Montserrat Venturós, alcaldessa de Berga (CUP), amb un parell...

L'Alcaldessa de Berga, Montserrat Venturós, s'ha negat avui a declarar davant del jutge d'instucció de Berga, on havia estat citada en qualitat d'investigada per delicte electoral per no haver despenjat la bandera estelada del balcó de l'ajuntament tal i com havia requerit la junta electoral en les passades eleccions autonòmiques i generals.

Davant dels mitjans, a les portes del jutjat, l'alcaldessa ha dit: “Avui no declararé, desobeiré per la independència, per coherència amb el dret a desobeir que és l'eina que ha escollit la CUP per defensar els drets civils i socials dels independentistes davant l'embat dels tribunals espanyols. Desobeiré, sense por, per obeir el mandat del poble i no dels tribunals espanyolistes”.

Visca els i les alcaldesses valentes d'aquest país. 

#Desobediència

#Insubmissió

#Independència

Eva Millet: “Ens estem carregant el dret a jugar dels nens, l’essència de la infantesa”.

(Entrevista d'Anna Albareda per a El Diari de l'Educació a l'escriptora barcelonina Eva Millet).

El paper de supermare i superpare es podria resumir en dues actituds: la de voler un fill perfecte que triomfi a la vida (per tant, se l’ha d’estimular des de ben petit: extraescolars de tota mena i vacances familiars pensades per a ell) i la de sobreprotegir-lo de tots els mals del món. El canvi de relació i d’atenció dels pares envers els fills ha canviat considerablement en qüestió de dècades. Eva Millet (Barcelona, 1968), autora del llibre Hiperpaternidad, de l’editorial Plataforma Actual, ens explica la proliferació dels hiperpares.

Què és la hiperpaternitat?

La hiperpaternitat és un fenòmen de classes mitjanes i mitjanes-altes. Té a veure amb la bonança d’un país. Els fills de famílies amb diners, aquí i allà, avui acostumen a ser nens més protegits perquè també són un símbol d’estatus. A Amèrica, que és on va néixer aquest fenòmen, n’està ple i a Europa ja ha arribat, sobretot a Anglaterra. A Espanya, com que aquests últims anys hi ha hagut dificultats econòmiques no és tant exagerat, però la hiperpaternitat està extesa arreu.

Hi ha més hiperpares als països més rics?

La hiperpaternitat és un model educatiu que està en sintonia amb els temps dels països desenvolupats. En aquestes societats es busca el fill perfecte, el superfill. Els pares s’hi volen emmirallar i això crea una hiperestimulació precoç: que tots els fills facin moltes coses i que no pateixin mai, perquè es pensa que així seran millors. Sembla que hi ha la falsa creença que després, de grans, el seu cervell no absorbirà res… i això no és cert! Avui els nens estan tan ocupats que ens estem carregant el seu dret a jugar, la forma i l’essència de la infantesa. Els experts diuen que l’acció de jugar és l’activitat més important de la infància perquè desenvolupen l’empatia, el diàleg, el pacte… Aprendre aquests valors és importantíssim.

Com neix la idea d’escriure sobre la hiperpaternitat?

Els orígens del llibre sorgeixen arrel de dos articles que vaig publicar a La Vanguardia que van tenir molt feedback. I vaig pensar: “Aquí hi ha un llibre”, perquè en castellà no existia cap llibre que parlés sobre els hiperpares. Al món anglosaxó i als Estats Units sí que n’hi ha molts, però aquí no. Quan vaig ser mare vaig començar a veure que aquí començava a arribar aquesta tendència, que a les reunions de pares tothom hi diu la seva i que la protecció cap els petits s’està disparant, segurament massa. Ara els fills són intocables i se’ls justifica a ultrança perquè “tenen una baixa tolerància a la frustració”…

El llibre és una denúncia a la sobreprotecció dels fills?

Un dia una amiga em va comentar que el llibre és agitador. Segurament es diuen coses tal com ragen perquè d’alguna manera diu que deixem els nens en pau i no hi estiguem tant a sobre.

