Efemèrides.

El tsar Nicolau II i la seva família quan encara eren feliços.

Avui fa 94 anys els bolxevics, una gent molt trempada i (més) indignada amb el sistema, van decidir fer justícia i van executar tsar Nicolau II de Rússia i la seva família. Bé, a ben segur ell i la seva dona s'ho mereixien, però la canalla...  

94 anys després d'aquells fets, hom es pregunta si és possible que la història es repeteixi, i que hi tornin a haver revolucions populars contra els mal governs, i execucions dels culpables que han portat al poble a la decadència i a la misèria. De fet, ja ha passat en alguns països del món àrab fa poc, però per a la gran majoria dels opinadors oficials, aquells governants potser sí que s'ho mereixien...

També avui fa deu anys d'una gesta d'enorme transcendència militar i estratègica de l'exèrcit espanyol, que va reconquerir l'"Illa de Julivert" que un grup de set o vuit marroquins havia ocupat les hores prèvies, posant en alerta màxima a les autoritats polítiques del moment (el senyor Ansar i el gran Trillo, el de Viva Honduras!), i a mig món sencer (crec recordar que els noticiaris més importants de mig món van obrir les seves principals edicions amb la notícia del "conflicte" jajajajaja). Avui, deu anys després, els espanyols recorden amb emoció i orgull la gesta d'aquell escamot de l'exercit ejpañó que van apujar l'autoestima i l'orgull dels ciutadans del país veí. Solament comparable a les gestes de l'equip nacional de futbol...

Que es foti Andrea Fabra.

Encara hi ha gent que sap prendre's les coses amb humor (carregat de mala llet), i dedica cançons a aquells que se'ns pixen a la cara i encara se'n riuen, com van fer els diputats del PP al congrés el dia que el seu cap anunciava les noves retallades. Especialment a la filla de Fabra, per no dir f.d.p., de l'Andrea Fabra que encara va anar més enllà dels aplaudiments i els crits de suport atrevint-se a dirigir un "que se jodan" als aturats del país.

Ja va sent hora que algun d'aquests politicutxos de pa sucat amb oli entengui d'una vegada per totes que amb el pa de la gent no s'hi juga, i que no es pot anar escanyant al poble i a sobre foten-se'n. Però com ens han educat per ser bones persones, submisses, treballadores i no violentes, doncs ens haurem de conformar amb la pataleta inútil i la ràbia continguda, i esperarem a que arribin unes noves eleccions generals per votar als mateixos de sempre, a veure si han canviat i compleixen les seves promeses enlluernadores.

14 de juliol: 223, 33, 9.

14 de juliol del 1979. Presentació dels Minyons de Terrassa.

Ahir, 14 de juliol, va ser un dia de celebracions diverses. Amb la meva família de sang per celebrar els 9 anys de la meva neboda Carla. Amb la meva família castellera per celebrar els 33 anys dels Minyons de Terrassa, i amb la gran família dels humans per celebrar els 223 anys de la revolució francesa (potser que anem pensant a fer una altre revolució per l'estil aviat, ni que sigui perquè els mestres del futur tinguin nous continguts per a treballar a les aules).

He de dir que ahir vaig celebrar les tres efemèrides com calia. La familiar a casa del meu germà, amb pastís i cava, nens corrent, regals, i animades tertúlies sense polèmica. La dels Minyons amb amics de la colla al voltant d'una taula, menjant molt i bevent més. Pel que respecta a l'àmplia família de la humanitat, es pot donar per homenatjada amb la presència al dinar d'un parell de col·legues més (un ucraïnès-terrassenc i un terrasssenc-terrassenc) d'aquells amb qui no saps del cert com has acabat fent lligams d'amistat.

Visca el 14 de juliol!

Terrassa Vs Sabadell als Jocs Olímpics.

