Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol...

El "temazo" del dimecres. The Soul Beams - "Hold on".

Des d'avui i fins al diumenge 2 d'abril se celebra a Terrassa el 36è Festival de Jazz. No sóc un amant del gènere, i de fet, detesto bastant l'elitisme que destil·la l'ambientillo aquí a Terrassa, però m'agrada apropar-me els dissabtes al migdia al concert gratuït de la Plaça Vella. Sobretot quan fa solet i quan hi ha grups amb una mica de marxeta. De fet, a Terrassa, es podria dir que el Festiva de Jazz dóna el tret de sortida a la primavera.

El dissabte 1 la cita és pràcticament ineludible ja que hi ha una de les bandes més prometedores i interessants de la nostra ciutat, els The Soul Beams, una banda de joves músics, fans dels ritmes souleros, que s'uneixen a finals del 2015 per interpretar clàssics del soul i el funk.

De desobediència en desobediència fins a la victòria final.

Ahir es va fer pública la sentència condemnatòria per als principals gestors del "procés de participació ciutadana" del 9N, Mas, Rigau i Ortega. Se'ls condemna a dos anys, 18 mesos i 21 mesos, respectivament, d'inhabilitació per desobediència per impulsar la consulta, lluny dels 10 anys que demanava la inquisició (perdó, la fiscalia).

L'Estat espanyol, de la mà de l'instrument judicial torna a donar mostres evidents de la seva fòbia a la democràcia, condemnant als representants electes del poble català que tan sols van obeir la demanda democràtica de milions de persones que els havien votat, en part, sota el compromís de tirar endavant aquesta consulta.

Com diria Montesquieu: "No hi ha pitjor tirania que la que s'exerceix a l'ombra de les lleis i sota l'escalfor de la justícia"...

Ni un pas enrere!!!

Innovació sense equitat, per a què tot continuï (més o menys) igual.

Els ponents a la taula del debat sobre educació organitzat pel grup municipal d'ERC a la BCT.

El passat dissabte al matí, la secció local d'ERC va organitzar una interessant jornada sobre educació amb diferents ponents del món educatiu. A destacar la presència del director d'Escola Nova 21, Eduard Vallory, i de l'ex Conseller d'Educació amb el govern tripartit, Josep Bargalló, que van obrir i tancar, respectivament, la sessió.

Personalment, vaig trobar molt interessant l'exposició per part de l'ex regidora per Iniciativa al govern municipal de Mataró (2004-2011), de les polítiques de distribució equitativa d'alumnat amb necessitats especials entre els centres públics i els concertats de la ciutat, per evitar una concentració desequilibrada en els centres públics. Se'n van sortir a mitges, en part per la resistència d'algunes famílies a haver-se de desplaçar gaire lluny de la zona de residència, i en part per la resistència d'alguns centres concertats a assumir a aquest tipus d'alumnat.

També vam conèixer les realitats oposades de dos centres de la nostra ciutat: l'escola Montserrat (amb més d'un 95% d'alumnat de família immigrant) i l'escola Pia (que no va voler donar la dada sobre percentatge d'alumnat de família immigrant). El primer és un centre "innovador" des de l'any 2001 en què es va convertir en una Comunitat d'Aprenentatge. Li vaig preguntar a la directora del centre si tenia dades del percentatge d'alumnat que havia arribat a cursar estudis universitaris des d'aleshores, i em va dir que no la tenia, però que sabia d'uns quants alumnes que estaven a la universitat... 

De fet, la pregunta, sobre immigració i "èxit educatiu" anava dirigida a les dues directores, i la de l'escola Pia directament va fer com si se n'hagués oblidat de la pregunta. Això sí, va responsabilitzar a la segregació urbanística de la segregació educativa. Com si aquest handicap fos insalvable...! Sense tenir la dada, m'atreveixo a fer una aproximació del percentatge d'alumnes d'una escola i de l'altra que arriben a la universitat: un 5% del Montserrat i un 50% de la Pia?? Després alguns dirigents polítics en diran èxit educatiu d'això del Montserrat... i, per descomptat, tinc claríssim que èxit educatiu no equival a cursar estudis universitaris, però... "al pan pan y al vino vino".

Deia l'Eduard Vallory que l'escola d'avui ens indica quin tipus de societat volem tenir (o alguna frase similar). Doncs trist futur ens espera. Amb els nivells de segregació escolar que algunes escoles pateixen, quin tipus de societat ens oferirà el futur? Quina manca de cohesió social ens espera! Quina convivència? Em sembla a mi que a les elits dirigents del nostre país, la cohesió social els importa molt menys del que diuen, i que els preocupa principalment mantenir certs privilegis i que les estructures socials no es modifiquin gaire.

