Ara sí: pas endavant del jovent de la colla.

El jovent de la colla fa el pas endavant!

Ahir a la tarda, es va fer oficial la presentació d'una nova candidatura a la Junta Directiva de la colla per part d'un grup de joves que s'han decidit a fer el pas endavant. Ja feia dies que es veien moviments (en forma d'assemblees obertes i també a "porta tancada") pel local del nombrós grup de joves que actualment hi ha al pati d'assaig, però que encara no apareixien als càrrecs directius de la colla. Doncs finalment, aquestes trobades i debats han acabat decidint a aquests joves que és l'hora d'agafar les regnes de la colla. Enhorabona i molta sort!

La candidatura (us transcric els caps d'àrea) que van oficialitzar ahir a la tarda al local de la colla presentava els següents noms i càrrecs:

- President: Gerard Pla.

- Sots-president i Àrea Econòmica: Oriol Argelagós.

- Àrea Social: Marc Casanovas

- Àrea d'Imatge i Comunicació: Sergi Castells.

- Àrea Operativa: Oriol Viñas.

- Àrea Secretaria: Mireia Làzaro.

Tinc entès que en aquests moments els caps d'àrea estan organitzant els respectius equips de treball, i ja tenen bastant lligada l'estructura bàsica operativa (hi ha nous col·laboradors i gent amb llarga trajectòria). De fet, jo ja he parlat amb el Marc Casanovas per continuar fent la feina de dinamització com he fet al llarg d'aquest any que tot just acaba. Li vaig comentar al Marc que podia comptar amb mi de totes totes. Crec que cal donar un vot de confiança i una empenta en forma de col·laboració a aquest nou equip que ha volgut fer el pas endavant.

Ànims i endavant!

Ganàpia i Cigronet.

En Llucifer (Rubèn), el Ganàpia (Martí) i el Satanàs (Lid).

Ahir al vespre vaig anar a veure a la meva neboda Carla, de nou anys, a la seva estena teatral al Casal de Sant Pere. Participava en la representació de l'obra "Ganàpia i Cigronet" de la companyia del Casal, Pam Teatre. Aquesta obra és una versió escrita per l'autor terrassenc Francisco A. Izquierdo de l'any 1949, dels originals Pastorets que es representen arreu del territori per aquestes dates nadalenques.

L'obra, que té una durada de més de dues hores, explica la història d'un petit vailet anomenat Cigronet, i un pastor amic seu que treballa per la família, el Ganàpia, que la nit de nadal decideixen anar a cercar a les figures del pessebre que se li han fet vives al Cigronet en un dels seus somnis. De camí a Betlem, els dos innocents personatges es creuaran amb el malvat Llucifer i el seu ajudant Satanàs, que res de bo volen. Però comptaran amb la protecció de l'àngel de la guarda i la companyia d'altres pastors que van a visitar al nen Jesús acabat de néixer.

Sens dubte, el més destacat d'aquestes representacions, és el fet que es tracta d'una tradició fortament arrelada a Terrassa, i totalment amateur. Hi participen prop de cinquanta actors i actrius en escena. Des d'un infant Jesús amb poques setmanes de vida, fins a actors més veterans que, segurament, porten molts i molts anys pujant dalt de l'escenari per l'ocasió.

Uns d'aquests veterans eren la Lid i el Rubèn, el Satanàs i el Llucifer respectivament, que són germans i que porten més de vint anys participant en aquesta obra. I em van comentar que el fill d'ella, el Gorka, amb sis anys s'havia estrenat enguany en el paper de Cigronet!!! Encara no sap llegir i ja s'ha estrenat amb un paper protagonista amb molta responsabilitat!!! Déu ni do... Val a dir, que es nota la mà de la Lid en el tema del maquillatge. L'experiència al grup dels Diables de Terrassa l'ha aprofitat a l'hora de crear els personatges demoniacs de l'obra. O potser és a l'inrevés, i els Diables han aprofitat l'experiència teatral i escenogràfica de la Lid...

