Carlos González: "Al llit, castigada!"

(Article del pediatre Carlos González a l'especial Criatures del diari Ara del dissabte 25-10-2014).

Em demanaven uns pares, manifestament ben intencionats, si feien bé d’enviar al llit castigada la seva filla de set anys, quan no volia sopar. Em temo que cometien un triple error

El primer, pensar que els pares tenim dret a castigar els nostres fills. Els càstigs són inútils per modificar la conducta dels nens (i dels adults). Però, encara que fossin efectius, els consideraria immorals. No castigo la meva dona, ni els meus amics, ni els meus editors, ni el meu taxista; per què hauria de castigar precisament els meus fills, a qui estimo i tinc l’obligació de protegir? És perfectament possible educar sense càstigs. Ho sé perquè els meus pares no em van castigar mai.

El segon, pensar que no sopar es una mala acció. No sopar quan no es té gana és un dret, i amb un 30% de sobrepès i obesitat infantil, insistir perquè un nen mengi més és perillós. Si algú entre els meus lectors discrepa de la meva opinió i està convençut que sí, que podem castigar els fills quan convingui, espero que almenys reservi els càstigs per a les accions dolentes. Comprenc (no hi estic d’acord, però ho entenc) que algú pugui castigar un nen per haver pegat a un altre nen, o per haver insultat algú o per haver robat. Però no es pot castigar un nen per llegir un llibre, o per pentinar-se, o per tossir, o per gratar-se el nas… O per no sopar. Recordo perfectament que la meva mare, a vegades, no sopava. Ho anunciava: “Avui no sopo”. I així ho feia. Mai se m’hauria acudit castigar la meva mare, ni per allò ni per res.

El tercer error és fer servir el llit com a càstig. Els pares volen que la seva filla mengi, però probablement també volen que dormi. Com poden dir-li que dormir és una cosa dolenta, un càstig? I si el dia següent sí que vol sopar? “Pare, mare, avui no vaig a dormir, perquè m’he portat bé i m’ho he menjat tot!” Amb un càstig així em temo que, a més de fer-li odiar el menjar, també li faran odiar el llit.

No, no podem fer servir com a càstig una cosa intrínsecament bona, o necessària, o una cosa que volem que el nostre fill faci sempre, tant si es porta “bé” com si no. No el podem castigar a dormir, o a menjar verdura, o a fer els deures, o a estudiar, o a fer-se el llit, o a dutxar-se, o a llegir un llibre, o a rentar-se les dents, o a vacunar-se (“Si et portes malament, el metge et posarà una injecció!”). Un càstig ha de ser, per definició, una cosa dolenta, una cosa que molesta i perjudica la persona castigada. I així tornem al problema inicial: jo no vull fer res que molesti i perjudiqui els meus fills. No els vull fer cap cosa dolenta. No els vull castigar.

Vídeo de la memorable actuació dels Minyons a les Fires de Sant Narcís de Girona (26/10/2014): 3d10fm, 2d9fm, 4d9f, pd7f.

...sobren les paraules (feu clic al "play").

"La feminització de les aules".

(Interessant reportatge escrit aparegut al Criatures del diari Ara, sobre el món de la docència masculina en les primeres etapes educatives. Sovint els mestres homes hem de lluitar contra alguns prejudicis, i estigmes de la societat).

Nacho Ledesma, que és mestre de primària a l’escola Roser Capdevila de Sant Joan Despí, només tenia companyes quan va estudiar per ser tècnic d’educació infantil. “Després, a magisteri, com que feia música d’especialitat, estava més equilibrat, però a la majoria d’especialitzacions sempre hi ha moltes més noies”. Ell ha decidit ser mestre per minimitzar els efectes que els seus mestres van tenir sobre ell. “Tenia un mal record de l’escola. Vaig estudiar a Madrid i els aires de renovació que hi havia als anys vuitanta a Catalunya allà no hi havien arribat i tot era més tradicional, amb professors grans amb tics franquistes. Sóc mestre per reacció, per demostrar que es pot educar de manera diferent, o si més no intentar-ho”. 

