"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimecres, 8 de març del 2017

El "temazo" del dimecres. Mano Negra - "Indios de Barcelona".


La banda francesa Mano Negra neix l'any 1987, fa 30 anys, a París amb els germans Chao (Manu i Antonio) i el seu cosí Santi com a membres fundadors. A l'any següent publiquen el seu primer àlbum sota el títol de Patchanka (1988), en clara referència a la pachanga cubana, un estil o ritme festivaler i mogudet. L'any 89 es donen a conèixer a un públic de masses gràcies a l'èxit comercial del tema "King Kong Five" inclòs al seu segon àlbum titulat "Puta's Fever" (1989).

Va ser aquest segon àlbum que em va fer descobrir als Mano Negra gràcies a un col·lega de l'institut que em va passar el casset original perquè me'l gravés. A partir d'aleshores em vaig fer un fidel i incombustible seguidor de la banda, i vaig tenir l'oportunitat de veure'ls en directe abans de la seva dissolució l'any 1994 en un macroconcert solidari d'Ajuda en Acció al Palau de la Vall d'Hebron on, tanmateix, només van tocar un parell o tres de temes. Al setembre de l'any següent tornaven a Barcelona, a la sala Zeleste, però sota el nom de Radio Bemba presentant el seu darrer disc, potser un dels millors de la seva trajectòria, "Casa Babylon" (1994). 

L'estil Mano Negra és una barreja d'estils: ska, rock, punk, rockabilly, rumba, rap, cúmbia, chanson... que alguns han batejat com a música mestissa. Moltes bandes han begut de les fonts musicals dels Mano Negra i s'han declarat seguidors: Dusminguet, Color Humano, Macaco, Cheb Balowsky, Gertrudis, Che Sudaka, La Pegatina...

La cançó d'aquesta entrada pertany al primer àlbum i es va enregistrar en un programa de la televisió francesa l'any 1987.

dilluns, 6 de març del 2017

Castellers a Madrid?

Pilar de 4 en el debut, ahir, de la colla castellera de Madrid (Foto: Revista Castells).
- Oye Nacho, que me enterao que ahora aquí en Madrí hay un grupo de castellés.
- ¿Qué me cuentas Isidro?
- Ya ves, como lo oyes!
- Oye, pues podríamos apuntarnos a hacer castillos de esos ¿no?
- ¿Tú crees? Yo es que en toda mi vida no me he subido ni a una silla...
- Pan comido Isidro. Unos madrileños como nosotros... Me subo al pirulí si hace falta.
- ¿Pero no será eso muy catalán...?
- Bien que bailas sevillanas y cantas jotas... si es catalán es español ¿no?
- Si, pero estos castellés son más independentistas que Macià. Y más del Barça que Gaspar.
- ¿Qué me dices? ¿Cómo van a ser independentistas si son madrileños?
- Viven aquí pero la mayoría han nacido en Cataluña.
- Coño con los catalanes! Estos no quieren la independencia, estos quieren invadirnos!
- Bueno ¿qué me dices? ¿Nos apuntamos o qué?
- Venga. ¿Y dónde se apunta uno a eso de los castillos?
- Yo pregunto. Tu vete entrenando en casa con la silla y la escalera.
- Eso está hecho. Se van a enterar los catalanes lo que es un ancheneta madrileño...

dissabte, 4 de març del 2017

Ha mort en Bernardo de la Barceloneta.





























Ahir va morir als 83 anys el popular artista (poeta, cantant, actor, escriptor) Bernardo. Nascut a Jaen i emigrat a Catalunya a principis dels 50, Bernardo es va convertir en una icona del barri mariner de la Barceloneta on se'l podia veure sovint cantant als xiringuitos per als turistes.

La popularitat però li va venir, principalment, gràcies a la imitació que en va fer l'actor Oriol Grau per al programa de TV3 "Sense Títol" on apareixia caracteritzat de Bernardo sota el nom de "Palomino". Què gran! "Ai corazón corazóoooooooon"!!!

Curiós l'epitafi que ens deixa en Bernardo, poeta fins a la mort:

B ueno siempre lo fue en su existencia  
Era como un chaval en primavera  
R ecorrió los caminos y las sendas  
N o replicó jamás si era o no era  
A l final del camino dijo el sino  
R ecuerda que tu nombre es tu existencia  
D espués está tranquilo que Jesús  
O primirá tu alma contra la muerte

divendres, 3 de març del 2017

Sant Tornem-hi!!!

Assaig previ de la Diada de la colla el curs passat.

























Terrassencs i terrassenques,
vallesans i de més enllà,
ja ha passat el Carnestoltes
ja comencen els assaigs.

L'any passat va ser brutal.
Vam assolir grans gestes,
i una Diada colossal.
Però s'han acabat les festes.

