El "temazo" del dimecres. Fanfare Ciocarlia - "Born to be wild"

Ahir al vespre vaig tenir l'ocasió de tornar a veure la Fanfare Ciocarlia a Barcelona, a la sala Luz de Gas. Feia uns anys del darrer concert a la sala Apolo (ara en reformes) i hi anava amb moltes ganes i emoció, ja que són actualment una de les meves bandes favorites, per no dir "la" favorita. I no van decebre en absolut. Tot i que em vaig quedar amb la visió reduïda d'un ull al principi del concert, quan em van caure les ulleres al terra i se'm va saltar el vidre dret, això no va ser motiu suficient per espatllar-me la nit, i a voltes amb un ull tancat, a voltes sense ulleres, vaig continuar ballant i xalant amb aquesta tropa de músics gitanos romanesos.

Records d'infància.

El passat diumenge 18 ens va deixar un dels més importants referents de l'animació infantil, el pallasso Miliki, pare del també pallasso, cantant, presentador de televisió, productor, etc. Emilio Aragon. Miliki va formar part del grup de "Los payasos de la tele" que als anys 70s i 80s van entretenir, divertir i educar a molts nens a través del programa "Había una vez un circo" de la (única) televisió espanyola. Aquest grup de pallassos era molt familiar, ja que hi coincidien germans, cosins, tiets...

Jo que em considero un desmemoriat i recordo ben poques coses amb claredat del meu passat, recordo vivament als pallassos de la tele, les seves cançons, els seus noms, i algunes de les seves bromes que m'han quedat gravades nítidament. Encara ara canto les seves cançons amb els nebots o a l'escola, i tothom les coneix o les ha escoltat alguna vegada.

Ah! I per cert, la cançó no deia "la gallina turulETA" sinó "la gallina turulECA"...

Eleccions 2012: Qui no vulgui pols que no vagi a l'era.

En línies generals, podríem dir que les eleccions d'ahir no han modificat gaire el mapa general de l'electorat català. Tot i la important davallada en escons de CIU (-12), cal comprovar que ERC ha pujat (+11) pràcticament en la mateixa proporció d'escons que ha perdut convergència, i els escons que ha perdut SI (-4) han anat a parar a la CUP (+3). La suma dels escons sobiranistes CIU-ERC-CUP (gràcies Artur pel pas endavant, mai t'estarem prou agraïts) dóna un total de 74, majoria parlamentària folgada respecte a la resta de forces que formaran l'arc parlamentari els propers quatre anys: PSC-PP-ICV-C's sumen 61. I de fet, els 13 escons d'ICV no sabem del cert de quin bàndol són, ja que encara no s'han posicionat en l'aspecte nacional (i ja aniria sent hora...).

Cal destacar l'augment notable de la participació (tot i que encara no acabo d'entendre que hi hagi més d'1'5 milions de catalans que no els importi un rave el futur del país) que s'ha situat en un 69'56%. Aquest destacat augment de la participació ha anat contra els interessos de CIU, ja que els nous votants s'han decantat per altres formacions. Els 504.820 nous vots respecte a les eleccions del 2010, més els 90.489 que s'ha deixat CIU, els 56.313 que perd SI i els 51.900 que s'ha deixat el PSC, se'ls han repartit els partits que han pujat, de la següent manera: ERC (+277.119), C's (+168.771), ICV (+128.033), CUP (126.209), PP (+84.131). 

Fer hipòtesis dels transvasaments de vots entre partits és pura fantasia, però m'atreveixo a opinar que CIU ha perdut principalment cap a ERC i el PP, el PSC cap a C's i ICV, i SI cap a CIU, ERC i la CUP en menor mesura. Els nous votants s'han decantat pels partits minoritaris ERC, la CUP, C's, ICV i PP. 

El total de vots a partits "sobiranistes" (CIU-ERC-CUP-SI) és de 1.781.460, mentres que els vots a partits unionistes (PSC-PP-C's) és de 1.269.455. Faltaria saber cap a on es decantarien els 358.857 votants d'ICV en el cas d'un hipotètic referèndum... I dels partits residuals ni diguem. Sembla que la majoria sobiranista comença a ser prou important com per plantejar-se aviat el referèndum d'independència. És probable també que alguns dels actuals votants de CIU votessin contra l'alliberament nacional, tot i que durant la campanya, destacats membres de la formació van afirmar que Catalunya necessitava ser un nou estat d'Europa per avançar, i apostava clarament pel dret a decidir i pel dret a l'autodeterminació (vaja, que sense haver de dir gaire la paraula independència, però independentistes al cap i a la fi. Només calia sentir els crits dels seus acòlits ahir a la nit quan els líders del partit van sortir a donar la cara). 

Així com veig possible que un percentatge indeterminat dels actuals votants de CIU votessin no a la independència en un referèndum (per allò de no molestar ni fer enfadar als veïns), veig molt improbable que els actuals votants dels partits unionistes (PSC-PP-C's) puguin replantejar les seves conviccions nacionals i votar a favor de la independència. Això significa, que el futur del nostre país està a les mans dels votants de CIU, i que caldrà veure com actua a partir d'ara aquesta formació, i si és capaç de convèncer a les seves masses que l'únic camí possible per no fer-nos més mal és el de l'alliberament nacional. Potser caldrà, primerament, que els convergents desfacin aquesta coalició cada cop menys comprensible amb Unió, o directament carregar-se al espanyolista del Duran enviant-lo al senat, o jubilant-lo, millor.

