(Entrevista de la Cristina Aluja per al diari Ara a l'escriptora, psicòloga i cofundadora de la Fundació Àmbit, Merce Conangla).
Ser feliç és un art que es pot aprendre. Aquesta és la
filosofia que inspira la Fundació Àmbit, que Mercè Conangla i la seva
parella, Jaume Soler, van posar en marxa fa gairebé 20 anys per
acompanyar les persones que volen explorar aquest camí i que anhelen
l’harmonia. Han escrit 17 llibres ( Les vint perles de la saviesa,
l’últim) i han impartit tallers i cursos en els camps de l’educació i
la salut i en diferents organitzacions. La fundació també ofereix el
màster en ecologia emocional. A través d’aquest concepte, inspirat en
les ciències mediambientals, consciencien sobre la importància de cuidar
la relació amb nosaltres mateixos i amb els altres.
Com expliquen aquests conceptes als nens de les escoles?
Els fem prendre consciència que tot és casa, el seu cos i el món.
També els diem que som més que un cos, tenim altres dimensions. Cal que
els infants aprenguin a tenir cura d’ells mateixos i evitin la
contaminació emocional, la pluja àcida, conseqüència de la queixa, del
victimisme, de menystenir les persones... Per a nosaltres, aquesta
prevenció és bàsica. Per això, hem desenvolupat el programa CAPA, que
portem a les escoles i que defineix el model de persona al qual aspirem.
Un perfil ideal?
Seria una persona creativa, que sabria donar la millor resposta
possible amb les eines que té en cada moment per superar el repte que la
vida li presenta. També voldria dir saber buscar noves maneres de mirar
la realitat i no quedar-se en el “No és possible”. Sabria defensar els
seus drets, però ho faria des del respecte. També seria amorosa i
autònoma, és a dir, sabria gestionar les seves emocions d’una manera
ecològica, no li caldria ni manipular ni ser dependent d’altres persones
per créixer.
Res a veure amb l’educació formal.
L’educació formal s’ha centrat en la raó,
en el coneixement, en l’omplir i omplir. Conscients d’això i del fet que
moltes persones estan desconnectades del món de les emocions, hem creat
la Universit@rtdelviure. Hi treballem les cinc savieses que ens calen
per viure en plenitud: la corporal, la mental, l’emocional, l’espiritual
i la relacional.
En pot posar un exemple?
Una interpretació de l’enveja: t’està dient que no et valores prou,
que hi ha coses que voldries per a tu però que no te les estàs
treballant i que, per tant, et sents en dèficit. Si li passa una cosa
bona a algú altre i jo tinc enveja potser és perquè he de revisar el meu
concepte de la generositat. Potser poso les relacions en una balança,
per competir, a veure qui pot més. El més madur seria que jo me n’alegri
i et desitgi el millor.
Com seria aquesta interpretació amb una emoció positiva?
Si sento alegria vol dir que el que
penses, el que sents i el que fas estan en sintonia. Ets coherent. Vas
bé perquè trobes sentit a la teva vida! Irradio aquest sentiment, el
comparteixo i, per tant, milloro el clima.
I com podem fer-nos més llum ?
Amb la gratitud, per exemple. Donant les gràcies cada matí pel que ja
tenim. Connectant amb la tendresa, que nosaltres definim com “una
espècie emocional que cal protegir”. Això també els hi ensenyem, als
nens. Si des de petits aprenen a valorar que tot necessita el seu temps,
que és important ser present, etc., aniran desenvolupant la tendresa i
la violència s’anirà fent més petitona. Estudis com els de Jean-Paul
Sartre relacionen la violència amb la pressa de les nostres societats.
També cal tenir en compte l’alegria. A l’escola, alegria més curiositat
és igual a aprenentatge. Un nen que és curiós, si jo li faig viure una
experiència que li aporta alegria, en voldrà més.
¿Si l’escola ens hagués ensenyat a equilibrar les nostres emocions, no hauríem arribat a cap crisi?
Una persona CAPA no seria corrupta. Crearia una societat sana,
pròspera. Viuríem en la cultura de la pau. És a dir, sabríem
reivindicar, però ho faríem de manera respectuosa, sense cridar ni
indignar-nos.
¿Han aconseguit definir la felicitat?
És diferent per a cada persona. Al nostre
llibre la definim com l’estat interior de serenor, autonomia i sentit.
És quan puc mirar enrere i pensar que la vida que estic construint té
sentit. I això s’irradia. És un camí que jo faig donant la resposta més
amorosa per a mi, per a l’altre i per al món.
