El "temazo" del dimecres. Mesclat - "Si el rei vol corona".

Diuen que el rei espanyol plega, i que abdica per deixar tots els seus poders a l'hereu Felipe. Se li ha d'agrair al "campechano" Juan Carlos de Borbón que hagi donat exemple davant dels seus súbdits a l'allargar la seva vida "laboral" fins als 77 anys, deu més dels legalment exigibles a qualsevol mortal que visqui i treballi en aquest podrit estat per cobrar pensió de jubilació. Quin gran treballador! El rei del poble!

Diuen els monàrquics que l'hereu Felipe està molt ben preparat per assumir el càrrec: té carrera, un màster, parla diversos idiomes, i fins i tot parla el català. Vaja, com vint mil joves més a Catalunya, com a mínim... Llàstima que per això de ser rei compti tant la sang que et corre per les venes.

I malgrat que uns milers de ciutadans van sortir als carrers i a les places de diverses ciutats reclamant un referèndum per decidir si Espanya ha de ser una República o una Monarquia, els dos grups majoritaris al parlament espanyol ja s'han posat d'acord per fer que tot continuï igual. Vaja, democràcia en estat pur!! Quin trist paper el d'aquests del PSOE... socialisme? Va, no em feu riure.

Afortunadament, els catalans no hem de preocupar-nos del futur polític espanyol, si no del nostre propi. Tenim l'oportunitat de desempallegar-nos d'aquest estat caspós, corrupte i medieval, per fer la nostra via, que passa inexcusablement per esdevenir una República independent.

Fa tres segles que els borbons

pretenen ser els nostres reis

ignorant fins a quin punt

arribem a passar d'ells.

Però si insisteixen gaire

amb aquesta obsessió,

els mostrarem nostra

debilitat pel tall rodó.

I és que no és massa agradable

veure passejar pel món

un que diu que et representa

que és més tou que un tall de llom.

Quan el món veu el figura

que tenim per opressor,

més que solidaritat

despertem compassió.

Si el Rei vol corona, corona li darem:

que vingui a Barcelona i el coll li tallarem.

S'explica que a Catalunya en temps de Felip Cinquè

van prohibir totes les armes, fins i tot els ganivets,

sols els ganivets de cuina i a la taula ben lligats,

perquè no fóssim ximplets, perquè no fossim gosats,

perquè no fossim gosats,perquè no fóssim ximplets,

per salvar el coll i la fava als soldats espanyolets.

Però ara això s'acaba, hem avisat els esmolets.

Si no ho dic rebento: em repugnen els anuncis d'estiu de la Damm.

Ho sento però és que si no ho dic rebento. Des de fa un parell o tres de dies, a la majoria dels canals televisius nacionals i estatals, estan emetent el nou anunci estiuenc de la cervesa Damm (sí, la que patrocina al món casteller entre d'altres coses...), i cada vegada que el passen he de canviar automàticament de canal, o bé apagar el volum de la tele i girar la cara per tal d'evitar-lo.

La veritat és que estic bastant fart de "pijos" i "pijes", guapets i guapetes, rebentant una preciosa cala de la costa mediterrània, banyant-se nus i sobant-se. Tot amanit amb floretes, espelmetes, llumetes, i demés merdetes. Ah! I que no falti el típic grup "indie" imfumable que s'acaba fent popular gràcies a la sobredosi d'emissions/audicions de l'anunci. Ja n'hi ha prou, no?

Què no són mediterrànies les platges de Castelldefels, Sant Adrià del Bessos, Montgat o Cunit? No hi ha música més enllà de l'indie-pop? Què passa amb la rumba catalana, el hip hop, el punk, l'ska...? A cas tots els joves mediterranis que bevem cervesa som guapos i pijos com els de l'anunci de la Damm? No podrien contractar a algú més normal (lletjos fins i tot!!) per fer-ho una mica més creïble? 

Mira, em venen ganes que s'acabi ja l'estiu per tal d'oblidar-me d'aquest anunci fastigós...

Avís per a navegants...

+

+

+

=

Xavier Martínez Celorrio: "L'ascensor social s'espatlla".

(Article aparegut al Diari El Punt/Avui el passat 27 de maig).

