Bolívia - Perú dia 22: A Arequipa arriben els maldecaps.

Avui ha estat una jornada de desplaçament. He deixat Copacabana i Bolívia al matí per tornar a Puno, Perú, d'on havia d'agafar el bus a Arequipa a les 15 h. de la tarda. He fet un menú de 5 soles a Puno i cap a la "ciudad blanca".

El viatge ha estat tranquil i he pogut mirar-me un parell de pel·lícules a la pantalla. Hem trigat sis hores a arribar, la darrera ja dins del terme d'Arequipa per la gran congestió de transit.

Havia quedat per trobar-me amb un dels músics del grup que vaig veure en directe a Cusco, i anava justet de temps. He sortit pitant del bus i de la terminal per agafar un taxi cap al hostel. I aquí han començat els problemes...

Dins del taxi, buscant els 8 soles que valia la carrera, m'he adonat que no tenia la cartereta on porto les monedes i la Visa, a banda de les claus del candauet que faig servir per tancar la motxilla de viatge. Com que ja érem més a prop de l'hotel que de l'estació de busos, he pensat que a l'arribar trucaria a la companyia perquè em recollissin i guardessin la cartereta. Error.

S'hi ha sumat al cúmul de despropòsits el quedar-me sense bateria al mòbil. Per acabar-ho d'arrodonir, el taxi tenia algun problema al motor i es calava cada dos per tres. El que haguéssim fet en deu minuts, ho hem fet en vint... i vinga nervis.

Arribat a l'hotel, resulta que m'havien cancel·lat la reserva, tot i que havia comunicat amb dies d'antelació que arribaria un dia més tard del què havia reservat, i ja havia rebut un correu confirmant el canvi... M'han acabat col·locant en una habitació compartida de quatre llits, que ha acabat comportant un nou maldecap posteriorment...

Des del hostel hem intentat comunicar-nos amb la companyia de transport que m'havia dut des de Puno, però no hi ha hagut manera que ens agafessin el telèfon. Solució: cancel·lar la Visa.

Instal·lat doncs, i havent "solucionat" el tema targeta he decidit passar pàgina per gaudir de la nit de celebració de l'aniversari d'Arequipa (477 anys de la fundació). He contactat per wattsap amb el "Bruja", el noi peruà amb qui havia quedat per trobar-nos i sortir de festa. Quan s'ha connectat m'ha dit que ens trobaríem a la Plaza de Armas, molt a prop del meu hostel.

He anat cap allà i hi havia un munt de gent. Uns mirant espectacles de carrer diversos, i altres veient passar a grups de música i danses tradicionals. I mentre veia una cosa i una altra, anar esperant al peruà i anar passant els minuts. I les hores. A les 0:35, després d'uns quants missatges pel lloc de trobada, i veient que no acabaven d'arribar mai, he decidit plegar veles. He rebut un missatge a les 0:43 que em deia que havien arribat al punt de trobada, però aquest missatge ja l'he vist l'endemà al matí. (Un altre dia us comento de la manca de puntualitat/compromís dels peruans).

Amb el mal sabor de boca de l'espantà del Bruja, he anat a descansar al hostel. Descansar el què m'han deixat els malparits i borratxos de companys d'habitació, que han entrat un parell de cops durant la nit xerrant fort, i fins i tot tocant (afinant) la guitarra!!! M'hagués aixecat per preguntar'ls-hi si eren imbècil o alguna cosa similar, però m'he contingut pensant que eren tres i que segur que anaven borratxos.

P.S.: Aquesta entrada està feta íntegrament amb el mòbil, ja que encara no he pogut treure el mini-portàtil de la motxilla, ja que està la butxaca tancada amb el candau, i he perdut la clau. ;-)

Bolívia dia 21: Copacabana.

Avui he dedicat el dia a conèixer Copacabana i m'ha sorprés molt gratament. Pensava que seria una ciutat més aviat trista i amb poca cosa a veure, però tot al contrari. Des de ben iniciada la ruta ja he tingut agradables sorpreses que no m'esperava...

Per exemple, trobar-me una gran escultura en roca d'un personatge inca en mig d'un carrer per on mai m'hagués esperat trobar res d'interessant. Allà al mig, sortint de la paret un bon tros i envaint la vorera. Inpressionant! Una mica més enllà, abans d'arribar al rovell de l'ou, en el mateix carrer, m'he parat davant del taller d'un home que reparava barrets, i m'he quedat una estona per veure'l treballar i perquè m'expliqués algunes coses de l'ofici i del costum de les dones de lluir barrets d'aquells tradicionals en forma de bombí.

