400 anys de la mort de William Shakespeare.

(El món sencer és un escenari) 

All the world's a stage,
And all the men and women merely players;
They have their exits and their entrances,
And one man in his time plays many parts,
His acts being seven ages.
 At first, the infant,
Mewling and puking in the nurse's arms.

Then the whining schoolboy, with his satchel
And shining morning face, creeping like snail
Unwillingly to school.
 And then the lover,
Sighing like furnace, with a woeful ballad
Made to his mistress' eyebrow.
 Then a soldier,
Full of strange oaths and bearded like the pard,
Jealous in honor, sudden and quick in quarrel,
Seeking the bubble reputation
Even in the cannon's mouth.
 And then the justice,
In fair round belly with good capon lined,
With eyes severe and beard of formal cut,
Full of wise saws and modern instances;
And so he plays his part.
 The sixth age shifts
Into the lean and slippered pantaloon,
With spectacles on nose and pouch on side;
His youthful hose, well saved, a world too wide
For his shrunk shank, and his big manly voice,
Turning again toward childish treble, pipes
And whistles in his sound.
 Last scene of all,
That ends this strange eventful history,
Is second childishness and mere oblivion,
Sans teeth, sans eyes, sans taste, sans everything.

1 de Maig.

L'Òscar, nou regidor a l'Ajuntament de Terrassa: garantia d'honestedat.

L'Òscar prometent el càrrec al ple del passat dijous (Foto: Ajuntament de Terrassa).

M'acabo d'assabentar a través de la premsa digital que l'Òscar Monterde, a qui havia fet de cap de pioners a l'Agrupament Escolta Mossèn Homs cap a finals del segle passat, ha entrat com a regidor per Terrassa en Comú a l'Ajuntament de Terrassa. Me n'alegro per ell, i per tota la ciutadania de Terrassa. 

Estic convençut que si a les institucions públiques hi arribessin moltes persones com l'Òscar, les coses anirien molt millor de com ens han anat fins ara.

Enhorabona i bona feina!!

Jaume Funes: "Poder jugar ha de ser obligatori".

(Article del psicòleg Jaume Funes per al Criatures del diari Ara del passat dissabte 23 d'abril).

Acabo la setmana barallant-me amb la traducció del llibre ‘Cal fer deures?’ (En castellà: ‘Hartos de los deberes de nuestros hijos’) mentre torno de València, on he parlat sobre “l’oci educatiu”. Ambdues reflexions tenen a veure amb els diferents temps de la infància i l’adolescència i amb la tendència adulta a oblidar-ne alguns. Amb els deures, més enllà de reivindicar una escola per a la infància d’avui, he intentat explicar que cal fer realitat això d’educar i ensenyar en molts més llocs que a l’escola. A la xerrada, he animat un centenar d’educadors que acaben de veure una mica de llum després de dues dècades de conservadorisme polític. He mirat d’influir-hi perquè tornin a creure que són una oportunitat necessària per a molts infants. He parlat sobre el dret a jugar, aprendre, ser i relacionar-se en temps no escolars ni familiars.

Apliquem a la infància (0-18) una mena de procés d’esterilització progressiva perquè abandonin la creativitat, el descobriment, l’activitat compartida i passin a aprovar exàmens i considerar l’estudi l’única activitat que els convertirà en persones respectables. Al final, només importa anar a l’escola i ser responsable fent els deures. Han de deixar de ser infants i convertir-se en bons alumnes. Quan són petits reconeixem que existeixen moltes formes d’aprendre i que una de les més importants és jugar. També diem que el seu desenvolupament i el seu saber es genera a molts entorns.

Anar a escola és obligatori, però fer possible que tothom tingui temps i experiències estimuladores de joc, de relació, de descobriment a diferents espais, no. Si tots els temps de la infància són igualment importants, per què el lleure és secundari? Hauria de ser igualment garantit per una administració que pensa en la infància, evitant que fos una oferta de serveis per a famílies amb recursos. Sorprèn, per exemple, la reacció social i la resposta política quan per garantir que a l’estiu tots els infants podran menjar, s’ofereixen àpats envoltats de casal d’estiu. Per què el raonament no ha estat a la inversa? Al barri, molts infants passaran l’estiu sols, avorrits, sense experiències de felicitat enriquidores. Amb gana o sense, el seu primer dret és accedir a una proposta de lleure educatiu (que, també, garanteixi millor alimentació).

El "temazo" del dimecres. Chavela Vargas - "Volver, volver".

Del recital ofert per l'artista mexicana, Chavela Vargas, morta l'any 2002, a la plaça del Rei de Barcelona l'any 1997.

Doncs això, "yo se perder, yo se perder, quiero volver, volver, volver".

30 anys del desastre de Txernòbil.

El reactor nº 4 de la central després de l'explosió.

El 26 d'abril del 1986, es va produir l'accident nuclear més greu de la història a Txernòbil, Ucraïna, quan el reactor número 4 es va produir l'explosió de l'hidrogen acumulat dins del nucli per sobreescalfament. 

