Rua infantil de Carnaval a Terrassa.

Una lliga adulterada. Así así...

CR7 celebrant el segon gol dels blancs de penal.

Ahir es va disputar la 24a jornada de la lliga de futbol, que enguany està força igualada amb tres equips amb opcions al títol (Madrid 55 (-1 partit), Barça 54, Sevilla 52), malgrat les repetides i continuades errades arbitrals que afavoreixen al líder, el Real Madrid, o que perjudiquen al principal perseguidor i rival, el Barça.

Ahir es va viure un nou escàndol arbitral al partit dels blancs al camp del Vila-real (2-3), quan els van xiular un penal a favor per unes mans totalment involuntàries del jugador local Bruno, però en canvi no va veure unes mans del defensa madridista Marcelo en l'àrea blanca.

El Barça va complir en la seva visita al Calderón contra l'Atlético (1-2) malgrat que l'àrbitre va concedir el gol de l'equip local, obra de Godin, que empatava el partit, en una clara acció de falta del defensa matalasser a Sergi Busquets, agafant-lo del braç i desequilibrant-lo clarament.

El bo d'en Piqué va denunciar l'acumulació d'escàndols arbitrals favorables als blancs amb aquest tuït. El president dels groguets, Fernando Roig, va denunciar públicament que l'àrbitre Gil Manzano, havia abandonat les instal·lacions del club castellonenc amb unes bosses de regals del Madrid...

Carlos González: "Un experiment a internet".

(Com de costum, grans consells educatius del pediatre Carlos González al Criatures de l'Ara).

Us proposo un petit experiment sociològic. Busqueu, al cercador d’imatges de Google, “mother and baby”. Em surten centenars de fotos, gairebé totes de mares i nens de clara ascendència europea (no sé si totes les persones que busquen a Google obtenen els mateixos resultats o si els algoritmes tenen en compte l’origen geogràfic, historial personal de navegació i altres factors). Gairebé totes les mares estan fent coses al nadó: el miren als ulls, li fan petons, l’acaronen, l’abracen, posen amb ell mirant a la càmera amb expressió de “mira l’ocellet”. Gairebé totes les mares llueixen un gran somriure de felicitat, gairebé d’èxtasi.

Ara afegeixo a la meva recerca una sola paraula: "african mother and baby”. La meitat de les mares no fan res especial al nadó: només el porten a coll, habitualment a l’esquena. Algunes treballen, o porten aigua o càrregues al cap. Algunes posen mirant a la càmera, però sense intentar involucrar el nen. La majoria d’aquestes mares que es limiten a portar el nen pertanyen, per la seva vestimenta i entorn, a comunitats tradicionals. L’altra meitat fan com les occidentals: miren al nen, li fan petons, intenten fer-lo somriure per a la foto… i la majoria, per la seva roba i pentinat, semblen occidentalitzades.

Sembla com si la nostra cultura no pogués concebre la idea d’estar amb el nen sense fer-li alguna cosa, sense dedicar-li plena atenció. I em temo que això pot tenir conseqüències. D’una banda, hi ha qui sembla que creu que només has d’agafar un nen a coll o tocar-lo si li has de fer alguna cosa. Si l’has d’alimentar, netejar, vestir, fer un petó, explicar un conte, "estimular". Acabada la feina, al bressol. Nens que estan hores i hores sense contacte humà. A l’altre extrem, hi ha qui comprèn que un nen necessita contacte gairebé tot el dia, però pensa que, si el tens a coll, li has de fer coses. Hores i hores de petons, cançons, rialles, estímuls de tota mena. Dediquem tres anys a hiperestimular els nens i després ens queixem que són"hiperactius".

Els nens petits necessiten, esclar, moments de petons, carícies i rialles. Però també necessiten moltes hores de pau, de contacte físic relaxat i relaxant. Portar el nen a coll mentre fas altres coses no és “ignorar-lo”, sinó donar-li la tranquil·litat que necessita.

Valtonyc absolució!!!

El raper mallorquí Valtonyc.

La justícia espanyola, que absol a corruptes, estafadors i lladres de guant blanc, vol portar a presó al raper mallorquí Josep Miquel Arenas "Valtonyc" per un delicte de calumnies i injúries contra la monarquia i per lloar la lluita armada revolucionària de formacions com ETA o els GRAPO. 

És a dir, segons els magistrats de l'Audiència Nazional, a l'estat espanyol algunes paraules i/o cançons vindrien a ser més delictives que altres crims com ara la malversació de fons públics, el frau, el blanqueig de capitals, etc.

Tota la meva solidaritat amb el raper. Ni un pas enrere! La lluita continua!

Justícia injustificable.

Va, qui s'anima a afirmar que la justícia és "igual per a tots i totes"??

El "temazo" del dimecres. Radio Tarifa - "Rumba argelina".

Cançó inclosa en l'àlbum, de títol homònim, que va significar el debut discogràfic del grup madrileny l'any 1993. D'estil flamenc-andalusí, cal destacar la inconfusible veu del ja finat cantant, Benjamín Escoriza, que juntament amb els sons de les darbukes, flautes, llaud, etc., aconsegueixen crear unes músiques que, fins a cert punt, hipnotitzen.

M. Jesús Comellas: "Repercussions de la sobreprotecció".

(Article de la Doctora en Psicologia i professora de la Facultat de Ciències de l'Educació de l'UAB, Maria Jesús Comellas, per al Criatures del diari Ara del passat dissabte).

En les trobades de grups familiars i en el context escolar sempre és freqüent parlar de sobreprotecció. Però això no vol dir que estigui clara la interpretació ni la frontera entre la protecció i la sobreprotecció. Perquè les criatures puguin desenvolupar-se, madurar i adaptar-se a l’entorn, han de poder fer un procés de creixement, descoberta, experimentació i aprenentatge, en petites dosis, que és de llarg recorregut.

Aquest procés, lògicament, es fa amb l’acompanyament de les persones de l’entorn, adultes o de diferents edats, que donen confiança i mostren els possibles riscos i maneres de fer perquè la resposta es vagi donant. De manera tranquil·la i apropiada. L’objectiu és clar: que la criatura pugui cuidar-se i prendre decisions que no siguin inadequades o que generin més riscos dels necessaris.

Queda clar que des de les primeres edats la criatura vol créixer i va mostrant interès per experimentar i, en cas que no ho faci, val la pena oferir-li oportunitats i situacions acompanyades perquè adquireixi més seguretat. Dit tot això, i si tots som conscients que és un procés natural en el desenvolupament de les criatures, ¿per què aquest tema és sempre al centre del debat? ¿I per què, en molts moments, sorgeixen respostes que interpreten aquest creixement com una exigència inapropiada? Per què es transmeten més pors de les que són estrictament necessàries? Per què es dona ajuda quan no cal?

S’ha comprovat com la canalla sobreprotegida té menys iniciativa, més pors, menys seguretat i, per què no dir-ho, més comoditat. A més, és molt més exigent amb qui l’envolta, perquè veu lògic aquest suport innecessari. Tenint clar això, ¿per què es planteja que afavorir les demandes innecessàries de la canalla genera una fortalesa més gran de les relacions i els vincles afectius? Construir i reforçar els vincles afectius no està, en cap cas, en contradicció amb les demandes i propostes que es facin per potenciar el desenvolupament i la maduresa de l’infant.

Les demandes serenes, estables i que obren oportunitats són una mostra de la confiança en les possibilitats que té la canalla i han de ser la base per evitar dificultats i inseguretats quan no sigui possible l’acompanyament adult.