Anant cap a la catedral, una altra sorpresa. Un munt de cotxes aturats esperant per accedir fins a l'entrada de la catedral perquè el mossen beneïs els seus vehicles. És una tradició d'aquí que no coneixia i que m'ha deixat bocabadat. La gent engalana els vehicles i obren els capos perquè el mossen els beneeixi esquitxant-los amb aigua beneïda. I es fan fotos amb el mossen i el cotxe, i llencen traques i ruixen el cotxe amb cava... Realment sorprenent.

Després de l'espectacle i de visitar la catedral, he pujat fins al cim del Calvari (4.100 m.) on hi ha una figura de la Mare de Déu de Copacabana i on els fidels pugen a encendre espelmes i a deixar-li petites figures simbolitzant allò que desitgen (una casa, un vehicle, diners...). Per accedir fins al pedestal on reposa la figura hi havia una llarga cua d'almenys 200 persones. I gent de totes les edats, tot i que la pujada és força empinada i llarga. Pel camí hi ha tot un grapat de vidents i xamans que a canvi d'uns calerons et legeixen el futur o et treuen els mals esperits i t'inoculen la gràcia de Déu. Fins i tot hi havia una dona que et restregava un porc espí per tot el cos, no sé amb quins efectes... 

I a banda de tots els rituals que he pogut veure i que m'han frapat, cal dir que les vistes de la ciutat, dels voltants, i del llac Titicaca són espectaculars.

 

Catedral de Copacabana.

Vidència a través del paper d'alumini fos.

Espectacular vista de Copacabana des del cim del Cerro Calvario.

El camí cap al cim.

Bolívia dia 20: Isla del sol.

Avui he tornat a fer una excursió pel Titicaca. Aquesta vegada pel costat bolivià, sortint pel matí des de Copacabana. El vaixell ens ha dut fins a l'illa del Sol amb unes aigües bastant més remogudes que al costat peruà. EL trajecte d'hora i mitja fins a l'illa m'ha semblat de dues hores i mitja i m'ha anat just per no treure l'esmorzar. Uns nens del davant meu ho han fet, i crec que algú més també, perque els vidres de la barca s'han entelat una mica...

Ja a terra he començat a tirar cap amunt de l'illa, amb unes dimensions de 9'6 km. de llarg per 4'6 d'ample, amb una alçada màxima de 4.075 metres, acompanyant a un home vell local que anava carregat amb un parell de bosses de brossa negres amb barrets per vendre, i m'he ofert per dur'ls-hi. Així doncs, plegats cap amunt, per unes costes ben empinades, i creuant-nos amb altres locals traginant rucs o ovelles, que saludaven al senyor en la llengua aymara. El castellà l'entenia poc o gens, així que no hem pogut comunicar-nos a penes.

Quan he deixat al senyor he continuat recorrent els camins i les petites comunitats d'aquesta espectacular illa. M'he endinsat per caminets entre cases tradicionals fetes majoritàriament amb maons d'adob, tot i que algunes ja eren de totxo. Algunes tenien un petit tancat amb alguna bèstia (porcs, llames, ovelles, guanacs), i algunes, fins i tot, antena parabòlica.

M'he topat amb un bon grapat de criatures que jugaven al carrer, fins i tot de ben petits, sense cap control familiar. Lliures de debò, com ho érem els infants d'abans quan jugàvem al carrer... Xino-xano he arribat fins al punt més alt de l'illa on hi havia unes vistes espectaculars del llac rodejant-la. Allà a dalt m'he trobat amb una parella d'uruguaians que havia conegut de concert a Cusco i hem anat a dinar plegats uns nyoquis ben bons fets al moment. He tingut el temps just per baixar a tota pressa amb la panxa plena cap a l'embarcador on ens havien deixat a l'arribar.

Suposadament ens quedava per visitar l'illa de la Lluna, però degut a les condicions de l'aigua del llac han decidit no anar-hi. Fins i tot ens han dit que no ens portarien directament a Copacabana, sinó que pararíem abans i ens recolliria un bus. Finalment però la cosa no estava tan malament com preveien i hem arribat sense complicacions al destí final. M'ha quedat la sensació que ens han pres el pel i que no devien tenir gaires ganes d'allargar la jornada. De fet, l'anada ha estat el doble de moguda que la tornada...

Perú-Bolívia dia 19: Sillustani i viatge a Copacabana.

Església al poble de Hatuncolla on hi ha les ruïnes de Sillustani.

