(Sé que comença a ser una mica pesada la comparació constant del model d'escola catalana amb la finlandesa, però m'ha semblat interessant l'article...)
El sistema educatiu finlandès està en el punt de mira de mig món gràcies als bons resultats obtinguts a l’informe PISA, mentre que el nivell dels estudiants catalans està per sota de la mitjana europea.
Quina és la clau de l’èxit del model finlandès,
que tot just aquest curs ha incorporat un nou canvi en el currículum?
Com es podria acostar el sistema català al nòrdic? Alguns experts de la
UOC assenyalen que el primer pas seria disposar d’una legislació més estable i no pas tenir una llei nova cada vegada que hi ha un canvi de govern.
Asseguren, també, que caldria tenir més en compte les recerques i les
evidències científiques en educació per poder anar-se adaptant a les
noves necessitats de la societat.
Acaba de començar un nou curs escolar amb el fantasma de les revàlides a final de cicle, una de les novetats que incorpora la llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa (Lomce), més coneguda com a llei Wert. Aquesta ja és la setena reforma educativa a Espanya des del 1970.
A Finlàndia, en canvi, «no hi ha hagut canvis substancials des del
1978», explica el professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Albert Sangrà.
De fet, Sangrà, que és director de la Càtedra UNESCO, creu que
«l’estabilitat del sistema és el que els ha permès recollir bons
resultats al cap dels anys».
Si tenen, però, uns resultats tan bons, per què calia un canvi? «El nou currículum finlandès busca més aviat una actualització i una adequació més bona a les demandes socials», assegura Lourdes Guàrdia, directora del màster universitari d’educació i TIC ('e-learning') de l’eLearn Center de la UOC. Això implica
tenir més en compte el paper rellevant de les TIC, que són,
precisament, una de les 7 àrees bàsiques que es treballen a les escoles
finlandeses. «Això sí, només introdueixen les noves tecnologies
quan té sentit fer-ho per facilitar un canvi metodològic més profund»,
aclareix Albert Sangrà, que considera que aquí encara no creiem prou en
les TIC. Per a ell, és totalment absurd substituir pissarres de guix per
pissarres digitals o llibres de text per ordinadors portàtils si aquest
canvi no s’acompanya de noves metodologies.
Com ens podem acostar, doncs, al model finlandès? Segons Lourdes Guàrdia, «cal estar al dia, adaptar-se a les noves necessitats i educar per al context actual, i això demana una revisió permanent del sistema educatiu i capacitat d’adaptació». El professor Sangrà, a més, reclama menys
burocràcia i uns sistemes de presa de decisions més àgils, perquè els
resultats de la recerca puguin tenir un impacte més gran en les
decisions polítiques en matèria educativa.
Més atenció a l’evolució de l’alumne
Catalunya
i Andalusia ja han anunciat que no aplicaran les revàlides de la Lomce i
hi ha 11 comunitats autònomes més contràries a aquestes proves, que,
molt clarament, apunten en sentit contrari al sistema educatiu
finlandès. I és que a Finlàndia pràcticament no se’n
fan, d’exàmens, ni es posen notes quantitatives, sinó que s’elaboren
uns informes en què s’observa l’evolució de l’alumne. D’aquesta manera no se’ls compara amb altres alumnes, sinó amb ells mateixos, perquè «l’objectiu és superar-te a tu mateix», afirma Albert Sangrà.
Per al professor Sangrà, el sistema d’exàmens d’aquí no acaba de funcionar,
«perquè no avalua allò que diem que volem avaluar». Hi ha massa
obsessió per quantificar l’aprenentatge dels alumnes i no tanta per
saber si realment aprenen, si hi ha hagut una evolució. Per la seva
banda, Lourdes Guàrdia veu imprescindible implicar l’alumne en el
sistema d’avaluació, que, de fet, hauria de ser part del procés
formatiu.
Albert Sangrà encara aniria més enllà. Pensa que és el moment de fer canvis en profunditat: en el contingut del currículum, és a dir, en el que s’ha d’aprendre; en els horaris, és a dir, en quan s’ha d’aprendre —que inclouria un debat sobre si s’han de posar deures—, i també en les metodologies, en com s’ha d’aprendre.
Menys «empollar» i més aprendre
En comptes d’intentar aprendre noms i xifres o conceptes vinculats a una sola disciplina teòrica, s’hauria de treballar per mitjà de projectes que relacionin diferents continguts i matèries,
uns projectes que responguin a la realitat que envolta els nens i
nenes, explica el professor Sangrà. D’aquesta manera, «el que s’aprèn té més sentit i es fixa molt millor en el pensament».
Lourdes Guàrdia és del mateix parer: «Contextualitzar els aprenentatges
és fonamental; cal despertar l’interès dels estudiants fent-los
entendre per què necessiten aprendre un concepte o desenvolupar una
habilitat».
El nou currículum finlandès proposa un sistema de treball per projectes en
què diferents professors poden treballar amb diversos grups d’alumnes
alhora, i en què s’aborden temes i fenòmens que els interessen a ells. Els alumnes participen tant en el disseny i el desenvolupament de l’activitat com en l’avaluació.
«Aquí ja hi ha escoles més avançades que han començat a treballar amb
metodologies semblants», puntualitza Lourdes Guàrdia, però no és ni de
bon tros un fenomen generalitzat.
A Finlàndia, les diferències entre les escoles són mínimes.
Tots els centres són de gran qualitat i els pares no s’enfronten al fet
d’haver de triar l’escola segons el projecte educatiu i segons les
instal·lacions, sinó que van a la que tenen al costat de casa. El
sistema finlandès es fonamenta en una aposta clara per l’escola universal, pública i gratuïta per a tothom, que assegura la igualtat d’oportunitats dels alumnes.
Per contra, aquí cada any moltes famílies viuen de manera angoixant el
procés d’haver de triar centre, i no s’ha potenciat l’escola pública. De
fet, un de cada tres nens va a l’escola concertada. A Catalunya el 33%
dels estudiants va a l’escola concertada, l’1,3% a la privada i el 65,7%
a la pública. (Nota de Risto: aquestes dades no em quadren gaire... jo més aviat diria que la cosa està fifty-fifty entre pública i concertada)
