Ei, que diuen alguns mitjans de (in)comunicació espanyols i autoritats diverses, que no hem d'instrumentalitzar la manifestació contra el terrorisme d'aquesta tarda a Barcelona, per reivindicar que en una Catalunya independent estaríem molt més segurs i preparats contra possibles atacs terroristes, i no seríem acusats de col·laboradors dels terroristes, o directament de terroristes...
Aquests dies després de l'atemptat de Barcelona, indigna llegir alguns titulars, notícies i comentaris de la premsa i mitjans diversos espanyolistes. El seu antiïndependentisme els porta a manipular, tergiversar i fer demagògia al voltant de l'atemptat, dels seus responsables i dels responsables indirectes. I s'indignen i vomiten odi pel fet que les autoritats catalanes es dirigeixin als catalans i a la resta del món primerament, que no única, en català. On s'és vist que a un país utilitzin la seva llengua coneixent el castellà que és la llengua de l'imperi?
Mai m'ha interessat gaire l'opinió i la informació dels mitjans espanyolistes, sempre tan sectaris i reaccionaris, però després del que he vist i llegit aquests dies, a més a més d'indiferència, uns quants d'aquests em provoquen fàstic i pena. Tanmateix, i com digué Miguel de Unamuno 110 anys enrere, estan aconseguint que cada dia hi hagi més independentistes a casa nostra. Gran feina.
Un dels meus grups favorits en la dècada dels 90's són els tolosans Zebda, formats l'any 1985, i que van viure un gran esplendor gràcies a dos magnífics àlbums titulats "Le Bruit et l'Odeur" i "Essence Ordinaire", on barrejaven de manera natural el rock, el reggae, el punk i el raï. Fills d'immigrants algerians i molt compromesos socialment, contra el racisme, contra el feixisme, i en defensa de les classes populars.
Festa i reivindicació. Mestissatge social i musical.
Examinar és molt senzill. Deu
preguntes. Un punt per pregunta i una escala que ens diu que a partir
de cinc respostes correctes podem respirar tranquils. Exàmens per tenir
notícia dels resultats. Els processos són secundaris. A més, tot allò
que es podia convertir en una xifra passa per davant del que presenta
més dificultats a aquesta reducció. L’ortografia per davant de
l’adequació del text al receptor. Era un bon sistema per a un model que
partia d’aquest convenciment: el coneixement es traspassa, el mestre el
posseeix i l’explica. Després interroga, l’alumne respon i si la
resposta coincideix amb la que espera el mestre com a resposta única,
anem bé i tot plegat es tradueix en un puntet. Aquest sistema tenia un
gran avantatge: tothom compartia el seu significat, mestres, alumnes,
famílies i sistema. Era coherent, però la coherència no sempre és una
virtut.
Avaluar és molt més complex. I encara ho és
més si parlem d’avaluar de manera competencial, perquè en aquest cas és
obligatori inserir l’avaluació en el procés d’ensenyament-aprenentatge.
Per tant, avaluar s’assembla molt a la conversa que tenim mestres i
alumnes -tots en som- sobre què estem aprenent, què farem per aprendre
millor, d’on hem de partir i concretar fins on volem arribar. Avaluar no
és mai devaluar. Avaluar sempre dona pistes de per on hem d’avançar,
sempre té una mirada positiva. Una bona avaluació ens il·lumina, ens
dona elements de millora i és d’una gran modèstia, no dona res per
tancat. Per això el gènere que més s’adiu a l’avaluació competencial és
el narratiu. Mestres i alumnes construeixen plegats un relat, el relat
de què podem fer per ajudar-nos a millorar. Una bona avaluació sempre ha
de ser sensible al context. Ho té present tot però sabent que sempre hi
haurà una part del que participa en aquest procés que quedarà en zona
fosca, perquè l’ésser humà és inexhaurible. No es pot reduir a una
graella o a una rúbrica, per ben feta que estigui.
Ens falta formació per evitar que aquesta narració s’acabi convertint en
una xifra o en una frase, per innovadora que ens sembli. Ens falta
molta conversa entre mestres i mestres, mestres i alumnes, mestres i
família per compartir tots aquests canvis i anar abandonant a la cuneta
de la història que un sis és un bé i que ja podem dormir tranquils.
Bé, això s'acaba. Em resten les darreres hores d'estada a Lima, i al Perú. Aquesta tarda agafo el vol de tornada cap a Barcelona, directe tu, i posaré fi a aquesta bonica aventura peruana. Gairebé un mes coneixent aquest(s) poble(s) i les seves tradicions i costums. M'emporto un munt de records i d'imatges a la memòria (l'orgànica i la digital) i la sensació, habitual quan es viatja, d'haver-me deixat un munt de llocs interessants i un munt d'experiències no viscudes. En fi, llàstima que només tinguem una vida...
Us deixo amb un recull de fotos d'aquests darrers dies per Lima i espero que els que m'heu seguit hagueu pogut gaudir des de la distància d'aquest meravellós país.
P.S.: Al vídeo, joves competint en l'art del rapeig a la Plaza Kennedy del barri de Miraflores de Lima.
Plaza San Martín on hi ha els professors en vaga.
Representants docents de Puno a la concentració de Plaza San Martín de Lima.
Retrat d'un mestre i els seus alumnes a principis del segle 20.
Avui una de les prioritats de la jornada era veure el primer partit de lliga del Barça per la tele, i ho he pogut fer tranquil·lament, sense presses de darrera hora, al mateix hostel on m'allotjo, el "Che Lagarto". M'he anat a comprar alguna cosa de dinar ràpida i greixosa per menjar-m'ho davant la tele, i després del partit (2-0 contra el Betis, comencem bé) he anat a veure el passacarrers de diversos grups folklòrics de la ciutat.
Una mica com el que vaig veure ahir, si fa no fa, però com probablement no tornaré al Perú, com a mínim fins d'aquí un grapat d'anys, ha pagat la pena el desplaçament per veure aquella alegria i aquells colors que gasten les comparses, i per escoltar la música estrident i marxosa de les bandes de música que els acompanyen.
He pogut fer un bon grapat de fotos des de llocs privilegiats perquè pel recorregut sempre es trobava algun bon forat per col·locar-se. No com a la rua del Corso d'Arequipa que estava tot col·lapsat...
Després de veure les comparses he anat a fer un volt més per Lima i m'he arribat fins a la Plaza de San Martín on m'he trobat al col·lectiu de mestres que continuen protestant dia rere dia fins a la victòria final. He pogut xerrar amb uns quants mestres, i fins i tot fer algunes fotos que em demanaven. M'han explicat que un dels temes que més els afecta és l'avaluació punitiva que va anunciar la ministra, i que podria deixar al carrer a mestres amb molts anys de trajectòria. No els importa que siguin avaluats, però no amb el sistema proposat, que segons diuen, no és gens objectiu. Sembla ser que estan començant a rebre el suport d'alguns partits al Congrés que estan posant pressió a l'equip de govern i que poden provocar que s'hagi d'arribar a un acord.
També m'he assabentat que hi ha regions on els mestres no perden el sou tot i fer vaga, ja que els governs d'aquestes regions dóna suport a la protesta. No és un tema intranscendent, ja que no és el mateix anar a la vaga amb les esquenes cobertes que anar-hi sabent que t'hi va el pa dels teus fills... No sé quant temps podrà el col·lectiu suportar aquestes desigualtats, però mentrestant, els que no veuen ni un duro reben la solidaritat de molts ciutadans que els donen de menjar o els porten mantes per passar el fred a la plaça.