Al llibre dius que hem passat dels fills moble, de fa dues generacions, als fills altar, de l’actual. 

El concepte de fills mobles ve de quan jo era petita. Si els nens eren pesats els adults deien “no els facis cas, com si fossin mobles”. Aquesta frase avui és impensable pronunciar-la! A més, ara els arbres geneològics s’han invertit. Abans les famílies eren extenses, amb molts fills, molts cosins i molts tiets… i l’atenció no era tan gran. Ara tenim fills en edats més avançades i en tenim menys -un 1,3 de mitjana-, per tant, hi ha el sentiment que ens hi hem d’involucrar al màxim, perquè en tenim pocs i volem que surtin bé. És una aposta a una sola carta. Per altra banda, la societat ha anat cap aquí i molts pares s’han vist abocats a entrar a la roda. En certa manera tots som hiperpares perquè hi ha molta pressió social.

Creus que la hiperpaternitat perjudica els fills?

Si tota la vida han pres decisions per tu, quan creixes no tens tanta capacitat de decisió ni autonomia. Ara hi ha casos d’estudiants a la universitat que truquen a les seves mares perquè els triin el menú per dinar. És molt fort! Hi ha estudis que ja parlen de la infantilització dels estudiants de la universitat, sobretot als Estats Units. Però aquí ja està arribant, la societat està infantilitzant els nens i joves i es pressiona els pares perquè hi estiguin a sobre.

És frustrant i esgotador ser hiperparepare?

Ser pare és una altra professió, ningú te n’ensenya i és molt difícil. Som insegurs i comprem el que sigui perquè ens diuen que així els nostres fills seran molt especials. La hiperpaternitat és esgotadora, és clar. Hi ha una inversió d’energia molt important. Aquest tipus d’infància, plena de coses, i tot tan perfecte, es converteix en un camp d’entrenament on els pares van al darrera. Ens hauríem de relaxar, tenir tardes lliures i passar temps en família sense haver de fer coses extraordinàries.

Creus que la sobreprotecció es relaciona amb el sentiment de culpabilitat per part dels pares perquè treballen massa hores i no poden compartir tan temps amb els fills?

Permetre-ho tot als fills és la posició còmode. És molt dur dir  “no” als teus petits i veure com s’equivoquen i aprenen per ells mateixos. La posició fàcil és ajudar-los a fer els deures, per exemple. El que és difícil és animar-los a que ho facin per si sols. I és clar, també s’hi suma la part de culpa que els pares tenim avui per passar poques estones amb els nostres fills. Però dient que “sí” a tot no els hi estem fent cap favor.

Com es pot ajudar a fer el click als pares per deixar de ser tant hiperprotectors?

Hauríem de tornar a confiar en els fills. Els nens i nenes son capaços de fer moltes coses, més de les que ens pensem! Aplicar l’underparenting. És a dir, estar pendent dels nostres fills i observa-los, perquè com a pares és la nostra feina, però no intervenir a la mínima. Si la nena no menja un dia, no t’escandalitzis! Potser té la panxa remoguda. Si té la mateixa actitud durant uns dies, llavors sí que és el moment de passar a l’acció.

Creus que les pors dels adults s’estan traspassant als nens?

Als Estats Units, per exemple, ja hi ha pares que denuncien altres pares perquè han deixat els nens sols al parc. Però quan nosaltres érem petits jugàvem al carrer i anavem sols a casa i no passava res! És clar que quan ens fem adults som més conscients dels perills però també els casos concrets de desaparició d’alguns nens han fet molt rebombori i ara s’ha extès la precaució: que no li passi res als teus fills. Les estadístiques de que algú segresti el teu fill són mínimes. Evidentment és una situació terrorífica però normalment no passa.

La hiperpaternitat es trasllada a l’escola? Les famílies són més exigents? 