El Nacho considera que és una professió eminentment femenina perquè “es té una concepció molt paternal de l’educació infantil, és una qüestió antropològica que fa que hi hagi professions considerades d’homes i altres de dones, les fàcils les fan les dones, i les difícils, els homes. Hi ha qui diu que el més pròxim a ser mare és ser mestra i quan veus la realitat deu ser que hi ha alguna cosa certa en això”, reflexiona. El poc prestigi de la professió, a parer seu, tampoc hi ajuda: “Els estudis de magisteri no estan prou valorats, a les escoles bressol encara se les anomena guarderies. Com més petit és el nen menys valor es dóna a l’educació, els pares només estan preocupats per la formació i la part educativa queda en un segon pla”. 

La feminització de l’educació a infantil i a primària costarà temps de canviar segons ell: “Som víctimes del franquisme i encara no han passat un o dos segles perquè això es modifiqui”. No creu que les dones optin per aquesta professió per compatibilitzar la vida familiar: “Dubto que siguin mestres per poder ser mares perquè per horaris tampoc pots recollir els nanos si no van a la mateixa escola que tu”. També discrepa que els homes estiguin més buscats per exercir de mestre al cicle inicial: “És més complicat perquè al principi els pares no confien en tu, sobretot a infantil. Algunes famílies m’han reconegut que pensaven que no ho faria bé i és dur que t’ho diguin perquè has de demostrar que n’ets capaç”. 

Tombar prejudicis

Aquesta és una opinió que comparteix Jordi Balsach, mestre de l’Escola Jacint Verdaguer de Cornellà de Llobregat: “Les famílies tenen més reserves quan veuen que ets un home”. Ell va decidir ser mestre perquè li agradaven els nens i l’esport i la seva mare el va animar a fer magisteri d’educació física. A magisteri ell era un dels deu nois d’un total de seixanta alumnes que cursaven la carrera: “Després vaig fer la carrera d’educació física perquè només havia de fer un any més i allà sí que hi havia molts més nois”. Reconeix que el seu entorn no va comprendre la decisió que va adoptar: “Els meus amics es van sorprendre i van sortir tots els tòpics, que havia decidit fer magisteri per les vacances, per la vida que porten els mestres”. 

Plantilles equilibrades

El Jordi, que és l’únic home del centre, rebat que sigui una professió femenina: “M’encanta la meva feina, veure com evolucionen els nens. Tot és qüestió de les ganes que hi posis. Els homes som minoria i potser per això estem ben tractats pels equips directius”. Apunta l’instint maternal com un dels possibles factors que empenyen les noies a estudiar aquesta carrera. Que els nois no hi mostrin interès obeeix, segons el seu punt de vista, al fet que “t’ha d’agradar passar-te tot el dia amb nens i molts no hi estan preparats perquè cal tenir paciència, tot i que les dones no en tenen més necessàriament, depèn del caràcter de cadascú”. 

El psicopedagog i mestre Daniel Gabarró aposta per equilibrar les plantilles amb més presència masculina a les escoles: “Els valors escolars són només femenins i, mentre no hi hagi equips equilibrats amb un nombre semblant d’homes i dones als claustres, el missatge que els nois reben és que el món acadèmic no és el seu i que si vols conquerir la teva autèntica masculinitat t’has de diferenciar d’aquest món femení”. 

Gabarró, autor del llibre Fracàs escolar? La solució inesperada del gènere i la coeduació, remarca que la conseqüència d’aquesta realitat és que “des de fa anys, el volum d’adolescents nois que inicien la universitat no deixa de baixar perquè han entès que el món del coneixement no és el seu món i ens cal capgirar-ho”. En la seva defensa de la igualtat de gènere, Gabarró defensa que tant homes com dones entrin en aquells àmbits on estan menys representats. Que sigui una professió femenina respon, diu, al fet que “la dona ha sortit de casa, però segueix fent les tasques més vinculades a la cura de les persones”. 