Sempre he cregut que el teatre, o la dramatúrgia, pot ser un mitjà d'aprenentatge riquíssim a les escoles. La capacitat motivadora que té per a molts alumnes, i les possibilitats de treballar molts aspectes competencials (memòria, creativitat, sociabilitat, autonomia, concentració, disciplina, treball en equip, etc.) fan del teatre una eina educativa de primer nivell, però malauradament, està molt poc explotada a les escoles. Us imagineu al Cigronet a l'escola suspenent l'exàmen de matemàtiques perquè no s'ha après les taules de multiplicar??

Humor per encetar les festes (qui en tingui).

Genial esquetx del Polònia sobre la injecció de diners públics a Bankia. Reversionant l'inoblidable escena del tren de la pel·lícula "Els germans Marx a l'Oest", de l'any 1940, on en Groucho no parava de demanar fusta per alimentar la caldera del tren. En aquesta nova versió, apareixen en Rajoy amb el ministre Montoro intentant alimentar a la bèstia, a base de carregar-se l'educació, la sanitat...

Prou hipocresia!

Sovint als catalans ens agrada fardar de solidaris i xorrades per l'estil. Estic una mica cansat de veure com ens xuclem les polles a les Maratons de TV3 quan veiem com s'engreixa el marcador de donacions de la Marató, i ens recordem a nosaltres mateixos que som un poble solidari. Què collons vol dir ser solidari? Que cada català aporti 1'3 euros per la lluita contra el càncer és ser solidari? Donant dos paquets de quilo d'arròs pels pobres et pots considerar solidari? 

En canvi, ahir el dia de la grossa de Nadal que organitza l'empresa estatal de loteries de l'estat, va rebre la gens menyspreable quantitat de 393 milions d'euros de part del poble català. Això sí que és ser solidari amb l'estat veí (uns 40 euros per català!). Dels quals, solament 50 milions van retornar a Catalunya. Menys fins i tot del que ens roben amb els impostos obligatoris...

Això de que els catalans som solidaris s'ho devia inventar algun polític espanyol per justificar la sagnia que ens venen aplicant des de fa un bon grapat d'anys. Doncs mira, jo començo a no tenir ganes de que em considerin solidari, i poder fer amb els meus calés el que més em plagui. 

La solidaritat, quan es converteix en espectacle no és solidaritat, és simple vanitat.

Pacte per la llibertat.

Mas i Junqueras explicant l'acord d'estabilitat.

Ahir el parlament de Catalunya investia a Artur Mas com a nou president de la Generalitat de Catalunya amb els vots a favor dels representants de CIU i ERC. La resta de formacions (PSOE, PP, C's, i CUP) van votar contra aquesta investidura per diferents raons. De moment, Esquerra ha estat l'únic partit que s'ha mostrat disposat a donar suport i estabilitat al govern de Mas, amb l'objectiu evident d'aconseguir realitzar una consulta per la independència de Catalunya. Aquest objectiu el comparteixen milions de catalans, que ho van manifestar, públicament i notòria, en la darrera diada nacional, en la major manifestació celebrada mai a Catalunya.

 

Jo que ideològicament em sento més identificat amb la CUP que amb cap altre, crec que en la situació d'emergència nacional actual, cal fer pinya amb el govern. Malgrat les retallades, les pilotes de goma, i els casos de corrupció... malgrat tot això, ara se'ns obre un horitzó d'esperança que no podem aigualir amb posicions ideològiques enrocades. Senyors, es pot dir més fort però no més clar: la Independència és la solució! I el camí més ràpid cap a la independència és la unitat i els grans acords (ni que siguin de mínims). Pactes que, evidentment, mai deixaran satisfets del tot ni als uns ni als altres, o més als uns que als altres, però que són imprescindibles per avançar en la governavilitat del país, i en donar una imatge d'unitat i estabilitat al món, qua a partir d'ara ens observarà amb lupa.