Avui en dia molts pares creuen que saben de tot sobre què li convé més al seu fill. No son pedagogs ni res, però opinen sobre qualsevol cosa. Molts no saben distingir quin és el seu paper i quin és el del mestre, i molts professors ho passen malament. Ara hi ha una capacitat organitzativa dels pares brutal. L’hiperpare vol l’escola i el món perfecte pel seu fill i són capaços d’arrasar amb el que sigui. Però la idea del món perfecte per les teves criatures perfectes no funciona!

Costa desmarcar-se d’aquesta corrent?

Molts pares estan dins aquesta corrent hiperprotectora i si veuen que tu no t’hi sumes, llavors et diuen que ets un mal pare o mala mare perquè “no et preocupes pels teus fills”! No és que no es preocupin, és que aquests pares confien en el projecte educatiu de l’escola del seu fill perquè allà hi ha professionals que l’han dissenyat i l’han portat a terme. Nosaltres som pares, no experts.

El llibre s’orienta a famílies de ciutat?

Sí, majoritàriament va dirigit a famílies que viuen en zones urbanes.

Els nens que viuen en pobles o zones més petites, creus que tindràn diferències amb els de ciutat? Molts d’ells juguen sols al carrer, van al bosc o tornen sols a casa…

És difícil dir-ho però crec que sí. Però no és només això, al llibre parlo d’un director d’una escola d’elit de Barcelona que em va comentar que els nens europeus ja es poden preparar… A Europa estan arribant infants que fugen del seu país, arriben en patera o viuen situacions extremes. Aquests nens tenen una capacitat d’adaptabilitat, de resistència, de fortalesa i de frustració molt gran! Són molt més forts que els d’aquí perquè des de ben petits han viscut coses que als nostres nens els enfonsarien!

La hiperpaternitat té conseqüències negatives?

Si a tu tota la vida t’han resolt els problemes, no t’han educat en la valentia, no t’han ensenyat a frustrar-te i a conviure amb aquest sentiment, quan surtis a fora t’enduràs patacades. Això és el que hem d’ensenyar als nostres fills… Amb molt d’amor, paciència, abraçades i petons, però els hem de preparar perquè quan volin tinguin fermesa. Són infants que sempre els han dit que eren molt especials! Però n’hi ha milions més de nens especials! És una pena perquè molts pares ho fan amb totes les bones intencions del món, però també és un avís que sobreprotegir pot anar en contra.

Al llibre comentes que amb la suma a les noves tecnologies els més petits són la primera generació amb més fotografies d’ells mateixos i també la més narcisista…

És molt interessant una reflexió que fa Gregorio Luri, un filòsof i pedagog, que diu que als Estats Units el narcisisme ja no és una condició psiquiàtrica perquè s’ha extès dins la societat. Quan es normalitzen segons quines actituds ja deixen de ser condicions a tractar. Jo crec que hem d’aplicar el sentit comú, frenar una mica… Està molt bé tenir fotografies de nosaltres, però no ens passem. El món gira per tothom, no només per nosaltres.

Creus que hi haurà un rebot cap a les noves tecnologies?

Crec que en un futur hi haurà gent que no en voldrà saber res, de tot això. Igual que hi ha persones que rebutgen viure a la ciutat per damunt de tot. Els mateixos usuaris es cansaran una mica de tot això perquè en realitat estar a les xarxes socials demana un gran esforç i temps. És molt cansat!

Sempre fa mal perdre contra el Madrid, però ahir menys que mai (1-2).

 

Ahir es va disputar el segon clàssic de la lliga al Camp Nou. Tots esperàvem una nova golejada del Barça, després del 0-4 del partit de la primera volta al Bernabeu. Malauradament, tot i que les coses van començar bé amb el gol de Gerard Piqué en una rematada d'un servei de cantonada, el Madrid va acabar remuntant i marcant el gol de la victòria jugant amb un jugador menys per la merescudíssima expulsió de Sergio Ramos. El Barça no va tenir ni temps ni capacitat de reacció. Potser el cansament acumulat després dels partits de seleccions. Potser el fet que li portava deu punts d'avantatge a la classificació... El que sembla evident, és que el Madrid es jugava molt més que no pas el Barça i va mostrar-se molt més endollat en el tram final del matx.