Avui ha estat el darrer dia a Puno, i he aprofitat el matí que em quedava per anar a visitar les ruïnes inques i preinques de Sillustani, concretament de la cultura kolla, inca i aymara. Es tracta d'un cementiri amb unes tombes en forma de torre circular anomenades Chullpas, de prop de set o vuit metres d'alçada les més grans. En elles s'enterraven a personalitats de rang elevat. A banda de les impressionants torres el lloc destaca per l'espectacular paisatge amb el llac Umayo de fons (vegeu foto a continuació).

Per arribar fins a les ruïnes he hagut d'agafar un bus de servei públic que m'ha deixat en una cruïlla on he hagut d'agafar un taxi col·lectiu que m'ha dut fins al lloc. El taxi, per aprofitar el viatge ens ha fet seure a mi i a dos més al maleter del darrera, ja que anava del tot ple. He tornat cap a Puno a dinar fent la mateixa operació.

A Puno m'ha sorprès tornar-me a trobar una manifestació de professors multitudinària. Gent que sortia per diversos racons de la ciutat i que acabaven convergint al centre fins la Plaza de Armas. M'hi he sumat per preguntar a un mestre com havien anat les negociacions amb el president d'ahir. M'ha explicat que els qui es van reunir amb el president no eren els seus legítims representants i que havien decidit continuar la vaga fins que no rebessin als representants vàlids. M'ha explicat també que aquí a Puno els professors s'han estat manifestant cada dia de la setmana des que es va iniciar la vaga i que hi assisteixen tots, ja que ho controlen. Pel que he pogut comprovar, a les mobilitzacions no només hi participen mestres, sinó que hi ha molta solidaritat de la resta de la societat.

Després d'una llarga tertúlia amb el mestre, el César, he anat a dinar de pressa i corrent per poder anar cap a l'estació de busos per agafar un bus cap a Copacabana, Bolívia, a escassos kilòmetres de la frontera amb Perú. Per arribar a la terminal de busos he agafat per primer cop un dels tricicles motoritzats tant "maquejats" que tenen a Puno (2'5 soles per un parell de kilòmetres).

EL viatge fins a Bolívia era relativament curtet (3 hores), i s'havia de fer una aturada a l'arribar a la frontera per fer els tràmits de sortida del Perú i entrada a Bolívia. No ha estat excessivament llarg. En menys d'una hora hem enllestit tots els que anàvem al bus.

Arribat a Copacabana, he hagut d'anar a buscar l'hostal que havia reservat per internet i que ha resultat estar bastant allunyat del centre... I a sobre, quan es fa fosc per arribar-hi hi ha uns quants trams d'aquells que no veus tres en un burro. Ara, això m'ha permès gaudir d'un cel estrellat prou maco, i val a dir també que l'hostal té vistes espectaculars de llac Titicaca, o Titikaka, o Titiqaqa com he vist escrit.

Aprenent a fer fotos diferents amb el mòbil. Llacuna d'Umayo.

Vista panoràmica de la chulla més alta que queda en peu.

Una culla i un chulo.

A Puno...

De lo més fosc que he vist pel Perú. I més mala baba...

Varietats de papa, dels centenars d'existents.

Els professors en plena acció.

La policia davant del quarter policial en actitud passiva i cintemplativa.

Perú dia 18: "EL pueblo unido jamas será vencido".

(Popular cançó original del grup xilè Quilapayún, interpretada pel també grup xilè Inti Illimani, format fa 50 anys, i integrant de l'anomenada Nova Cançó xilena).


Avui hi ha hagut una jornada de vaga i mobilització a nivell nacional en suport a la reivindicació dels professors de millores salarials i de condicions de treball, així com altres col·lectius mobilitzats com infermeres, obstetricistes, transportistes... A Puno s'ha celebrat una gran mobilització amb manifestacions que han sortit des de diferents punts de la ciutat i que s'han trobat a la Plaza de Armas on s'han llegit manifestos i s'han corejat proclames vàries.

El seguiment ha estat massiu i la majoria de comerços i serveis varis han secundat la protesta. A penes algun vehicle pels carrers i algun comerços amb amb la persiana baixada i una porteta entreoberta. Milers d'estudiants, pares i mares, jubilats, i treballadors de sectors diversos s'han llençat als carrers per cridar consignes contra el govern, contra la ministra d'educació, contra el partit traïdor "Patria Roja" i a favor dels professors, de la unitat i de la vaga.

Arreu del país s'han convocat mobilitzacions i aturades, i el propi president del govern, Pedro Pablo Kucznski, ha afirmat que cal parlar de les necessàries millores amb els professors. La ministra d'educació s'ha reunit amb el representant del principal sindicat de professors de la regió de Cusco i sembla que han arribat a un principi d'acord per incrementar de 1.200 a 2.000 soles el salari mitjà dels professors...