En una societat oberta, ideal, l'origen dels pares no hauria de determinar el destí dels fills. El canvi d'estatus econòmic o de classe social dependria més de l'educació i l'esforç personal que no pas de l'herència. En aquest tipus de societat ideal, un fill d'obrer sense formació tindria les mateixes possibilitats que un de classe benestant.

Tot i que Catalunya està lluny d'aquesta societat utòpica, durant dues dècades hi va haver una alta mobilitat social intergeneracional –a l'entorn del 78% entre els anys 1985 i 2005–, segons un estudi del sociòleg de la UB Xavier Martínez Celorrio. La crisi econòmica, però, ha provocat també canvis en els patrons de mobilitat i els experts asseguren que ha espatllat l'ascensor social. La classe mitjana ha estat la principal damnificada i també han aparegut classes noves com ara la de persones pobres però amb un alt nivell educatiu. Segons un estudi europeu, el 69% dels espanyols veuen difícil que els seus fills millorin l'estatus social.

En vista d'aquesta realitat i alarmats per les conseqüències que aquests canvis generaran en el futur, el catedràtic d'economia de la UAB Jordi Caballé i el professor d'economia de la UB Xavier Raurich han iniciat un projecte de recerca finançat per Recercaixa que intenta explicar la mobilitat social en funció de tres mecanismes: l'herència, l'educació i l'esforç que els individus estan disposats a fer al llarg de la vida.

“A l'Estat espanyol, la probabilitat que una persona pobra continuï sent pobra és del 30% i només un 10% de ciutadans aconsegueixen pujar en l'esca-la social”, explica Caballé. Aquesta és la situació actual. Però els economistes es mostren convençuts que sense unes fortes polítiques públiques equilibradores es posa en perill la igualtat d'oportunitats de les generacions futures.

Taxes universitàries

Caballé troba especialment criticable la decisió de la Generalitat d'apujar les taxes universitàries sense acompanyar la mesura d'un augment de les beques i altres ajudes econòmiques directes. Preveu que les conseqüències de la mesura es començaran a veure d'aquí a 15 anys. “L'accés a l'educació ha d'estar garantit per a tots els que tinguin talent i voluntat per estudiar. Totes les mesures que en un període de crisi com l'actual accentuïn l'empobriment directe de les classes mitjanes i baixes es tradueixen en pèrdua de talent i en un obstacle afegit a la mobilitat social.” I és precisament aquesta pèrdua de talent el que, diuen els economistes, no es pot permetre la societat catalana, ja que això “s'acabarà traduint en menys creixement del PIB futur”.

Caballé entén que actualment Catalunya està lluny d'una situació de mobilitat ideal. Se situaria entre els països nòrdics, amb una mobilitat alta, i els EUA, on, contradient el tòpic de “gran terra d'oportunitats”, els pobres tenen un 40% de probabilitats de continuar sent pobres.

Des d'aquest punt de vista, el que més preocupa els investigadors és quins factors impedeixen que un fill de classe baixa ascendeixi socialment. I és aquí on l'educació té un paper fonamental. “Els fills amb entorns socials desfavorits s'enfronten a una doble barrera: la renda i el nivell d'estudis dels pares”, indica Caballé, que entén que “el que més importa a l'hora d'incentivar que els fills puguin estudiar és el nivell formatiu dels pares”, tot i que es poden donar molts casos en què “les mateixes restriccions econòmiques no permeten que els fills continuïn estudiant”.

En canvi, en el cas de les classes benestants, també hi ha un factor que pot intervenir negativament en el nivell d'esforç dels fills. “Allà on tot s'aconsegueix amb facilitat pot passar que no s'estimuli que els fills facin un esforç per formar-se”, assenyala.

Malgrat que la recerca tot just comença ara, els economistes ja s'atreveixen a afirmar que la crisi econòmica també modificarà l'estructura de classes. I parlen no només de gent en situació de pobresa però amb formació, sinó també de gent amb un nivell adquisitiu alt però sense formació, així com de gent amb formació però amb una renda baixa i de gent amb formació i amb salaris elevats.

Mites i llegendes: El model educatiu suec.

(Sovint alguns s'omplen la boca lloant els models educatius dels països del nord d'Europa. Aquest article desemmascara les misèries del model educatiu suec, model on s'emmirallen alguns dels capitosts dels nostres governs. Cap aquí ens volen dur aquesta colla de neoliberals-conservadors o conservadors-neoliberals).  