Una nova masculinitat

Els països del nord d’Europa, referents en l’àmbit educatiu, tenen molt present aquesta variable a l’hora de configurar les seves plantilles, però malgrat tot encara hi predominen les dones. Gabarró exposa que “Catalunya és un dels països més avançats en aquest tema, però encara queda molt camí per fer”. Només cal comprovar el nombre de nois matriculats en els graus d’educació infantil i primària. 

Segons dades de la secretaria d’Universitats i Recerca del 2012-2013, els homes que van fer magisteri van ser 1.845 (un 15,37% del total). A la UAB la xifra encara és menor i aquest curs només un 2,6% de nois fan educació infantil (un 17,4% a primària). Aquesta mateixa universitat ha posat en marxa aquest any el graduat en educació infantil i primària, una carrera que combina les dues titulacions en cinc anys, amb només un 5% de nois. 

Montserrat Rifà, que és professora en aquesta facultat, només té un noi a l’aula en una assignatura comuna que imparteix a infantil. “Com més baix és el grau menys nois hi ha”. La també directora de l’Observatori per la Igualtat de la UAB considera que dos factors expliquen aquest fenomen: “La valoració social de la feina del mestre -associada al coneixement a les etapes educatives altes i a la cura a les primeres- i la precarització salarial, especialment a la bressol”. Comparteix amb Gabarró que seria bo gaudir de més homes a les plantilles de les escoles, però amb un diagnòstic menys taxatiu: “L’equilibri és necessari, però afirmar que els nens es desvinculen de l’educació perquè només tenen professores ho trobo pervers”. 

Rifà reconeix que “falten referents masculins a les aules, però una nova masculinitat que entengui que el desenvolupament de l’infant és el motor de l’educació, que s’ha de fomentar en el diàleg i no en l’autoritat”. Per la seva banda, la portaveu de l’USTEC Elvira Sánchez considera que “amb els anys pot canviar perquè els homes cada cop assumeixen més tasques a la llar”. Sánchez advoca per la coeducació: “Calen més homes en l’etapa del 0 a 6, si hi ha nens i nenes a les aules també hi ha d’haver homes i dones com a mestres si volem ser una societat igualitària”.

El "temazo" del dimecres. Paco Ibáñez - "La mala reputación".

Avui fa 33 anys moria a Sant Geli dau Fesc, a prop de Montpeller, el cantautor francès Geroges Brassens, considerat un dels millors poetes francesos de la postguerra. Diversos cantautors catalans van traduir i versionar algunes de les seves cançons (el terrassenc Miquel Pujadó, Quico Pi de la Serra, o Serrat), però un dels seus temes més coneguts a casa nostra és la versió en castellà de "La mauvaise réputation" (La mala reputación) del cantautor valencià Paco Ibáñez.

Crònica d'una jornada històrica: 3d10fm descarregat!!! (i 2).

Com diria aquell: apustuflant!!! (Foto: Minyons).

Diumenge 26 d'octubre del 2014:

9:00. Em desperto a Girona després de poc més de sis hores de son, amb forta pixera. Vaig al lavabo de casa de la Maria Júlia i me'l trobo ocupat. Torno al matalàs. Intento tornar a dormir. Impossible.

9:45 Després de tres quarts d'hora fent el ronso al matalàs em torno a aixecar per anar a pixar, i aquest cop sí, puc descarregar.

10:15 Marxo de casa la Maria Júlia per anar a esmorzar tanquil·lament al "Porcus" mentre la Yesi i la Jessi es van llevant, dutxant i vestint al seu ritme.

11:15 Després d'esmorzar un entrepà de llonganissa de pagès, i un cafè amb llet, llegit el Diari de Girona (on només anuncien l'intent de 5d8 dels locals!), retrobat amb la Jessi, la Yesi, i trobat amb la Maria Júlia i la Maria Caselles, marxo cap a plaça tot sol per no posar més nerviosos als tècnics de pinyes.