En tot cas, no crec que ens haguem de fer sang d'aquesta derrota. Per molt dolorosa que sigui, el Madrid continua a 7 punts (amb el gol average en contra), i solament queden set partits per acabar la lliga. S'hauria de produir un important daltabaix per acabar perdent-la. Ara, toca analitzar els erros i carregar les piles per l'important partit del dimarts contra l'Atleti dels quarts de final de la Champions. Aquí si que no es pot fallar. I el Barça ha fallat ben poc els darrers anys. Total confiança. Som-hi Barça.

Per cert, espectacular el mosaic que es va dedicar al Johan Cruyff a la sortida dels jugadors. Llàstima que alguns imbècils no van saber respectar el minut de silenci, però segur que al Johan se li hagués posat "gallina de piel". DEP.

Carlos Gonzàlez: "Però si abans s’ho menjava!"

(Article del Carlos Gonzàlez publicat al Criatures del diari Ara del dissabte 26 de març).

 

“Ja no vol la fruita, que abans li agradava tant”. “El peix se’l menjava la mar de bé, i ara no hi ha manera”. “Cada cop es torna més llepafils amb el menjar”. Les preferències alimentàries canvien al llarg de la vida d’una manera bastant típica (tot i que sempre hi ha excepcions).

Els nadons, a partir dels sis mesos, habitualment mengen de tot. Bé, n’hi ha que només volen el pit i no mengen res durant mesos; però quan finalment es decideixen, mengen de tot. De fet ja han començat, mesos abans, a ficar-s’ho tot a la boca. Amb un nen que xucla llapis i claus, el dit de l’avi i el comandament de la tele, un nen a qui més d’un cop hem hagut de treure de la boca un tros de paper estovat, i que quan comenci a gatejar s’interessarà per la terra dels testos i les galetes del gos, ¿a qui li pot estranyar que també es fiqui a la boca enciam, lluç o pebrot escalivat?

A partir de l’any o any i mig, en canvi, és habitual que comencin a rebutjar coses. Ara no vol bledes, ara no vol llenties, ara no vol peix, ara no vol res de color verd... Algunes de les seves preferències són cícliques: durant uns mesos sembla que es deleix pel plàtan o per l’ou dur, més tard no els vol ni veure i l’any següent els redescobreix amb entusiasme. Altres preferències són més persistents, i a molts nens la fruita els agrada poc, la verdura encara menys, la sopa no gaire, i el peix ni veure’l. A poc a poc van restringint la seva dieta, fins a arribar al típic “menú infantil”. Si demà vénen a menjar a casa seva uns amics amb un nen de vuit anys, què els cuinarà? Coliflor i lluç o macarrons i pollastre? Tots sabem que els altres nens mengen macarrons i pollastre, però ens sorprèn (i ens preocupa) que ho faci el nostre.

No cal que li doni macarrons cada dia al seu fill. Un dia hi ha macarrons i l’altre hi haurà coliflor. Però ha de comprendre que de coliflor potser en menjarà menys, i probablement protestarà. No passa res. Si vol, que en mengi, i si no vol, que no en mengi. No cal insistir-hi, no cal prometre, enganyar o distreure, no cal córrer a cuinar una altra cosa si el nen no ha demanat res, si simplement no vol menjar. Amb l’adolescència i primera joventut començaran de nou a tastar altres aliments. Aliments nous, aliments rars, aliments exòtics. El públic habitual dels restaurants japonesos, vietnamites o indonesis són joves de vint o trenta anys, que troben grans dificultats per convèncer els seus pares, per no parlar dels seus avis, per acompanyar-los: “A mi no m’enredis amb coses rares, jo vull una paella de les de tota la vida!”

Dia "D" +2

Ni oblit ni perdó!

