(Entrevista de Thaïs Gutiérrez pel diari Ara, al psicòleg Antoni Bolinches).
Antoni Bolinches (Barcelona, 1947) aborda en el seu últim llibre, El secret de l’autoestima(Cossetània), el tema de la seguretat personal, un dels grans dèficits de la nostra societat, i demana escoltar-nos més a nosaltres mateixos per descobrir mancances i trobar solucions. “Millorant com a persones millorarem el món”, assegura.
Per què va decidir dedicar un llibre a l’autoestima?
És un dels temes que més treballo, tant pel que fa a la teràpia com en l’àmbit divulgatiu i didàctic. La raó és molt senzilla: fins ara hi havia una certa confusió en el tema i s’utilitzaven els conceptes d’autoestima i de seguretat com a sinònims. Això és un reduccionisme que no ajuda a entendre per què un té seguretat en unes coses i, en canvi, inseguretat en unes altres. Sistematitzant tota la meva experiència clínica i pedagògica he creat una nova teoria de la seguretat personal.
Què diu la seva teoria?
Que l’autoestima és la primera font de la seguretat, que comença quan som molt petits. Però jo no l’entenc com a sinònim de seguretat, sinó com a primera font de seguretat. Després vindran l’autoimatge, l’autoconcepte i finalment la competència sexual. Els quatre conceptes configuren la seguretat personal. És la primera teoria que incorpora la sexualitat com a font d’autoafirmació.
Per què és tan important el sexe?
A partir dels 30, quan ja tenim una experiència sexual sedimentada, entra en joc la competència sexual per construir la seguretat personal. I entenem per competència sexual la percepció de si som competents en l’exercici de la intimitat o no.
Si som competents, ens sentim més segurs.
Sí. Però hem tenir en compte els altres tres conceptes: autoestima, autoimatge i autoconcepte.
Comencem pel primer: l’autoestima. Què és?
És quant m’estimo i com m’estimo actualment, aquí i ara. Però en funció de com m’he sentit estimat a la infància més tots els reforços posteriors que he sentit per via amorosa, emocional i afectiva. Hem de saber que el dèficit afectiu infantil condiciona molt la nostra seguretat com a adults.
¿Tot el que vivim quan som petits és clau per al nostre futur?
És fonamental. Tant és així que Freud deia que el nen és el pare de l’home. És una metàfora perfecta per il·lustrar la manera com la infància condiciona la vida adulta. Ara bé, hem de saber que no la determina. Hem d’acceptar que el que ens passa a la infància és molt important per entendre la seguretat de la persona adulta, però alhora aquesta persona pot prendre consciència de les raons de les inseguretats i potenciar les capacitats. Així pot millorar l’autoestima. I ho fa per les altres tres vies: l’autoimatge, l’autoconcepte i la competència sexual.
¿Expliqui’m què són l’autoimatge i l’autoconcepte?
L’autoimatge és quant m’agrado i com m’agrado. Com que vivim en una dictadura psicoestètica és un concepte que té molt de pes, sobretot per a les dones, que ho pateixen més que els homes. L’autoconcepte, en canvi, és quant em valoro i com em valoro a mi mateix segons les capacitats intel·lectuals, de caràcter i de personalitat.
Som una societat de persones amb problemes de seguretat.
Sí, hi ha un problema general, perquè és una societat en la qual els nens i nenes no reben un reforç suficient d’autoestima, necessiten ser estimats de manera més freqüent i càlida i el nostre estil de vida no ho afavoreix. Falten hores d’estima, de caliu, d’afecte, i això vol dir que hem creat un model de societat on hi ha un risc important que la majoria de la població tingui problemes d’autoestima, d’autoconcepte i d’autoimatge. Vivim en una cultura de l’èxit que ens diu que hem d’estar a dalt de tot de la piràmide, que si no no som ningú. És un model supercompetitiu i, a més, vivim en una dictadura psicoestètica, i si no ets com la Scarlett Johanson tampoc vals. Vivim en una societat sociopàtica, que planteja un gran risc de neurotitzar-nos, i per això és tan important conèixer tot això i fomentar una cultura de l’autoanàlisi, de l’autoacceptació i de l’automillora.
¿Amb aquesta combinació d’elements és difícil ser feliç, no?
Sí, per ser feliços hem de revisar el model de societat. Hem d’humanitzar el capitalisme i crear un món millor començant per nosaltres mateixos. Però el món cada cop va més cap al model capitalista, consumista, aquesta és la gran trampa de la felicitat. Creiem que si consumim més serem més feliços, i és fals. La felicitat que jo proposo és la felicitat interior, coherència interna, realització personal i amor harmònic. Perquè si jo estic bé amb mi mateix puc agradar als altres: si sóc conscient de les meves limitacions i potencio les meves capacitats resulto més atractiu.
¿I també hem d’aprendre a madurar i a acceptar el pas del temps?
Sí. De fet, la maduresa és acceptar la realitat, ser conscients de les capacitats i desenvolupar-les, i ser conscients dels defectes i moderar-los. Això vol dir aprendre de les coses dolentes que ens passen i recordar que els bons moments són per gaudir-ne i els mals moments són per aprendre’n. A qualsevol edat de la vida pots ser feliç a condició que no vulguis ser feliç de la mateixa manera.
