Nicaragua - Dia 9 - Ometepe (cascada de San Ramon) + El "temazo" del dimecres. Chayanne - "Humanos a marte"

Us deixo un dels temes "de l'estiu" aquí a Nicaragua. L'he sentit per tot arreu i fins avui no he descobert qui era l'artista responsable... La veritat es que la canco te ganxo, però la lletra no s'aguanta per enlloc. En fi, no es pot tenir tot...

Un llangardaix, salamandra o el que sigui pel camí.

Avui m'he trobat molt millor que ahir i he dormit tota la nit d'una tirada, així que pel mati he decidit activar-me una mica (que ja tocava!!!) i anar a conèixer una mica millor l'illa d'Ometepe. M'he decidit per la cascada de San Ramon, i ha estat una bona aventura.

El nen amb prou feines arriba als pedals, però millor això que anar a peu a escola.

Com que per arribar al centre biològic de San Ramon, des d'on s'inicia la ruta cap a la cascada, tenia prop de 4 quilòmetres per una pista per on gairebé no hi passa ni Deu, he sortit d'horeta per no agafar la solana. Afortunadament, quan nomes portava prop d'un quilometre caminant he pogut pujar-me al 4x4 d'un nicaragüenc que feinejava, recollint fulles d'un arbre que fan servir per cobrir el menjar segons m'ha dit el noi que també anava al darrera de la ranxera, l'Emmanuel.

Igualet que Lucky Luck, no?

A la cascada s'hi podia pujar a peu o a cavall, i com feia molt temps que no muntava (Salta, Argentina. 2006), m'he decidit pel cavall. Total, la ruta d'un parell d'hores d'anar i tornar amb el guia inclòs per 500 cordobas, mes 100 de propina pel nano. Es a dir, al voltant de 18 euros.

La cascada de San Ramon.

La pujada se li ha fet dura als meus malucs, però el cavall, tot i ser vellet (15 tacos) ha pujat com qui no vol la cosa. De tant en tant se m'enganxava algun bitxo, o m'arrossegava la cama per les plantes als costats del camí. Per arribar a dalt de tot de la cascada encara he hagut de fer un tros a peu, de poc mes de quinze minuts. El suficient per arrencar a suar i tenir ganes de posar-me sota la cascada i al gorg d'aigua que s'acumulava a sota.

Intentant que la nena aprengui la llico.

La tornada fins a la finca on paro l'he fet sencera a peu. Un xino-xano. A mig camí però he parat a refrescar-me amb una Tonya fresqueta a una de les poques cases que venien beguda i menjar del camí. Allà he estat espectador de la llico d'escriptura que donava la mare a la filleta de 4 anys. Es veu que portava 15 dies sense anar a l'escola perquè la mestra estava malalta. Aquí va així. Si el mestre es posa malalt, no hi ha substitut, els alumnes a casa i a esperar que es recuperi. Per cert, que la nena no semblava gaire entusiasmada amb la llico de la mare. Mes aviat tenia ganes de dibuixar, però la mare erre que erre amb les lletres.

Nicaragua - Dia 8 - Ometepe (l'agonia).

Nois dels poblats propers fent un partidet en aquest camp de mines.

Aquesta nit m'he tornat a recordar de la mama i el papa, els germans, les cunyades, les tietes, les difuntes iaies i avis, i de tots els amics, col·legues i saludats amb els que alguna vegada he viatjat a qualsevol indret. I ho he fet de forma egoista, perquè m'ha despertat la febre (febre freda primer i calenta desprès), i m'he temut el pitjor durant una bona estona. Per sort no han arribat les diarrees (de moment i creuem els dits), però la febre m'esta durant tot el dia i avui tampoc he pogut sortir de l'hostal, fins a la tarda que he baixat a la platgeta a veure jugar a uns nois a futbol i per refrescar-me una mica. 

Pesca a l'antiga.

Suposo que no cal entrar gaire en detalls del que se sent i pateix quan puja la febre i no tens a ningú al costat que estigui per tu. Ja em veia avisant als de l'assegurança perquè em rescatessin o em fessin arribar a un metge fins aquí on paro (no seria cosa fàcil). Ja veurem com evoluciona el tema aquesta nit... confio que no sigui cap virus estrany d'aquells que et deixa grogui durant dies, ni que derivi en les molestes i agòniques cagarrines (a sobre no tinc bany privat dins l'habitació).

La filla del Jacinto amb la seva filla de dos anys. 

Per sort, porto un bon arsenal medic i entre paracetamol i ibuprofeno, sembla que la cosa es va relaxant. Demà us explico...

Nicaragua - Dia 7 - Ometepe.

Com deia aquell: es dura la vida de l'estiuejant.

