(Gràcies Joan Maria per les idees i raonaments. És això!!!! Les lleis/normes injustes estan per desobeir-les!!)
Em sorprenen certes actituds d’avui, quan algunes persones (fins i
tot polítics) desobeeixen i després s’exclamen perquè són castigades o
denunciades. Desobeir és legítim, però lògicament tot acte contrari a
les normes serà castigat d’una manera o altra; si no, no seria una
veritable desobediència. Gandhi i altres persones que han lluitat per
transformar la societat en favor dels més necessitats van desobeir, però van acceptar les conseqüències dels seus actes. Al llarg dels quaranta anys que he treballat de mestre i de professor[1] he desobeït conscientment
més d’una vegada, i he fet front a les conseqüències. He pensat que les
normes han d’estar al servei de les persones i no a l’inrevés, tot
seguint la frase de l’Evangeli «El dissabte s’ha fet per a l’home i no l’home per al dissabte». Una normativa escolar que no estigui al servei de l’alumnat no és legítima: s’ha de desobeir i entomar-ne les conseqüències (a mi m’ha costat la destitució de càrrecs directius).
En l’àmbit escolar, alguns infants desobeeixen per reafirmar-se,
perquè se’ls tingui en compte, perquè pensen que no se’ls fa cas, per
cridar l’atenció, per reclamar la presència de la persona adulta de
referència, per augmentar la seva autoestima… Per això és important desobeir algunes vegades. I, a més, l’adult pot posar límits a la desobediència explicant-li afectuosament per què allò no s’ha de fer.
L’error ajuda a l’aprenentatge, desobeir ajuda a créixer
Als instituts hem de pensar que l’adolescent necessita rebel·lar-se
per anar afermant la seva personalitat, per créixer i madurar com a
persona. És tasca del professorat contenir aquesta rebel·lió, una
rebel·lió contra el món adult que els posa (i els ha de posar) límits.
Si entenem que les actituds de l’alumnat no van contra nosaltres sinó
contra el que representem (el poder del món adult), les nostres
reaccions seran més tranquil·les, no ens sentirem atacats: les actituds
contestatàries es reduiran i els conflictes disminuiran. El paper de
l’adult davant l’adolescent hauria de ser com una paret de frontó
encoixinada que torna la pilota però amb menys força, que tempera els
impulsos dels joves. I ens hauria de preocupar aquell noi o noia que al
llarg de tota l’ESO no ha desobeït mai, no s’ha rebel·lat. Sense desobeir alguna vegada no es farà adult. Perquè desobeint, transgredint una norma, està fent un aprenentatge de la llibertat i la responsabilitat.
Una cosa més: hem de tenir en compte que no és el mateix la legalitat que la legitimitat.
Les lleis canvien sovint; la legitimitat té a veure amb l’ètica
personal, social o comunitària, i no canvia tan fàcilment. Aquests dies
ens hem manifestat per acollir refugiats, un fet que està prohibit a uns
quants estats d’Europa. Ajudar una persona refugiada pot ser il·legal, però és ben legítim. Aquí tenim una llei que hauríem de desobeir obertament. En una escola o institut es poden donar conflictes entre legalitat i legitimitat:
normes sobre l’aparença externa, sobre la tinença d’aparells, els
deures excessius, el silenci total a les aules… Les normes, necessàries
per a la convivència, han de ser poques, consensuades i educadores. Les
persones que ens dediquem a ensenyar i educar hem de ser conscients del
nostre paper, sent exigents i dialogants alhora, imparcials,
conseqüents, sense ridiculitzar mai, manifestant afecte. Hem de saber
que els nois i noies no són iguals, que caldrà tractar-los tot respectant les seves diferències. L’error ajuda a l’aprenentatge, desobeir ajuda a créixer.