Més de 300.000 persones van ser evacuades de la zona, tot i que va haver-hi milers que van romandre. Es calcula que prop de 800.000 persones van morir o van caure greument malaltes com a conseqüència de les tasques de lluita i control contra els efectes de la tragèdia.

Podeu veure un interessant reportatge emès al programa 30 minuts de TV3 el passat diumenge titulat "Les àvies de Txernòbil".

Ross Flatt: “L’escola tradicional mata la necessitat de saber”.

(Entrevista per al diari Ara, de Nereida Carrillo, a l'educador i dissenyador d'aprenentatge nord-americà Ross Flatt).

El professor Ross Flatt no recorda cap dels moments en què va excel·lir de petit; en canvi, els suspensos sí que els ha retingut. Potser per això, ell, que va aprendre a través del fracàs, instrueix mestres perquè ensenyin a través del joc. Flatt forma part de l’equip de l’Institute of Play, un projecte que vol expandir aquesta metodologia i que compta entre els seus fundadors i col·laboradors amb la Fundació Bill i Melinda Gates, Intel Corporation o la Fundació Mozilla. Apliquen aquesta filosofia a l’escola pública de Nova York Quest to Learn (cerca per aprendre), on no hi ha assignatures ni suspensos, sinó missions de descoberta en què arriben al mestratge o es queden com a aprenents. Flatt ha passat per Barcelona per participar en la conferència educativa STEAM al Cosmocaixa.

A l’Institute of Play us pregunteu com preparar els infants per a feines que encara no s’han creat.

Això exigeix creativitat, pensar com resoldre problemes, com ser innovadors, treballar en grup, tenir empatia i pensar de manera sistèmica. Els jocs són el millor exemple d’un sistema. Quan pots entendre com funcionen les coses com a sistema, pots començar a veure com tot està interconnectat, com funciona el món.

¿El joc és prou seriós per confiar - hi l’aprenentatge dels nens?

Sí, ho és. Fem una cosa nova, molts pares desconfien de la nostra metodologia, però el que veuen és que l’aprenentatge a través del joc enganxa els estudiants com no havia passat mai abans. El joc proporciona a l’estudiant la necessitat de saber i quan els pares i els professors ho veuen, això esvaeix tots els dubtes.

Quan som nadons, tots tenim aquesta passió per saber. ¿La perdem a l’escola?

Sí. Crec que els millors models d’aprenentatge són a preescolar, quan tens llibertat per jugar i descobrir. Després t’asseus en una filera i llegeixes, aprens d’un llibre i prens apunts. L’escola tradicional mata la necessitat de saber, aprens perquè has de saber. Amb els jocs, ningú es diverteix per obligació. Els jocs realment motiven.

Com és un bon joc per a l’aula?

Té uns objectius d’aprenentatge molt clars, però no rígids. Un bon joc introduirà noves idees, reforçarà determinades habilitats i cada acció en el joc ajudarà a descobrir alguna cosa.

Ensenyeu a través de tot tipus de jocs. Com els seleccioneu?

Els professors s’han de preguntar: ¿aquest joc està aconseguint els objectius d’aprenentatge? ¿Les accions que estan fent els estudiants van enfocades a això? Una altra cosa que ens preguntem és si diverteix. Si no ho fa, hem de buscar una altra cosa.

Dieu que als jocs les criatures no tenen por d’arriscar-se. ¿Tenen por de fracassar en el sistema tradicional?

Aprenem malament a través del fracàs i dels errors. En els jocs, quan comences, no et surt bé però vols continuar per fer-ho millor. Així que ho fas una altra vegada. Quan trasllades aquesta filosofia a la classe, els estudiants poden entendre que al principi fracassaran, però sense tenir por de fer-ho. Entenen que ho poden repetir i s’animen a continuar.

¿Els professors del segle XXI han de ser dissenyadors de jocs?

És important per als professors pensar en la seva pràctica com una pràctica de disseny. Això significa empatitzar amb els alumnes i provar idees. Per fer-ho, els professors necessiten suport i temps. És una feina dura. És una professió molt solitària. Quan els professors treballen junts, l’educació canvia. Els professors del segleXXI han de saber quines coses interessen als alumnes. Han de ser innovadors i, sobretot, han de ser capaços d’acceptar el fracàs.

L’aprenentatge a través del joc ensenya als estudiants a resoldre problemes. Però alguns pares avui protegeixen massa els fills i els resolen els problemes. ¿L’escola i la família estan desalineades?

Els pares han d’entendre que no passa res per fracassar.

Però els pares sempre volen que el seu fill sigui el millor en tot.

Sí, és cert. Però crec que quan tens un model basat en el disseny els infants s’adonen que tothom aporta alguna cosa. Un pot ser molt bo en una cosa i un altre serà molt bo en una altra de diferent. Treballen junts i veuen que tothom és valuós. Entenen que no cal que siguin excel·lents en tot.