Manifest "Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent".

«Els sotasignats, estudiosos de la llengua, filòlegs, lingüistes, docents, escriptors, traductors, juristes i professionals d’àmbits afins, considerant la situació real de la llengua catalana i en la perspectiva del procés constituent que ben aviat s’encetarà a Catalunya, pel mandat democràtic expressat aquest 27 de setembre passat, es creuen en el deure ciutadà d’exposar a l’opinió pública això que segueix.

CONSTATEM:

1. Que la llengua catalana és la llengua de Catalunya, en el sentit que és la llengua endògena del territori de Catalunya, on s’ha format i ha evolucionat històricament, i des d’on es va estendre als territoris contigus del País Valencià i les Illes Balears. És la llengua en què sempre ha parlat el poble català.

2. Que la llengua catalana no està, tanmateix, en la situació normal d’una llengua territorial en el propi territori; perquè, a causa de l’annexió del Principat de Catalunya al Regne de Castella d’ençà del 1714, el castellà, com a llengua de dominació, li disputa coercitivament aquest estatus de llengua territorial i ha intentat i continua intentant repressivament de desplaçar-la dels àmbits d’ús lingüístic general. Igualment s’esdevé al País Valencià des del 1707, a Mallorca i Eivissa des del 1715 i a Menorca des del 1802. De la mateixa manera, s’ha anat imposant el francès als comtats del nord (ara coneguts com a Catalunya del Nord), a partir de l’annexió d’aquesta part del Principat el 1659 al Regne de França.

3. Constatem també que, com sol ser típic dels processos de dominació política lingüística, el mecanisme per a aconseguir la implantació del castellà a Catalunya va ser i continua essent la bilingüització forçosa de la població. Un procés que va costar segles i que fins el 1939 encara era força precari, pel que fa a la major part de les classes populars. El règim dictatorial del general Franco va completar tanmateix en dues generacions aquest procés de bilingüització forçosa mitjançant la repressió politicojurídica de l’ús del català, l’ensenyament obligatori i l’extensió dels nous mitjans de comunicació, tots dos absolutament en castellà, i la utilització d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística.

4. Constatem que el règim constitucional del 1978 ha refermat la continuïtat de la imposició politicojurídica del castellà a Catalunya. La legislació de la Generalitat restablerta i la política lingüística consegüent han servit per a superar en certs àmbits i força precàriament la minorització total soferta pel català a mans del franquisme, però no pas per a revertir la norma social d’ús subordinat del català al castellà que condiciona l’ús lingüístic quotidià de la immensa majoria dels parlants i que porta a una indefectible substitució de la llengua del país per la llengua imposada per l’Estat.

5. Constatem que aquest procés de substitució s’ha anat accelerant, de manera que la situació actual de la llengua catalana en la majoria d’àmbits d’ús general és extremament crítica, fins al punt que el català no és a hores d’ara, a Catalunya, la llengua no marcada, aquella que espontàniament qualsevol habitant empra per adreçar-se a un desconegut. Tampoc no és la llengua predominant entre les generacions de la dita ‘immersió’: en les zones més poblades la coneixen però l’usen mínimament. I, en paral·lel a l’arraconament social, la degradació qualitativa, estructural, de la llengua no ha parat de créixer en el camí de convertir-se en una mena de dialecte del castellà.

DENUNCIEM:

1. La profunda anormalitat que significa que a Catalunya (i a tots els altres països de llengua catalana), la realitat lingüística normal en un país amb immigració aparegui en certa manera capgirada: la llengua de la immigració (però només l’espanyola) pren a tots els efectes el rol de llengua per defecte, de llengua del país, de llengua nacional, i, contràriament, la llengua del país va esdevenint privativa d’una comunitat closa, que es va reduint i acabarà desapareixent, com sol passar amb les llengües d’immigració. Aquesta anormalitat resta distorsionada per la major part de les enquestes lingüístiques que es promouen.