(Article d'Andy Robinson aparegut a La Vanguardia digital el 24 de maig).

Son dos escuelas a media hora en metro la una de la otra,. Pero son mundos aparte. En el gardskole (colegio) del barrio periférico de Husby, gestionado por el municipio de Estocolmo, la mayoría de los niños son inmigrantes de Somalia , Eritrea o Medio Oriente que viven en los bloques del polígono al lado. Dos colegios en Husby y sus alrededores fueron incendiados en los disturbios de mayo del 2013.

En el barrio céntrico de Södermalm en Estocolmo, la gran empresa proveedora de servicios de enseñanza AcadeMedia, -cuyo princpal accionista es el fondo de inversión EQT-, acaba de abrir la escuela número 400 de su franquicia sueca. AcadeMedia tiene doce marcas distinas de escuela y el nuevo instituto, es de la linea Drottning Blankas (Reina Blanca). Tendrá unos 340 alumnos de 16 a 18 años y 38 profesores. “Seguimos el mismo patrón que otras escuelas Drottning Blankas; es como ensamblar un mueble de Ikea”, dijo Norma Aznar directora de la escuela, oriunda de Zaragoza.

El instituto en Södermalm es una de miles de llamadas escuelas libres, pioneros del proyecto mas radical de privatización de la enseñanza del mundo. Suecia es el único pais que permite que compañías con animo de lucro se hagan con la gestion de escuelas publicas. Se creó un sistema de vales o cheques (vouchers) estatales, uno para cada niño de edad escolar -equivalentes a unos 8.400 euros al año por niño- para que padres e hijos puedan elegir la escuela que quieran. Es una vieja idea de la derecha libertaria. “Las voucher schools son un sueño erótico de los republicanos en el sur de EE.UU. ; aqui existen”, me dijo el sociologo Lars Trägårdh.

AcadeMedia ingresó 550 millones de euros en el 2013. Gracias a compelejas operaciones de ingeniería fiscal que parecen haber usado los fondos de EQT en paraisos fiscales como la Isla de Guernsey, el ingreso neto de AcadeMedia en 2012 ascendió a la cifra astronómica de 147.000 millones de coronas suecas (15.000 millones de euros). “Estos beneficios son posibles porque emplean a menos profesores, hacen mas enseñanza por ordenador, tienen menos bibliotecas”, dijo Anne Sofia Holm, de la Universidad de Boras.

Todo indica que la polémica desatada en torno a la privatización pasará factura electoral al gobierno conservador-liberal de Federik Reinfeldt . Suben los socialdemócratas (y la alianza de izquierdas) en los sondeos que ahora se oponen al animo de lucro en la enseñanza pública. Ni los demócratas suecos de ultra derecha son neoliberales como Reinfeldt cuando se trata de transferir fondos del estado a los bolsillos de los inversores multi millonarios de fondos de inversión en paraisos fiscales.

No ayudó nada a Reinfeldt que John Bauer, otra empresa financiada por un fondo especulativo cuyo consejero delegado Anders Hutlin había sido asesor del gobierno en el proyecto de escuelas cheque, suspendiera pagos en junio del año pasado, dejando a miles de niños en la calle. La decisión de cerrar las escuelas fue tomada por el fondo de private equity Axcel que financió la expansión de John Bauer en el sector de escuelas libres . Hutlin , el guru sueco del sistema de vales escolares y privatización, no solo sostiene que la quiebra de de John Bauer es la prueba de que el sistema funciona bien sino que creó su propia empresa para hacerse con la gestión de tres de las escuelas cerradas. “Desde una perspectiva general, creo que esto demuestra lo bueno del sistema”, llegó a decir en el Times Educational Supplement tras la quiebra de John Bauer. “La alternativa sería que las escuelas malas fuesen protegidas (..) eso sería muy malo para los estudiantes”, sostuvo. ”Estamos en la fase schumpeteriana de la enseñanza en la que se defiende la idea de destrucción creativa”, me comentó Holm en referencia a la insólita filosofia pedagógica de Hutlin.