Puix que els "papinus" no els regalen,
cal sembrar per recollir.
Intentem ajudar als qui manen,
i a l'assaig no els fem patir. 

Cerqueu faixa i camisa,
i veniu a l'assaig puntuals.
Potser a algú li fa rissa,
però enguany 2d10 amb folre, manilles i...!

I si penseu que estic de broma,
treieu-vos-ho de l'olla.
No us vull vendre pas la moma,
no ho sabeu que #SomlaColla!!?

dijous, 2 de març del 2017

Joan Maria Girona: "La importància de desobeir".


(Gràcies Joan Maria per les idees i raonaments. És això!!!! Les lleis/normes injustes estan per desobeir-les!!)

Em sorprenen certes actituds d’avui, quan algunes persones (fins i tot polítics) desobeeixen i després s’exclamen perquè són castigades o denunciades. Desobeir és legítim, però lògicament tot acte contrari a les normes serà castigat d’una manera o altra; si no, no seria una veritable desobediència. Gandhi i altres persones que han lluitat per transformar la societat en favor dels més necessitats van desobeir, però van acceptar les conseqüències dels seus actes. Al llarg dels quaranta anys que he treballat de mestre i de professor[1] he desobeït conscientment més d’una vegada, i he fet front a les conseqüències. He pensat que les normes han d’estar al servei de les persones i no a l’inrevés, tot seguint la frase de l’Evangeli «El dissabte s’ha fet per a l’home i no l’home per al dissabte». Una normativa escolar que no estigui al servei de l’alumnat no és legítima: s’ha de desobeir i entomar-ne les conseqüències (a mi m’ha costat la destitució de càrrecs directius).

En l’àmbit escolar, alguns infants desobeeixen per reafirmar-se, perquè se’ls tingui en compte, perquè pensen que no se’ls fa cas, per cridar l’atenció, per reclamar la presència de la persona adulta de referència, per augmentar la seva autoestima… Per això és important desobeir algunes vegades. I, a més, l’adult pot posar límits a la desobediència explicant-li afectuosament per què allò no s’ha de fer.
L’error ajuda a l’aprenentatge, desobeir ajuda a créixer
Als instituts hem de pensar que l’adolescent necessita rebel·lar-se per anar afermant la seva personalitat, per créixer i madurar com a persona. És tasca del professorat contenir aquesta rebel·lió, una rebel·lió contra el món adult que els posa (i els ha de posar) límits. Si entenem que les actituds de l’alumnat no van contra nosaltres sinó contra el que representem (el poder del món adult), les nostres reaccions seran més tranquil·les, no ens sentirem atacats: les actituds contestatàries es reduiran i els conflictes disminuiran. El paper de l’adult davant l’adolescent hauria de ser com una paret de frontó encoixinada que torna la pilota però amb menys força, que tempera els impulsos dels joves. I ens hauria de preocupar aquell noi o noia que al llarg de tota l’ESO no ha desobeït mai, no s’ha rebel·lat. Sense desobeir alguna vegada no es farà adult. Perquè desobeint, transgredint una norma, està fent un aprenentatge de la llibertat i la responsabilitat.

Una cosa més: hem de tenir en compte que no és el mateix la legalitat que la legitimitat. Les lleis canvien sovint; la legitimitat té a veure amb l’ètica personal, social o comunitària, i no canvia tan fàcilment. Aquests dies ens hem manifestat per acollir refugiats, un fet que està prohibit a uns quants estats d’Europa. Ajudar una persona refugiada pot ser il·legal, però és ben legítim. Aquí tenim una llei que hauríem de desobeir obertament. En una escola o institut es poden donar conflictes entre legalitat i legitimitat: normes sobre l’aparença externa, sobre la tinença d’aparells, els deures excessius, el silenci total a les aules… Les normes, necessàries per a la convivència, han de ser poques, consensuades i educadores. Les persones que ens dediquem a ensenyar i educar hem de ser conscients del nostre paper, sent exigents i dialogants alhora, imparcials, conseqüents, sense ridiculitzar mai, manifestant afecte. Hem de saber que els nois i noies no són iguals, que caldrà tractar-los tot respectant les seves diferències.  L’error ajuda a l’aprenentatge, desobeir ajuda a créixer.

dimecres, 1 de març del 2017

El "temazo" del dimecres. LDS (Lágrimas de Sangre) - "La justicia"


Fa al voltant de 10 anys que el grup de rap combatiu del Masnou, LDS (Lágrimas de Sangre), puja als escenaris per llençar els seus missatges crítics amb el sistema a ritme de hip hop, reggae, i rap. L'any 2015 publicaven l'àlbum "Si uno no se rinde" on s'incloïa aquest tema crític amb l'estament judicial.

Doncs això, no ens rendirem.