Malgrat els intents del govern de desprestigiar i criminalitzar la lluita dels mestres, més i més ciutadans arreu del país s'han anat sumant a la causa que van començar el passat 15 de juny a Cusco! I pensar que a Catalunya un parell de dies de vaga a l'any ja suposa per a més d'un un sacrifici inassumible... Què bé que s'està cobrant el salari complet mentre altres lluiten per tu!! Societat capitalista, societat alienada i conformista!

El pueblo unido jamas será vencido!!!

El mestre lluitant també està ensenyant!!

Perú dia 17: Llac Titicaca (Uros i Taquile).

Poblat Uro esperant als dòlars amb potes.

Avui he fet la volta al llac Titicaca ("Pumas de piedra" a 3.812 metres d'altitud, ubicat als Andes Centrals i amb una àrea de 8.562 Km2, dels quals el 56% pertany al Perú i el 44% a Bolívia), un dels llacs més mítics del continent sud-americà. Actualment hi conviuen les cultures aymara, quechua i uru.

Precisament aquests darrers, els urus o uros, van haver de marxar cames ajudeu-me de la ciutat de Puno segles enrere per conflictes amb els aymares, i van decidir establir-se al llac, en poblats construïts sobre les canyes de la totora, una planta que creix al llac. Actualment hi ha al voltant de 50 illes flotants, tot i que no tinc clar del tot si realment hi viu gaire gent o si simplement apareixen quan hi ha visita turística...

Els uros es dediquen, suposadament, a la pesca i a l'artesania, tot i que queda clar que avui en dia el turisme és la seva principal, sinó única, font d'ingrés de diners. Personalment, m'ha semblat tot tan impostat que feia una mica de peneta. Des de l'ensucrada rebuda amb la salutació en la seva llengua, fins les cançons cantades i la invitació a les cases... Vaja, millor dit, la invitació a comprar l'artesania que elabora la família que viu en aquella casa. Jo he entrat en una cabana amb una parella de nova-zelandesos i per sort han fet compra, perquè ja començava a sentir-me malament i tot de tanta insistència. Cap ganes d'explicar-te coses de la seva vida. I els nens, doncs segueixen la tradició familiar i es converteixen des de ben petits en autèntics caça-diners ja sigui cantant o recitant algun poema i parant la mà. Trist.

La següent parada a l'illa de Taquile ha estat bastant diferent. Aquesta illa a 4.000 metres d'alçada, compta amb una població de més de 2.000 habitants de llengua i cultura quechua barrejada amb la catòlica per invasió. L'illa és reconeguda per la gran qualitat de les seves creacions de teixits, que li van valdre la consideració de "Patrimoni oral i immaterials de la humanitat" per la UNESCO. Curiosament, els teixidors aquí són els homes i les dones s'encarreguen els filats i teixits bàsics. A l'illa no hi han arribat els vehicles ni els hotels, i la comunitat que hi resideix intenta controlar tots els aspectes pel que fa al desenvolupament turístic perquè no se'ls escapi de les mans. A banda del turisme, a l'illa es dediquen a la producció de patates i a la pesca.

Avui, casualment i afortunada, ens hem trobat amb un casament a l'església del poble, i un munt de curiosos del poble paraven a la plaça principal. També hi havia la banda de música de l'illa, que segons m'han comentat compta amb uns 40 músics, tot i que avui solament n'hi havia una vintena. A la sortida dels nuvis, hi havia una munió de paparazzis fent pantalla per captar alguna imatge, tot i que tant el nuvi com la núvia surten amb el rostre tapat per tradició. Em comentava el guia del tour que les festes per aquestes celebracions es poden allargar cinc dies, i que els nuvis no s'incorporen a la festa fins al tercer dia ja que resten tancats a la casa paterna durant dos dies descansant i fent-se companyia... També m'han explicat que es casen molt joves (18-20) i que ja no tenen tants fills com antigament (10-15), ja que ara accepten els anticonceptius i amb un o dos fills ja es conformen. 

Embarcació típica dels Uros feta de la canya de la totora.

Els Uros preparats per a la rebuda dels turistes.

Dona Uro teixint una peça artística per a la venda posterior.

Petita demostració de la construcció d'una illa-poblat dels Uros.

Típics arcs de pedra a Taquile, obra dels insavors espanyols.

Dins de l'església.

Els músics de la banda abans de tocar per als nuvis.

Sortida de l'església de la comitiva del casori.