 

Estic convençut que ERC ha hagut de renunciar i haurà de renunciar a moltes qüestions programàtiques per donar suport a Mas, i per aconseguir compromisos ferms per part del partit majoritari. No podem oblidar, per molt que pensem que les coses es podrien fer de manera diferent, que CIU va guanyar les eleccions amb una majoria folgada (mal que ens pesi a molts) i que més d'1 milió de catalans van aprovar la gestió del govern de Mas amb els seus vots. Així que en aquest context, seria pecar d'innocència pensar que ERC, ICV, o la CUP podran marcar el full de ruta de les polítiques econòmiques i socials. Hi ha el que hi ha, i l'única certesa és el fet que per aixecar el cap no hi ha millor via que l'alliberament nacional. Crec que des de Madrid ens han donat ja suficients mostres del que ens "estimen" (dèficit fiscal, atacs a la llengua i la cultura, dèficit financer, incompliment de pactes d'inversions, escanyament econòmic sistemàtic,  etc., etc.).

 

A dia d'avui, tot i que soc un més dels catalans que pateixen les retallades i la crisi, crec que si he pogut aguantar trenta anys de maltracte, podré aguantar un parell més fins que es pugui celebrar un referèndum on els catalans puguem dir "adeu" a Espanya d'una vegada per totes. És per això que no penso enfadar-me gaire quan es comenci a atacar als d'ERC per donar suport a un govern que retalli d'aquí o d'allà. També retallaran des de Madrid, i des d'Europa, i no penso permetre que aquesta realitat global hagi de ser l'excusa dels enemics de Catalunya per tombar les il·lusions de molts catalans d'alliberar-nos de les principals cadenes que ens oprimeixen (la crisi és global, però a Catalunya fa més mal per la dependència espanyola). Els del PP, C's, i el PSOE porten ja temps argumentant que no es poden promoure "aventures" que porten a la ruptura i la divisió quan hi ha problemes molt més importants per la gent. Personalment opino que el PROBLEMA més important es diu Espanya, i que quan abans aconseguim desfer-nos-en d'ELL, abans començarem a sortir del pou en què ens trobem. Amén!

 

Així que CUPeros, critiqueu, defenseu a qui heu de defensar, però tinguem clar quin ha de ser el principal objectiu d'aquesta legislatura, i no fem el joc als partits enemics de Catalunya en el seu intent de desestabilitzar al govern que (finalment) ha apostat per allò que molts somiàvem fa temps i que semblaba que mai podria arribar. Ara és l'hora. No la caguéssim.

El nivell tècnic dels Minyons.

Ahir vam tenir un nou debat al local de la colla, aquest cop per xerrar al voltant del nivell tècnic de la colla, i del potencial casteller de la nostra colla.

Comparteixo amb el Marc Roura la visió positiva en quant al potencial de colla que tenim. Som una colla que encara és capaç de mobilitzar a un gran nombre de gent a uns quants assaigs i actuacions, i encara ens podem plantejar castells emmanillats i d'altres estructures de gamma alta sense grans dificultats. El problema més greu que hi veig, és que estem desaprofitant tot aquest potencial, any rere any, i ja en va uns quants, degut a la baixada de nivell dels troncs bàsicament, que ens condiciona notablement el resultat de molts dels intents que portem a terme.

I hauríem d'analitzar quines són les causes de la baixada de nivell dels troncs dels nostres castells, però aquest fet trobo que és irrefutable. Només cal veure els nostres assaigs i actuacions, i comparar-ho, per exemple, amb altres colles del nostre nivell, o inferior fins i tot, per comprovar que tenim un 3d8 més lleig que moltes colles, i el mateix amb el 4d8, el 5d8, i el 2d7 fins i tot. I, és clar, quan ens plantegem enlairar aquestes estructures un o dos pisos més, passa el que passa tot sovint. Els castells de 8 els dominem amb suficiència, els de nou ja no els fem mai amb la ma al cul, i quan volem pujar una mica el nivell... doncs "una de cal y otra de arena".