A partir d'ara s'obren unes quantes possibilitats de cara a la formació d'un nou govern, que passen sens dubte pel lideratge de CIU, que ha estat la força més votada amb diferència tot i la davallada. Sembla lògic pensar que CIU aposti per ERC com a soci per avançar cap a l'estat propi, però no està tan clar que aquest tàndem tingui possibilitats reals d'entesa al trobar-se bastant lluny pel que fa a les concepcions socials i econòmiques. Difícil ho tindran tant els uns com els altres per arribar a acords. Esperem que ambdós partits entenguin que el prioritari per molts catalans és poder exercir el dret a decidir què volem ser, tot i que també hauran d'entendre els fins ara governants, que el molts catalans no estan d'acord amb les polítiques de retallades portades a terme els darrers anys.

Quo vadis Catalunya.

Avui està en joc, en part, el futur del nostre país. Democràticament, els catalans que ho considerin oportú, podrem anar a triar els representants polítics que hauran de guiar les regnes del país els propers quatre anys. Les cartes estan sobre la taula, i ja no hi ha volta de full. Avui sabrem amb certesa quina proporció de catalans volen exercir el dret a decidir el futur del país, i també tindrem una idea més o menys clara del nombre de catalans que volen la llibertat nacional, i dels que prefereixen que tot continuï igual, és a dir, sent espanyols.

Dic més o menys clara, perquè tot i que ara CIU digui que la seva aspiració és la de ser un nou estat dins la UE, no tinc clar del tot quants dels seus votants ho tenen tan clar (sense anar més lluny, un dels principals líders d'aquesta formació, fa poc deia que "la majoria dels catalans no estan per la independència"). Quina proporció dels votants de CIU votarien sí a la independència en un futur referèndum?

Avui sabrem també què pensen, o senten, alguns milers d'abstencionistes que no han anat a votar en successives comtesses electorals nacionals (per mandra, per desinterès, per convicció o pel que sigui) i que segurament ho faran avui per primer cop, perquè saben que aquestes eleccions són especials, ja que del que surti avui de les urnes pot suposar un gir radical en les nostres vides, o no.

Feia molt de temps que no matinava tant un diumenge, i avui el cervell ha dit prou poc més enllà de les 7 del matí. La veritat és que no vaig anar a dormir gaire tard, però alguna cosa deu tenir a veure amb el fet de saber que en aquestes eleccions ens hi va el futur més que mai. Apa doncs, que hi hagi sort i que guanyi Catalunya, sobretot.

Reflexionant...

Digue'm qui et dóna suport i et diré qui ets...

Aquests dies, els partits s'afanyen a trobar suports de diverses personalitats, associacions, i entitats vàries, per tal de guanyar-se les simpaties de l'electorat per mimetisme amb aquests mediàtics personatges. N'hi ha que aconsegueixen rebre el suport d'autèntics cracs mediàtics amb gran credibilitat i tirada, i n'hi ha que no passen del president de l'associació de veïns del barri o de la casa regional de torn, o d'algun pseudointel·lectual de pa sucat amb oli.

He fet un petit recull de suports perquè us feu una idea del tipus de gent que hi ha al darrera de les idees d'un o altre partit:

CUP: Oleguer Presas, Arnaldo Otegui, Sergi López, Cesc Freixas, Quico Pi de la Serra, Eudald Carbonell, Pep Riera...

ERC: Sinn Fein, Gerard Quintana, Joan Reig i Lluís Gavaldà (Els Pets), Lluís Llach, David Miret?, Toni Albà, Màrius Serra...

ICV: Neus Català, Najat El Hachmi, Salomó Torres (Unió de Pagessos), Joan Pascual (director de teatre), Kilian Jornet, Alexis Tsipras (líder de la grega Syriza)...

PSOE: Xavier Sardà, ningú més s'ha atrevit a dir que votaria al PSOE a Catalunya?

PP: tabú nacional.

C's: Els de sempre: Albert Boadella, Arcadi Espada (ningú sap perquè és cèlebre aquest paio).

SI: algú s'enrecorda de SI? Els que li van donar suport fa dos anys han tornat a la casa gran (CIU).

CIU: Patricia Gabantxo, Lloll Bertran, Carles Canut, Joan Carretero, Núria Feliu, Xavier Rubert de Ventós, Vicenç Villatoro...

El "temazo" del dimecres. Pastorets Rock - "El bandoler"

Vídeo enregistrat en un concert a les festes del barri barceloní de Sant Andreu del Palomar d'aquest grup de versions lleidatà. La posada en escena de la banda és molt divertida i la seva qualitat musical es destacable, així com la presència del seu cantant i líder, tot un portent.

Aquesta versió és d'un tema original de Lluís Llach composat a París durant el seu exili l'any 1967.