Si realment ens creiem això de l'educació com a motor de transformació, de cohesió social, de convivència i d'ascensor social, potser que ens fixem una mica en els països on realment funciona i no tan sols pel que fa als aspectes metodològics si no també pel que fa a equitat i igualtat d'oportunitats.

Paelles que fan primavera.

Paella valenciana a l'institut. Espectacle pels sentits.

Bon menjar i beure, i bona companyia.

Paella valenciana amb fesols, bajoques, carxofes, conill...

Nyam-nyam...

Paella de peix a Vacarisses.

Passejades de luxe.

Les muntanyes del Pirineu carregades de neu al fons. Vista des del cim de La Mola.

Hi ha dies que pujar a La Mola és un passeig espectacularment agradable. Sol, llum, ni fred ni calor i poca gent. Un luxe. M'ha acompanyat el meu cosí Roger i hem recordat, llargament i emocionada, la gran gesta blaugrana del passat dimecres. Ell també és un apassionat del futbol, i ara treballa de periodista esportiu, així que sempre és engrescador parlar del tema amb ell.

Alienat però súper feliç!!

L'Heroi de la nit, el reusenc Sergi Roberto.

Històric, èpic, miracle, apostuflant, gesta, màgic...

Tot això i molt més és el que pot servir per definir el que ahir es va viure a can Barça. Una nit màgica en la tornada dels 1/8ns de final de la Champions, que va viure la remuntada més bèstia de la història d'aquesta competició, ja que el Barça va ser capaç d'aixecar un 4-0 desfavorable del partit d'anada a Paris, amb un 6-1 de difícil explicació i encara més difícil pronòstic.

Ja sé que tot això del món del futbol és pur negoci, i que a la vida hi ha centenars de coses més importants que estar pendent d'uns paios que corren darrera d'una pilota. Ara bé, les emocions i l'èxtasi final que vaig viure en carn pròpia ahir al vespre, no crec que ho puguin igualar gaires coses en aquesta vida meva. Ni la meva improbable boda podria aconseguir aquests nivell de felicitat. Potser quan hem aconseguit descarregar algun castell inèdit amb els Minyons...

Sent sincer, jo ahir no donava ni un "duro" perquè el Barça tingués la mínima opció de classificar-se per a la següent ronda de la Champions. Per motius laborals no vaig poder veure començar el partit i em vaig assabentar del matiner primer gol (Suárez, minut 2) pel mòbil. Sortint de treballar vaig anar al bar de sota de casa sense grans expectatives. El segon gol (Kurzawa p/p, minut 40) m'ha fet albirar alguna esperança de cara a la segona part.

A l'inici de la segona ha arribat el primer moment "subidon" de la nit. Penal clar a Neymar que ha transformat Messi (minut 49) de xut fort per la dreta del porter Trap. Aleshores m'ha arribat el moment "ai que encara passem" i també el moment "ai si ens fan un gol"... I, efectivament, ha arribat el gol visitant (Cavani, minut 62). Desinflada important i uns minuts en què semblava més a prop el segon del PSG que el quart del Barça. 

Minut 88. Ja m'he fet a la idea que no passarem l'eliminatòria. Estic content amb l'actitud de l'equip i espero que acabin el partit fent algun golet més que demostri que de no haver estat per la important patacada a París, el Barça es podria haver plantejat tornar a guanyar el triplet enguany. I arriba el quart (Neymar, minut 88) en un llançament de falta magistral. Sense temps de celebrar-lo gaire ni comentar-lo, perquè mentre hi ha vida hi ha esperança...

Dos minuts després, Messi penja una pilota dins de l'àrea rival i Suárez s'anticipa a la defensa. Un defensa li col·loca el colze al coll per desestabilitzar-lo i Suárez aprofita el gest per deixar-se caure i fer que l'arbitre vegi penal. Aquest cop Messi deixa els galons a Neymar perquè el llenci. I aquest no s'arruga. El cinquè (Neymanr, minut 91). Vaaaaaaaaaaaa!!!

I d'aquí al final el deliri. El Camp Nou empenyent com mai als jugadors i amb l'ai al cor. El Barça desbocat i llençat a l'atac a la desesperada. I allò que no acostuma a passar mai, almenys a camp Barça, esdevé. A manca de segons per al xiulet final, amb tot l'equip a l'àrea rival, Neymar treu una centrada milimètrica després d'un retall exquisit al rival que cau just a la frontal, on apareix amb tota la fe del món en reusenc Sergi Roberto (minut 95) per engaltar-la de primeres i fer entrar la pilota per sobre del porter visitant.

Eufòria desbordada! Crits, plors, rialles, gestos espasmòdics i incontrolables, abraçades amb el company de taula (el Dani, un treballador de Tortosa que està passant uns dies a Terrassa per una feina), i el cor a cent per hora. Com Kaiserlauten. Com Stanford Bridge. Històric. Una més.