El nuevo revés para el gobierno llega con el último ranking PISA que mide la calidad de la enseñanza en más de 300 paises. Suecia ha caído más que ningún otro pais y se situa por debajo de la media.. Finlandia, en cambio, donde el sistema de enseñanza se basa en una oferta uniforme de escuelas públicas gestionadas directamente por el estado , es uno de los lideres del ranking PISA. Esta explicación sacada de una entrevista a la ministra de educación finlandesa Krista Kuru, resume la diferencia abismal entre el modelo igualitario finlandés y el sistema neoliberal sueco que convierte el “derecho a elegir” en un pretexto por convertir la enseñanza en una mercancía. “Nosotros creemos en nuestras escuelas porque consideramos que todas las escuelas son iguales . No vamos “de compras” en busca de una escuela en Finlandia y no tenemos qué decidir en que barrio vamos a vivir para que nuestros niños vayan a una buena escuela”.

Aunque no sea el único factor, hay motivos para pensar que el fracaso de la enseñanza sueca tiene que ver con la privatización y el fomento de la competencia entre escuelas, lo que Krista Kuru llama “ir de compras” en busca de la escuelas de tu gusto . “Hay cada vez mas diferencias en Suecia entre escuelas y esto perjudica la enseñanza en su totalidad”, dice Anne Sofia Holm. “Los niños quieren elegir escuelas en las que los otros estudiantes sean como ellos”. Es el camino a la segregación y hay pruebas en EE.UU el Reino Unido y ahora en Suecia , de que provoca un deterioro de la calidad de la enseñanza para la mayoría.

Pero las grandes empresas suecas de enseñanza privada , respaldadas por los fondos y la propaganda de gobiernos y sus think tanks desde Londres a Madrid, pasando por Houston, ya exportan el modelo. Primero al Reino Unido donde el gobierno de David Cameron es un gran admirador de las reformas suecas. Después, quizás, a España. La Fundación Faes hará todo lo posible para que sea así (quizás con la ayuda de Alejo Vidal Cuadras, director en España de 3 i un fondo de private equity -que busca oportunidades de negocio en la privatización de la sanidad y la enseñanza). Este informe de la FAES, califica el sistema de privatización sueca como un éxito rotundo que debe ser adoptado en España. Titulado El cheque escolar para elegir en libertad la educación de nuestros hijos, sostiene que “la aplicación generalizada en España de una propuesta de este tipo podrá generar unos resultados positivos similares a los que se han alcanzado en los ejemplos mencionados (se refiere a Suecia) pero con una ventaja añadida: la educación , especialmente en comunidades con gobiernos nacionalistas, está cada vez mas condicionado por la propaganda política. Si los padres recuperan poder de deicisión, la incidencia del adoctrinamineto en las escuelas será menos grave”.

Pero, como bien saben ahora millones de padres y niños en Suecia, la propaganda e indoctrinamiento de verdad, es de quienes defienden el negocio mutlimillonario de los fondos de private equity en la nueva enseñanza privada financiada al 100% por el estado como si se tratase del ejercicio de la libertad individual.

Ara sí, crònica de la jornada castellera-festiva del passat dissabte.

3d9f al pati interior de la Seu d'Ègara.

El passat cap de setmana els Minyons hem celebrat el primer acte de celebració del 35è aniversari, amb la Diada del Patrimoni a la Seu d’Ègara. Ha estat un cap de setmana intens, i ara us en faré cinc cèntims des de la meva vivència personal.

Divendres vaig arribar al local cap a l’hora de sopar i el Cesc em va presentar al grup d’amazigs d’Al-Hozeima que ens visitaven per enllestir el viatge al Rif d’aquest estiu. Un parell d’ells havien de fer dues nits a casa meva i vam quedar d’acord per emportar-me’ls després d’assaig.

L’assaig del divendres va ser força potent, amb molta gent i bones proves. Vam poder enfilar fins a quints el cinc i el dos (de nou), i vam acabar de perfilar els castells que es volien portar l’endemà a plaça. En acabat l’assaig es va realitzar el primer pica-pica solidari amb menjars fets o comprats per gent de la colla, i val a dir, que en general, tothom va quedar força satisfet amb el resultat de l’experiment. A destacar la paletilla duta pel Timi, que va esdevenir un dels menjars estrella (fins i tot pel grup de marroquins...).

