprenyant o a atendre, i altres tasques de la llar a realitzar, etc., etc., ho tenen molt més difícil que no pas aquells que tenen unes condicions molt més favorables. Els deures acostumen a ser una part important dels criteris d'avaluació de la majoria dels mestres (no en el meu cas), i aconsegueixen fer més evident si cap, les desigualtats entre uns alumnes i altres.

Brutal agressió feixista a Manresa.

Aquest vespre, escoltant els comentaris dels comentaristes dels mitjans de comunicació radiofònics al voltant de les manifestacions de la jornada de vaga general, i especialment dels grups de violents antisistema, als que comparen amb grups terroristes organitzats, m'ha entrat una ràbia impressionant al cos, recordant els fets del passat divendres a Manresa, on un grup d'uns 10 o 15 feixistes van apallissar a un jove que volia assistir a un concert en una coneguda sala de la capital del Bages.

Aquests fets, gravíssims i lamentables, es venen repetint amb certa freqüència sense que ningú s'escandalitzi gaire. Si quatre "antisistema" cremen uns contenidors o pinten la façana de les entitats bancàries, ja estem parlant de terroristes i criminals. Si quinze nazis intenten assassinar a un jove d'estètica antifeixista pel simple fet que li agradi un grup musical considerat d'esquerres radical, ningú no posa el crit al cel. Per què no es considera terrorisme les agressions feixistes si tenen un objectiu polític-ideològic clar? O només es tracta de terrorisme quan qui agredeix té conviccions d'esquerres?

Espero que els fills de puta (sé que potser les mares no tenen la culpa, però no trobava un millor qualificatiu) que van atacar al jove manresà siguin detinguts aviat (no crec que li hagi de costar gaire als mossos identificar a algun dels nombrosos agressors si realment eren de la zona i d'estètica nazi. No cal ser espia de la KGB per obtenir alguna declaració incriminatòria) i siguin jutjats com a terroristes feixistes que són.

Potser si algun d'aquests predicadors radiofònics es trobés amb algun escamot de nazis, acabaria considerant als "antisistema" uns entremaliats de pa sucat amb oli.

El "temazo" del dimecres. Las manos de Filippi - "Insurrección popular, huelga general"

Per demà hi ha convocada una vaga general estatal contra la nova reforma laboral del PP. Aquesta vegada he decidit no secundar-la, tot i que aniré a Barcelona a manifestar-me i a expressar la meva ràbia absoluta i la meva indignació amb aquesta reforma, que més que una proposta per crear ocupació, sembla una proposta facilitadora d'acomiadaments. Què volen doncs, incentivar l'ocupació o incentivar l'acomiadament?

Aquesta vegada no faré la vaga per diverses raons: En primer lloc, porto unes cinc jornades de vaga en els darrers tres anys (contra la LEC, contra la política educativa del govern català, contra les retallades...) que no han servit per res en absolut; fer vaga a l'escola no té cap repercussió directa (més enllà del que deixen d'aprendre els alumnes en un dia, és a dir, insignificant). Amb els serveis mínims que ens imposen, tots els alumnes poden acudir a l'escola, així que fer o no fer vaga no implica cap molèstia al sistema. Més aviat un favor, ja que s'estalvien una bona pasta en salaris; a la meva escola, cap dels deu mestres de la plantilla volen fer la vaga. No seré jo el "pardillo" de torn que la faci; cada jornada de vaga tinc més clar que aquesta eina de pressió no té cap repercussió pel que fa als objectius que cerca. O inventem nous mecanismes de pressió, o muntem una vaga indefinida d'una puta vegada; els grans sindicats espanyols em tenen una mica fart. No em representen. Espero que surti aviat un gran sindicat que defensi els interessos dels treballadors catalans  i del nostre país per sobre de tot.