(Com de costum, molt d'acord amb les opinions del Carlos González. Novament en un article a la secció Criatures del diari Ara del passat dissabte).
Els pares tenim autoritat. És una autoritat natural, pel fet que som més grans, més forts, més llestos (fins a certa edat), acumulem més coneixements i experiència i, sobretot, perquè els nostres fills ens estimen i estan desitjant obeir.
És una autoritat que ens és donada i exercim automàticament, pel sol fet de ser pares, sense haver de fer res per merèixer-la. Saber que els nostres fills petits ens creurien i ens obeirien encara que les nostres ordres fossin tiràniques, absurdes o inútils és una idea tan aclaparadora que només aquest pensament ens hauria de portar a no donar ordres tiràniques, absurdes o inútils. O almenys a intentar evitar-ho. Perquè, ja se sap, un gran poder comporta una gran responsabilitat.
Crec que els meus pares haurien entès molt bé el concepte d’autoritat paterna. Vivien en una època autoritària. Però no feien servir aquesta altra paraula que tan de moda està ara en l’educació dels nens: límits. Si algú hagués demanat als meus pares, fa mig segle, “Vostès posen límits al seu fill?”, penso que no haurien entès gaire la pregunta. ¿Vol dir això que en la seva època els nens fèiem el que volíem, que fèiem miques els mobles o pegàvem als petits o calàvem foc a casa? Esclar que no. Els nens teníem límits, igual que els adults, sempre n’hem tingut. I els pares els feien respectar sense vacil·lacions. El que passa, simplement, és que no tenien un nom, no se’n parlava i no hi havia llibres sobre “com posar límits als nens”. És tan evident! Els pares no et deixaven menjar deu caramels, ni jugar amb ganivets, ni tan sols dir paraulotes; no calia (ni cal) cap llibre o el consell de cap expert perquè els pares sàpiguen posar aquests límits, els lògics, els necessaris, els raonables.
Actualment hi ha tota una filosofia muntada al voltant dels límits: que si són necessaris per al correcte desenvolupament, que si el nen seria infeliç sense límits... Curiosament, no parlem en aquests termes dels límits dels adults, que en tenim i molts. Ens agradaria córrer més, guanyar més diners, tenir més vacances, estar més sans o més prims... Ningú creu que els límits ens facin feliços, al contrari, ens agradaria superar els nostres límits. En el món dels adults és l’autoritat la que ha de tenir límits. Límits que passen per saber que no els podem escridassar, insultar o humiliar (“Que lleig et poses quan plores, sembles un nen petit...”). O que és absurd exigir-los obediència instantània i absoluta, que abans hem de parlar i acceptar crítiques. I límits encara més evidents, com que no podem fer servir mai la violència.