11:30 Al pati de l'ajuntament de Girona el Zambrana comença a cantar el folre i manilles del 3d10fm.  A plaça els Marrecs arrenquen la jornada amb un parat 3d8, i els Capgrossos els segueixen amb el 4d9f. Es respira aquella expectació de les grans cites, però tothom sembla bastant convençut de les possibilitats reals del castell. Parlo amb el Guillem i li demano que recordi a tothom del folre i les manilles que quan es comenci a descarregar el castell, res de celebracions precipitades ni crits d'eufòria, no féssim cagarel·la. Així ho fa, a banda de recordar la feina feta fins a dia d'avui, els bons assaigs, i demanar confiança, tranquil·litat i treball a tothom.

12:15 Començo a enfilar-me a dalt de la mega-soca del 3d10fm que tenim, gràcies a molts terrassencs que ens han vingut a donar un cop de mà, un nombrós grup de castellers de Barcelona amb samarretes dels Minyons, i molts altres castellers d'altres colles, molts Marrecs i Capgrossos, més alguns col·laboradors del públic (deu ni do). Arribo a la meva posició de contrafort a la rengla, darrera de l'Adrià Mas, i la resta del folre i les manilles es van col·locant sense grans sacsejades.

12:18 Sonen gralles després d'un muntatge de folre i manilles prou àgil i me n'adono que estic treballant més còmode que en qualsevol de les proves als assaigs previs. Va pujant el tronc i la cosa es para bastant. Els moviments són força controlats i de baixa intensitat. Sento crits a la plaça i demandes de silenci abans d'escoltar el toc de l'aleta i saber que l'hem carregat. Van passant els segons i augmenta la cridòria a la plaça i dins del castell. No havíem dit que ningú cridés abans d'hora? Passen més segons i començo a sentir els crits d'alegria de la plaça barrejats amb els dels minyons que baixen de dalt o que criden a baix. Aleshores la cosa es fa impossible de controlar i el folre acaba cedint amb la baixada dels quarts. Castell descarregat!!! Síiiiiiiiiiii!!!! No puc cridar, perquè estic mig afònic, però puc plorar i ho faig. Un plor que no acaba d'arrencar en llàgrimes, però que no puc (ni vull) controlar.

12:23 Surto com puc de dalt la pinya (demano disculpes si he fet mal a algú) i recordo qui és el primer que m'abraça, el Bru Vallhonrat. També m'abraço amb 4 a l'hora, amb el seu avi, el Josep, la Celia i un altre; amb el meu germà Albert i un altre; amb el Pere Méndez; el Maeso; el Jordi Barril; el Guillem; la Maria Feiner; el Timi; la Maria Júlia; etc., etc. He fet més abraçades avui que en els darrers cinc anys! Cantem el "Lolo lolo lololololo lololo lololo lololololo, eh. Lolo lolo lolololo lololo lololo lololololo, eh, uh"

14:15 Tanquem l'actuació amb el pd7f, després d'haver descarregat el 2d9fm i el 4d9f a la segona i tercera ronda respectivament. Els Marrecs han fet un pas endavant en el seu currículum carregant el seu primer 5d8 a la segona ronda i han tancat amb el 2d7. Per la seva banda, els Capgrossos han fet el 3d9f, un intent desmuntat de 3d8a, el 2d8f, i un pd6.

14:30 Comença la celebració a la plaça amb les gralles tocant, petards, cava, i balls i càntics improvisats. Els més veterans ja han anat a buscar la birra i les patates al super que hi ha a trenta metres al mateix carrer que va a parar a l'ajuntament. Més petards, i una parella de municipals que s'ho mira des de la distància amb tranquil·litat...

15:00 Arribem a la plaça on hem de dinar. Pel camí hem estat recordant algunes promeses que han fet alguns minyons si es descarregava el castell (tatuatges, sortides en bici i a peu, crestes pintades, banys al riu Onyar...). M'assec a taula amb el "Huesi" i començo a atacar l'amanida abans no estigui a punt la fideuà. Arriben el Xingles i la Montse, la Mireia Comas, el Serra i la família sencera...