L’endemà dissabte, havia d’anar a les instal·lacions del club Egara per tocar el tabal per un pilar que havíem de fer els Minyons amb motiu de la celebració d’una trobada internacional de jugadores d’hoquei veteranes. Finalment no em van necessitar com a tabaler, i vaig ajudar a la pinya, tot i que amb totes les dones que es van apropar a fer pinya potser no hagués calgut ni la meva presència. Deu haver estat un dels pilars més voltats de la història dels castells, ja que la gran majoria de les 300 o 400 participants van apropar-se alegrement. Dones alemanyes, belgues, argentines, malaguenyes, holandeses, catalanes... Un plaer vaja. I totes ben netes i polides.

Per la tarda, cap a les sis va arrencar la jornada castellera amb el pilar caminant des de la plaça de la Creu Gran fins a la plaçadel Rector Homs, passant per l’emblemàtic (i per uns quants encara de trist record) pont de Sant Pere. En poc més de 7 minuts el pilar va recórrer els poc més de 350 metres de trajecte. La inexperiència i el desgast general van ser els causants de que el pilar acabés cedint al final del trajecte quan s’acabava de girar 180º.

Un cop dins de les esglésies de Sant Pere, i just al davant de l’església de Santa Maria, vam arrencar l’actuació pròpiament dita, acompanyats de la Colla Joves Xiquets de Valls i els Nens del Vendrell. Amb un bon nombre d’espectadors expectants, vam enllaçar el 5d8, el 3d9f, i el 7d8. I vam arrodonir la magnífica actuació amb el pd7f (tots tres darrers, noves estrenes de la present temporada). Les cares de felicitat per la feina feta i pels èxits assolits eren evidents, i fins i tot, es va poder sentir en dues ocasions el crit de guerra dels Minyons: Lolololololololo...

Pel que fa a les colles convidades, destacar l’excel·lent paper dels Nens, que van venir a Terrassa al 120% i es van apuntar la seva clàssica de vuit (3d8, 2d7, 4d8) més matinera de la història. Xapó. Pel que fa a la Joves, van venir mancats d’efectius i amb algunes baixes de castellers del tronc, i es van haver de conformar amb el 4d8, el 3d8 i el 5d7.

Després dels castells, encara quedava la festa. I la festa va ser “blutal”, com dirien els Strombers, el grup estrella de la nit. Després d’omplir una mica l’estómac amb la fideuà que ens van preparar a la mateixa plaça, va començar el concert amb les Gralles Grillades, els Sigelpa i els Strombers. Poc a poc va anar arribant gent a la plaça i al final la cosa feia patxoca. Els Strombers, com sempre, van estar genials i van fer bellugar el cos a tot quisqui. Es van fer un munt de pilars (excessiu, fins i tot, pel meu gust) al llarg del concert, sobretot quan van tocar el tema dedicat als castellers “tocant el cel amb la mà”. Destacar la marxa d’alguns integrants de la canalla, que van deixar ben claret que estan a “tope”. (No sé si algun d’ells havia begut Red Bull o massa Coca-Cola...).

La festa encara va continuar al local de la colla, on crec que hi devia desplaçar-se com a mínim la meitat de la gent que hi havia al concert (hehe). Castellers de diverses colles, molts muixerrillos, i molta guineu desbocada. A alguna hora vaig decidir retirar-me i anar a fer nones, sense ser conscient de la sorpresa final que em deparava la jornada...

El "temazo" del dimecres. KOP - "Desalojos son disturbios"

Tota la ràbia que escapa per la boca del Juanra dels KOP en aquest tema (Internacionalista, 1998), és la que sentim molta gent després que hagin desallotjat Can Vies al barri de Sants de Barcelona. Un casal okupa amb 17 anys d'història, exemple d'autogestió, convivència, participació, compromís, i integració al barri. Està clar que al poder li fa esgarrifança tot el que soni a pensament crític i consciència social, i és per això que envia a les seves forces repressores a posar ordre quan li convé.

I jo em pregunto, si fem estudiar als nostres alumnes la revolució francesa, i la revolució russa com a exemples lloables d'alçaments populars contra la tirania, com és possible que ara critiquem que uns quants activistes cremin uns contenidors o una excavadora? O potser hauran de passar 100 o 200 anys perquè els historiadors lloin les lluites actuals?