Històricament, Terrassa i Sabadell han estat ciutats rivals en molts aspectes. D'aquí les expressions "Terrassa, mala raça. Sabadell, mala pell". Cercant per la xarxa he trobat una explicació històrica d'aquesta rivalitat ancestral.

Ara que s'apropen els Jocs Olímpics de Londres, on malauradament encara no hi serà competint la selecció nacional de Catalunya, les dues ciutats tornen a competir pel que fa al nombre d'esportistes locals participants.

Tot i que Sabadell aporta algun esportista més que Terrassa (17 a 15), val a dir que els representants de la ciutat veïna pertanyen la gran majoria al Club Natació Sabadell, i molts d'ells són esportistes professionals fitxats pel club i provinents de diferents punts de Catalunya i de l'Estat espanyol.

En canvi, la gran majoria dels esportistes terrassencs (dels equips d'hoquei herba de la ciutat) són nascuts a Terrassa, a excepció del waterpolista Ivan Pérez, cubà, resident a la ciutat des de fa un bon grapat d'anys i exjugador del CNT de waterpolo, que també figura a la llista d'esportistes de Sabadell com actual integrant de l'equip de waterpolo de la ciutat veïna.

En definitiva, que per molt que vulguin presumir els saballuts de la gran quantitat d'esportistes olimpics que tenen, aquesta xifra es enganyosa, ja que la gran majoria son fitxatges del CNS, amb escàs arrelament a la ciutat. Una vegada més doncs, els terrassencs ens podem sentir vencedors morals d'aquesta "batalla". ;-)

Crits en el desert.

Enguany torna a ser any de concurs de castells. El cap de setmana del 6 i 7 d'octubre se celebrarà aquesta competició castellera a la plaça de toros de Tarragona com s'ha vingut celebrant bianualment de forma ininterrumpuda en els darrers 30 anys. I com en les anteriors edicions, la meva colla, els Minyons de Terrassa no hi participarem tampoc en aquesta edició (a no ser que es produeixi un daltabaix de darrera hora i sorgeixi un moviment pro-concurs de minyons interessats a participar-hi, i convoquin una assemblea extraordinària per tal de fer-ho possible).

Pel que tinc entès, les raons per les quals els Minyons no participem al concurs de castells venen de lluny, dels inicis de la colla. L'any següent de la fundació (1979) els Minyons teníem la possibilitat de participar en el recuperat concurs de castells de Tarragona del 1980. Davant d'aquesta possibilitat, la tècnica del moment va considerar convenient assistir-hi, sense fer consulta prèvia a la resta d'integrants de la colla. Un cop es van saber les intencions de la tècnica, un grupet de minyons van demanar que es debatés la proposta en assemblea, i finalment, aquesta va acabar decidint no participar-hi (no sé el percentatge de vots a favor i en contra, ni si es va celebrar una única o diverses votacions). 

Tinc entès que d'aleshores ençà s'han arribat a celebrar algunes discussions i votacions més al respecte, però d'això deu fer ja més de vint anys, ja que aquest és el temps que porto jo a la colla i no recordo haver votat mai aquest tema en una assemblea. En tot cas, tampoc he tingut mai la impressió que aquest fos un tema tabú o censurat pels dirigents de la colla. Simplement, mai en aquest temps ha aparegut un col·lectiu de gent dins la colla prou nombrós o decidit per impulsar un nou debat al voltant d'aquest tema. Suposo que de la mateixa manera que a Vilafranca, a Tarragona, o a Valls no es discuteix la idoneïtat o no de participar-hi, ja que la gran majoria dels seus membres hi estan d'acord, als Minyons passa el mateix a la inversa.