16:30 Comença el concert del Miquel del Roig. Pels lavabos químics que hi ha instal·lats al final de la pista on dinem comença l'espectacle de putejar als despistats que entren sense tenir en compte que comença a haver-hi molt de borratxo amb ganes de gresca, i de cop es veu sortir al Carles González disparat d'una cabina amb els pantalons mig baixats. Quin riure! A una pobra dona també la sacsegen al creure que qui hi havia a dins era el Xavi Vilanova!!!

17:00 A l'hora dels garrotins hi ha més minyons que mai a l'escenari. El pobre Miquel del Roig no dóna a l'abast. A la majoria dels que canten no se'ls entén, o no rimen ni una, però tant se val. Algunes referències a Santa Úrsula, a Sant Narcís, i al fet que avui s'han descarregat tots els castells intentats.

18:00 Torno cap a Terrassa en cotxe amb el Pérez, el Carles González i l'Ester. Hi ha bastant trànsit, així que tenim força estona per valorar la jornada castellera i post-castellera. El Carles assegura que li guarda una a l'Àngel Zarzoso. ;-)

20:00 Arribem a Terrassa i uns quants passem pel "Gavatxons" a recuperar forces. Em regalo amb tres entrepans (2 frankfurts i 1 país) per fer "base" a l'estómac, i tornem cap al local per continuar la festa.

21:00 El local és ple a vessar. Hi ha gent per totes bandes. Al pati, als dos bars, a l'entrada, a la sortida... Al bar vell hi ha festa i comencem posant música amb els mòbils el Maeso i jo. Al pati passen el vídeo de l'actuació amb el projector i per uns moments torna la bogeria entre la minyonada.

23:30 Encara hi ha força ambient al local, però estic cansat i a l'endemà treballo, així que decideixo fer via. En una darrera ullada a la sala on hi ha la festa veig a quatre o cinc de les "guineus" dalt de la barra ballant, el "Huesi" acceptant un altre xarrup, i el fum de les cigarretes que en dies com aquests es "toleren", tot i que a mi em comença a tocar els collons que en qualsevol festa que es munta n'hi hagi. Bé, però no és debat per un dia com avui. Avui cap minyó es pot enfadar. Minyó en actiu, evidentment... ;-) 

Els Minyons tornem a tocar el cel a Girona. 3d10fm descarregat!!!

Espectacular imatge del moment de la carregada. (Foto: Minyons).

Fe no és esperar,
fe no és somniar.
Fe és penosa lluita per l'avui i pel demà.
Fe és un cop de falç,
fe és donar la mà.
La fe no és viure d'un record passat.


(Lluís Llach)
Continuarà...

Girona: els Minyons venim per acabar una feina...

Intent desmuntat de 3d10fm a Girona, l'any 2011.

Demà diumenge, més de 700 Minyons ens desplaçarem fins a Girona, per provar el castell més gran dels que es fan i es desfan (es carreguen i es descarreguen en aquest cas). No tinc paraules per descriure les sensacions que estic visquent en els darrers dies i a mesura que s'apropa la cita. Tinc la sensació que aquest cop sí, que la cosa pinta molt bé. Però ja se sap que en això dels castells les certeses no existeixen. Tanmateix, arribem amb la feina prèvia ben feta: 17 3d9f, 4+1 2d9fm, i quatre o cinc vegades col·locant sisens del 3d10fm a l'assaig, i amb setens penjats.

Més enllà del que passi finalment demà a la Plaça del Vi de Girona, crec que els Minyons ja hem guanyat. Hem guanyat gent als assaigs, hem guanyat amistats amb el món casteller, hem guanyat en presència i visibilitat a la ciutat, hem guanyat un bon grapat d'assaigs d'aquells que et posen la pell de gallina, hem guanyat l'implicació de molts més minyons treballant per la colla, etc. Ara bé, siusplau, descarreguem-lo!! Per la colla, per Terrassa, per Girona, pels castells!

"Serà un dia de somni,
quan tornaré a Girona"

(Miquel Martí Pol)