2. Denunciem la ideologia política de l’anomenat ‘bilingüisme’, que s’ha anat inoculant des de les esferes de poder a tota la població catalana d’ençà del 1978 per justificar el règim jurídic establert per la Constitució i l’Estatut d’autonomia fent creure que la coexistència de dues llengües a Catalunya, totes dues amb un suposat mateix estatus d’oficialitat i igualtat de drets, és un fet natural, positiu, enriquidor i democràtic. En realitat, aquesta ideologia bilingüista no és res més que una forma d’encobrir i legitimar la subordinació d’una llengua a l’altra i el consegüent procés de substitució lingüística que pateix la societat catalana. La lentitud d’aquest procés fomenta entre la població el miratge que el bilingüisme social pot permetre el reeiximent de la llengua minoritzada i una situació d’equilibri permanent entre la llengua endògena i l’exògena.

3. Denunciem les manifestacions d’alguns grups polítics que, sota la capa de la ideologia bilingüista, proposen per a la futura República Catalana que l’anormalitat lingüística actual continuï essent garantida i esdevingui la falsa normalitat de la república.

MANIFESTEM:

1. La urgència d’una presa de consciència del problema social que constitueix per a la societat catalana el desballestament lingüístic creat per la dominació espanyola, una consciència que ara manca en la majoria dels ciutadans i en molts dirigents polítics. Cal que tothom entengui que un dels grans problemes d’estat de la nova república, potser el més important, serà el problema lingüístic, perquè afecta la base mateixa de la cohesió social.

2. Manifestem la necessitat que aquesta consciència lingüística informi el debat ciutadà del procés constituent i el consens constitucional, si no es vol que la nova constitució sigui una forma de tancar en fals el problema lingüístic i entrebanqui o fins impossibiliti de començar a solucionar-lo per les úniques vies possibles: a) la restitució al català de l’estatus de llengua territorial de Catalunya (i igualment per a l’occità a la Vall d’Aran), b) la reversió de la pràctica de la subordinació sistemàtica i generalitzada de l’ús del català (o de l’occità) a l’ús del castellà, i c) la recuperació progressiva de la genuïnitat de la llengua.

3. Manifestem finalment la necessitat, com a fruit de la presa de consciència lingüística, de la creació d’un ampli moviment ciutadà per la normalització lingüística que aplegui com més vagi més voluntats compromeses en una conducta superadora de la subordinació lingüística; un moviment en què cal que vagi confluint tothom, sigui quin en sigui l’origen i sigui quina sigui la seva llengua inicial.

4. Manifestem la necessitat, en definitiva, que s’incorpori al procés constituent la voluntat d’articular la llengua catalana com a eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social, amb totes les mesures necessàries per a garantir que tothom se senti reconegut i inclòs en la construcció d’un país normal, també pel que fa a la llengua.

Manifest impulsat pel Grup Koiné, format per Joaquim Arenas i Sampera, Joan-Pere Le Bihan Rullan, Diana Coromines i Calders, Lluís de Yzaguirre i Maura, Josep Ferrer i Ferrer, Àngels Folch i Borràs, Enric Larreula i Vidal, Mercè Lorente i Casafont, Margarida Muset i Adel, Dolors Requena Bernal, Silvia Senz Bueno, Blanca Serra i Puig, Pau Vidal i Gavilán i Josep M. Virgili i Ortiga.

Can Formiga, Rubí

17 d’octubre de 2015»

El "temazo" del dimecres. Def Con Dos - "Toponoto Blues".

L'última vegada que vaig veure als Def Con Dos a Terrassa, va ser a l'antiga sala Cannonball, al carrer Duero, fa uns 20 anys. En aquells temps, aquest grup format a Vigo l'any 1988 ho petaven bastant entre el jovent, amb la seva barreja de rap metal i les seves lletres subversives i catxondes. Aquest dissabte tornen a Terrassa, a la sala Faktoria, i serà una bona ocasió per recordar els bons moments passats amb els Def Con Dos.