Avui m'he dedicat a fer una mica el gandul, i solament he sortit del lloc on estic allotjat per anar a fer un volt amb bici d'un parell d'horetes, que no es poca cosa amb els camins empedrats que hi ha per aquí. He arribat fins a San Ramon, on hi ha un centre biològic i des d'on es comença la ruta per anar fins la cascada de San Ramon, una caminada (o a cavall) d'un parell d'horetes que tinc ganes de fer.

Entre San Ramon i Merida.

Es agradable tot i les dificultats del camí anar-te creuant amb els locals per la pista (treballadors, escolars amb els seus uniformes típics, algun turista despistat...) i animals de tot tipus lliures (vaques, porcs, gallines, gossos...).

Com que hi ha molts llocs amb platges pots parar a refrescar-te en qualsevol moment, i trobar-te a dones netejant la roba a la vora de l'aigua, o animalets com el de la foto.

A prop de l'escola a Merida.

La resta de la tarda me l'he passat mandrejant a l'hostal. M'he acabat el llibre Victus de l'Albert Sànchez Pinyol, i ja he començat Pedra de Tartera, de la Maria Barbal. Entre lectures, internet, musica, i alguna escapadeta a la caleta de l'hostal se m'ha anat passant la jornada. Pel vespre he pogut xerrar una estona amb el Jacinto, el propietari del lloc, quan ha marxat la llum per uns moments. Hem parlat de política, del mon de la parella, d'empreses elèctriques de les diferents visions i valors de la societat on jo vinc i la d'ells... Vaja, una interessant tertúlia que ha matat el Jacinto per acabar de veure la pel·lícula d'arts marcials que estava veient amb el seu fill/ajudant? mut.

En que s'assembla una escola d'aquí amb una d'allà?

L'apagada elèctrica també m'ha servit per tornar a veure cuques de llum (ja veus tu quina cosa), cosa que no recordo el temps que feia que no en veia.

Nicaragua - Dia 6 - Granada - Ometepe.

Església de San Jeronimo, amb la seva imponent torre.

Aquest mati he deixat Granada ben d'hora, ben d'hora, per anar enllacant transports fins a la illa d'Ometepe. A saber: bus fins a Ribas; taxi fins al port de Ribas, a San Jorge; ferry fins a Mayogalpa, ja a l'illa d'Ometepe; bus fins a Altagracia; mototaxi fins a Santa Cruz; i finalment, un altre bus fins al poblet de Merida, i un parell de quilòmetres a peu per arribar fins al lloc on volia allotjar-me.

Un parell de monuments davant del monument anterior...

Autentic cubalibre (2 x 1) amb Flor de Canya, el rom nacional.

Macedonia de fruita per esmorzar: sindria, pinya, platan i guayaba)

Total, he sortit cap a les 7 del mati de Granada, i he arribat al destí a prop de les 17 de la tarda. Això si, amb una parada tècnica per dinar a Santa Cruz en companyia del Ricardo, un professor franco-perua que he conegut a l'arribar a Altagracia amb el bus, i amb qui he compartit el mototaxi que ens ha dut fins a Santa Cruz. Hem dinat plegats a l'hostal on ell s'ha quedat a fer nit. M'ha dit que solament es quedaria un dia a l'illa ja que havia d'arribar a Guatemala el dia 2 d'agost on l'esperava la dona. Venia viatjant des del Panamà, i també tenia, com jo, la passió de viatjar (i el temps) pel que m'ha estat explicant.

Amb el franco-perua Ricardo a Ometepe amb el volca Concepcion de fons.

D'Ometepe encara no puc explicar gran cosa, ja que tot just l'he conegut des de dalt d'un bus i d'un mototaxi. Tanmateix, em sembla que m'ho passaré be aquests dies per aquí. Calma, platgeta d'aigua dolça a trenta metres d'on estic allotjat, i molts llocs per descobrir ja sigui a cavall, en bici, a peu... A veure si m'animo i pujo algun dels dos volcans (Concepcion i Maderas) que dominen l'illa als dos extrems. 

Platgeta de terra volcànica a Ometepe. I tota per a mi!!!

Nicaragua - Dia 5 - Granada.

Catedral de Granada.

Granada es una de les principals ciutats de Nicaragua, tot i que passa per poc dels 100.000 habitants (espero no equivocar-me amb les dades i que se´m llencin al coll els granadins amics de les dades ;-) ). Fou fundada l´any 1524 per Francisco Hernández de Córdoba, que la va batejar amb aquest nom en homenatge a la ciutat andalusa homònima.

He de dir, que al igual que la ciutat andalusa, la Granada de Nicaragua es una joia arquitectònica, d´estil colonial i molt ben conservada. A banda de tenir unes quantes catedrals majestuoses repartides pel centre de la ciutat, els seus habitants s´han encarregat de conservar els edificis del centre històric amb tota la seva elegància i personalitat.