Crec que és evident que encara a dia d'avui estem en aquell impasse de renovació d'estructures i de canvis de cares als troncs dels castells. La gent veterana va perdent facultats físiques, i la gent jove que s'incorpora té poques taules. Una combinació que amb el nivell d'assaigs que tenim, no ens permet arribar als nivells tècnics de fa deu o quinze anys, quan la majoria dels que pujaven eren joves amb molta experiència i en la seva plenitud física. I amb unes ganes enormes de seguir creixent i d'assolir noves fites. Fites que veien a l'abast de la mà, cosa que ara no passa.

Així doncs, reconeixent la situació real de la colla (etapa de renovació i canvi), ens hem de plantejar si podem aspirar a revalidar els grans castells que fèiem fa deu o quinze anys, o si potser cal rebaixar pretensions per poder donar entrada a gent nova als troncs. Jo crec que encara hi ha molt marge de millora, i que no cal renunciar a res. Però per no renunciar, cal assumir un major compromís amb la colla. Els més veterans per posar-se en forma i poder mantenir un bon nivell fins al final. Els més joves per fer més proves i millorar tècnicament i en experiència. I això s'aconsegueix assajant més, fent més proves a l'assaig, o fent més assaigs. Els verds han assolit el potencial que han assolit gràcies a matxucar als seus castellers de tronc amb fins a tres assaigs a la setmana. I van incorporar la xarxa a l'assaig per poder fer moltes més proves amb menys gent a l'assaig. A banda de fitxar a uns quants castellers de gran qualitat d'altres colles (aquesta és una altra solució als problemes, però una putada per la resta del món casteller)...

Si ens pensem que fent quatre proves de castells de sis nets i quatre més de castells de set nets a l'assaig n'hi ha prou, estem molt equivocats. I no cal sinó mirar els resultats tècnics les darreres temporades. I segurament, les discussions al voltant de si cal alleugerir tant els troncs o no, quedarien oblidades sí es fessin moltes més proves (de fet, els Minyons sempre havíem destacat per la lleugeresa dels troncs), i amb noves tècniques d'assaig amb el tipus de casteller que ens puja ara. Millor preparació física, tècnica, i fins i tot psicològica és la solució. No hi ha més. Ens hem de posar les piles, i també hem d'aconseguir introduir a nous castellers als troncs. No n'hi ha prou amb fer debutar un Zambrana, un Bru, un Casanovas i un Vinyas cada temporada. Cal que en siguin tres o quatre per temporada com a mínim. I això és possible amb més proves i amb més valentia per part dels tècnics. No entenc l'argument de "especialitzar-nos" per assolir els grans objectius. És a cas incompatible treballar el 7 i el 9, i preparar altres grans castells com el 5d9f o el 3d10fm? L'exemple de colles com la Jove, la Joves o la Vella ens demostra el contrari. És més, la feina d'incorporar a gent nova en castells com el 7 o el 9, permeten tenir a més gent pel tronc assajada i motivada i que quan calgui introduir-los en altres estructures potser més complicades tècnicament, els tinguis més ben preparats.

Per altra banda, vull rebatre l'argument dels que pensen que començant l'assaig a les 20:30, hi hauria gent que no podria venir.... Algú s'ha plantejat quanta gent deixa de venir als assaigs degut a que no volen arribar a casa passades les 0:00 d'un dimarts? Sabem que és difícil canviar certes dinàmiques molt enquistades amb el pas del temps, però potser caldria que algun dia ens plantegem quines són les avantatges i els inconvenients dels horaris que actualment tenim.

I totalment d'acord amb el Bru Bussom pel que fa a les dinàmiques d'assaig. Calen moltes més proves, i més proves de cinc i sis que de set (de fet, hi ha colles que no fan mai castells de set nets a l'assaig però després descarreguen 5d9f o 4d9net). Fa ja molts anys que veiem sempre les mateixes proves a l'assaig, i que no som gens innovadors en aquest sentit (aquí li dono la raó al Pol Puvill). Potser caldria començar a introduir nous elements tècnics d'assaig. Potser alguns tècnics haurien de visitar els locals d'assaig d'altres colles i agafar idees...