El que no deixa de sorprendre'm és la gran unanimitat que mostra el món casteller en el seu suport i acceptació del concurs. Enguany serà encara més evident, si cap, amb l'incorporació de 30 colles més en una jornada extra el dissabte per les colles més modestes, o amb menys opcions de participar el diumenge amb les 12 colles més grans (que fan castells més grans). A dia d'avui, no conec cap colla, a banda dels Minyons amb els quals suposo que ja ni s'hi compta, que s'hagi posicionat contraria a aquesta competició castellera. Sé que hi ha hagut colles que ja ho han debatut i votat, i que han decidit assistir-hi si són convidades. En darreres convocatòries hi havia hagut colles que també havien decidit no participar-hi (Bordegassos de Vilanova, Xics de Granollers, i potser alguna altra que no recordo).

Comprenc que per a moltes colles participar en un espectacle d'aquestes dimensions és un caramel molt llaminer, i que es veu com una possibilitat excepcional per captar a nous membres, i portar els més grans castells possibles a plaça. Així com el fet de sentir-se protagonista important per un dia, i compartir plaça i públic amb les colles més importants del panorama. Tanmateix, no m'explico com és possible que de les 60 i tantes colles del món casteller, no n'hi hagi cap altra, a banda dels Minyons, que no vulgui participar d'aquesta competició més propera a una competició esportiva (vencedors i vençuts, xiulets i escridassades, punts i classificacions, holligans a les grades, jurat...) que no pas a una exhibició de la nostra cultura i valors.

Per això, ara més que mai, els Minyons hem de continuar dient NO AL CONCURS.

PS: Estic fins als ous de sentir l'argument de molts companys castellers d'altres colles "nosaltres no anem a competir"... ho saben que el concurs és una competició amb tots els ets i uts?



184 homes sense pietat.

Ahir el president del govern ejpañiol va anunciar al Congrés dels Diputats un nou pla de retallades per fer front a la crisi econòmica que diuen que ens ofega. Bé, a una gran part dels ciutadans d'aquest estat sembla evident que l'actual situació econòmica els està ofegant ben ofegats, tot i que dubto que el senyor Rajoy i la resta dels diputats del parlament estiguin notant gaire els efectes de la crisi. Si més no, això és el que van deixar palès els 184 diputats del Partit Popular ahir quan el seu cap anunciava des de l'estrat les noves mesures anti-crisi, que eren victorejades amb aplaudiments i cares de satisfacció pels seus acòlits.

A veure. Una cosa és que els molt ineptes del PP no en sàpiguen més i facin pagar els seus errors del passat i del present a la resta de la ciutadania, amb retallades i més retallades. Ara, que a sobre d'enfonsar econòmicament un país i deixar a milers, milions, de persones en una situació desesperada, siguin capaços de celebrar les retallades del Rajoy com si es tractés d'un torero en una "corrida", ja és passar-se de voltes. Quan el que haurien de fer és mostrar-se humiliats i enfonsats pel fet de no saber/poder/voler cercar solucions alternatives a les retallades, els molt cabrons apareixen crescuts i contents, amb unes mesures que agreujaran encara més, si cap, la lamentable situació econòmica de molta gent.

Quina diferència, el tarannà dels polítics que ens governen amb la ministra italiana de treball, Elsa Fornero, que va posar-se a plorar el dia que va anunciar importants retallades al sistema de pensions del seu país. Potser era pura ficció, però prefereixo veure les cares dels botxins compungides quan em castiguen que no pas cares d'alegria i victòria.

El "temazo" del dimecres. Dub Inc - "My freestyle"

Impactant descoberta la que vaig fer aquest dissabte al festival musical Cruïlla al Parc del Fòrum de Barcelona. La banda francesa Dub Inc que van oferir un directe molt ballable i ple de registres dub, dancehall, reggae, hip hop... Amb unes veus que porten en gran mesura el pes d'unes cançons que et transporten a ritmes africans, orientals, caribenys...

I pensar que existeixen des del 1997 i fins aquest dissabte no havia sentit a parlar d'ells... Es possible que la propera vegada que els vegi en directe no m'impactin tant, ja que sovint la primera vegada és tan intensa que el record la magnifica, però indiscutiblement són una gran banda amb un gran magnetisme. Gaudiu-la!