Per altra banda, ahir vaig anar a l´estadi de beisbol local, on juguen Los Tiburones de Granada a veure un matx de la lliga nacional entre els locals i l´equip de Masaya. El camp no es va omplir, però deu n´hi do. Em van dir que per les finals si que s´omple, i sobretot quan venen a jugar jugadors de les lligues professionals dels EEUU, Rep. Dominicana, Puerto Rico... a partir de l´octubre.

Vaig tenir la sort de coincidir a prop del seient on vaig anar a parar, amb un aficionat de Masaya que tenia al seu germà jugant amb els visitants. Aquest noi, César, em va posar al corrent de moltes coses relacionades amb aquest esport (número 1 a Nicaragua i part de centre-americà i del carib), i amb l´estil de vida nicaragüenc.

Pel que fa al partit, van acabar guanyant els locals, Los Tiburones, per 4 curses a 0. I bastant ràpid, per cert. Solament dues hores van necessitar per finiquitar el partit. Em van comentar que hi ha partits que poden allargar-se tres o mes hores... Sort que venen birra a l´estadi i menjar contundent. Vaig tastar el "vigorón", un menjar típic granadí fet a base de yuca, cotna de porc, ceba, i una vinagreta amb altres verduretes.

Típic "colmado" nicaragüenc amb la reixa que separa al venedor del comprador. Normalment per dins són foscos ja que no tenen cap llum encesa. Com podeu comprovar en la imatge, a Granada tampoc es passa gaire fam que diguem...

Aquest ha estat el meu dinar d´avui... noooo! és broma! L´he trobat a la carretera esclafada i dissecada de manera natural. De més d´un pam de mida, no li devia donar temps a fer el seu darrer salt.

Aquí les hamaques també són molt populars i per tot arreu te´n trobes. Aquestes de la imatge semblen bastant més còmodes que les que jo he provat.

Avui havia d´anar a fer una visita a la Laguna de Apoyo amb un tour contractat des de la casa d´hospes on m´allotjo, però es veu que els de l´agencia s´han oblidat de mi, i després d´esperar prop d´una hora a que em vinguessin a buscar, he decidit canviar els plans. Així que m´he llogat una bici per recórrer els carrers de Granada (amb una xafogor del dimoni, val a dir), i segurament demà faré l´excursió ajornada... 

Nicaragua - Dia 4 - Masaya - Granada (Los Sandinistas!!)

Ahir em va fer gracia enregistrar a aquest paio, canviador de divises al mercat negre, que es passejava pels carrers de Masaya cridant consignes sandinistes i anunciant la convocatòria sandinista de l'endemà a Managua.

Estampa nicaragüenca amb aquest senyor reposant i contemplant la vida passar.

Com us havia dit, ahir vaig anar a veure al noi que havia conegut fent birres, el Jorge, en un partit (patxanga) a una placa que em recordava a la "placa del cura" de Can Anglada. Suposeu el per que?

Per no faltar a la tradició, en aquest viatge també he passat pel tradicional espectacle folcloric per turistes, a Masaya. Això si, l'escenari era molt maco. L'antic mercat, actual mercat d'artesanies.

Avui, marxant de Masaya, he tornat a passar pel mercat, per agafar el bus a l'estació que estava al costat, i he pogut fer unes quantes fotos mes, forca interessants. Aquesta perquè comproveu que a Nicaragua no es passa gana (com a mínim alguns...).

Qui us recorda el del mig de la foto de blau? A mi em recorda a un familiar meu que també fa castells... Hahahahahaha.

I parlant de castells... mireu quina successió de colors en aquestes cases d{estil colonial a Granada. No us porta records de l'actuació de Les Santes? A veure qui endevina el perquè!

Nicaragua - Dia 3 - Masaya

Ahir, sopant al barri de Monimbó on encara hi habiten descendents dels chorotega, els indígenes autòctons.

Ahir pel vespre passejant per la Plaza Central de Masaya vaig veure aquestes figures d'un mussol i un mussolet i em va venir al cap l'acudit de l'Eugenio...

 

Aquest mati a les rodalies de la mateixa plaça m'he trobat amb aquest grup d'escolars que es manifestaven contra el maltractament dels infants.

Una de les moltes esglésies d'estil colonial que hi ha a Masaya. Aquesta és la de San Sebastián.

Placa que m'he trobat als voltants del parc central, d'un poema del poeta nacional Rubén Darío dedicat a Masaya.

I aquí amb el Jorge a un bar al costat del malecón (del llac Masaya). El Jorge és un taxista que a hores lliures s'infla de birres i que li agrada petar la xerrada amb els turistes. Amb la broma han caigut unes quantes cerveses de les grans. Més tard l'he anat a veure jugar a bàsquet i encara es movia prou bé per la quantitat de birra consumida.