I per últim, em va agradar l'exposició autobiogràfica del Marc Codera. Dels seus inicis a la colla i de la seva progressió castellera. De ser un nen de la canalla amb cap interès per pujar, a assolir un castell de set al cap de cinc o sis anys, un de vuit al cap de algun més, i els de nou i el de deu al cap de molts anys. Vaig pensar en la meva experiència personal, molt similar a la d'ell, però que en comptes de progressar de la mateixa manera, em vaig quedar en els de vuit. Set 4d8 i un 5d8 al terç en la mateixa temporada, i res de res en la següent... I va haver de ser un cap de colla que venia d'una altra colla qui em donés l'alternativa. Però els caps de colla posteriors van oblidar-se de mi, i crec que la colla va deixar perdre a un casteller de tronc quan ja el tenia preparat, després de molts i molts anys. Ara, com veieu, no he deixat la colla enfadat ni res per l'estil. En canvi, trobo a faltar a molts excastellers del tronc que quan han deixat de pujar, els Minyons han deixat de ser prioritari a les seves vides. No es pot demanar compromís quan es puja als troncs, i deixar la colla quan es deixa de pujar!

Els valors de l'esport.

Un gest d'esportivitat que honora al seu protagonista.

Com a mestre d'Educació Física, sé que l'esport és una eina interessantíssima (de les més útils sens dubte) per treballar els valors. Darrerament però, els mestres d'EF hem d'intentar contrarestar els missatges que reben els alumnes a través dels mitjans, que fa temps que van desistir en la idea d'"entretenir i educar" a la societat, per passar a enriquir-se a costa d'ella, passant-se els codis ètics de l'ofici per l'engonal. Així doncs, avui en dia, als mitjans, esport equival a futbol (masculí evidentment), i ja sabem quins són els valors que transmet aquest esport darrerament: esportistes violents, entrenadors prepotents i xulescs, presidents maleducats, aficions que es passen els partits insultant a l'arbitre o als rival, trampes, picaresques, cobdícia, egos descontrolats, etc.

Al costat de tota aquesta visió negativa de l'esport que es transmet a la societat a través dels mitjans, podem trobar alguns exemples d'esportistes que donen autèntiques lliçons d'esportivitat (i mai més ben dit) i que són un magnífic exemple de com l'esport pot ensenyar valors positius, més enllà de les mediàtiques (i pesades) campanyes de suport a tal entrenador o jugador malalt, o dels minuts de silenci quan mor algú. Un exemple dels primers ha estat l'atleta vitorià Iván Fernández, que al darrer cros de la ciutat navarresa de Burlada, en veure com l'atleta que el precedia, el kenyà Abel Mutai, s'aturava i saludava al públic assistent metres abans de l'arribada pensant que ja l'havia creuat, va alentir la marxa i va constrènyer al seu rival perquè creués davant la línia d'arribada, ja que era aquest qui realment mereixia creuar en primer lloc. En acabada la cursa, l'atleta basc explicava que ho havia fet perquè entenia que el seu rival ho havia fet millor que ell, i que aprofitar-se d'una badada hagués estat poc esportiu.

Exemples com els de l'atleta vitorià a Burlada se'n produeixen més sovint del que ens pensem per tot arreu, però malauradament, no acostumen a ser notícia. Venen més les imatges d'un jugador trepitjant el coll d'un altre, d'un entrenador que perd els papers i comença a insultar a l'arbitre, o de dues aficions rivals barallant-se i llençant-se de tot els uns als altres. I, esclar, després ves tu i digue'ls-hi als alumnes que s'ha de saber guanyar i perdre, i totes aquestes "mariconades" (amb perdó dels homosexuals)...