Diari Ara: "La segregació dels immigrants és més alta a les escoles que als barris".

Foto: Xavier Bertral (Diari Ara).

Contra la segregació, discriminació positiva: Els immigrants i altres alumnes amb necessitats especials haurien de tenir prioritat a l'hora de triar centre. Per altra banda, cap centre hauria d'acceptar la matriculació de més d'un 30-40% d'alumnat d'aquesta tipologia. Diuen que el Departament d'Ensenyament prepara una nova normativa de matriculació de cara al proper curs... a veure amb què ens sorprenen. No hi confio gaire en la voluntat real de garantir un sistema equitatiu, i amb igualtat d'oportunitats... 

Tot i que el barri de Barcelona on es troba té un 20% de població immigrant, l’escola pública Sol -nom fictici- en registra un 95%. Les altres escoles del barri tenen un percentatge d’immigració al voltant del 30%. Aquest cas d’una de les escoles de Barcelona amb més immigració exemplifica que a Catalunya la segregació escolar és superior a la segregació residencial, tal com apunta l’informe Polítiques de tria i assignació d’escola: quins efectes tenen sobre la segregació escolar?, elaborat perIvàlua i la Fundació Jaume Bofill. 

“En un mateix territori (barri, districte) algunes escoles concentren alts percentatges d’immigració i alumnes amb recursos econòmics baixos d’una manera que no reflecteix la realitat de l’entorn”, apunta l’informe, que alerta que això dificulta la “igualtat d’oportunitats”. 

L’informe subratlla que la concentració de l’alumnat amb dificultats socioeconòmiques en certes escoles dificulta la millora educativa. “Quan es produeixen aquestes concentracions es genera desigualtat educativa i això implica menys expectatives docents, menys recursos familiars per acompanyar l’escolaritat dels infants o menys referents positius”, avisa el text, que considera que això és “un problema per a la cohesió social”. Consegüentment, aquest fet genera una “reducció de l’efectivitat global de la xarxa” d’escoles, afegeix. 

Després d’haver revisat els resultats de 23 avaluacions fetes arreu del món sobre l’impacte de diferents polítiques, l’informe recomana canvis a l’hora d’establir les zones escolars, que són cadascuna de les àrees dins les quals les famílies poden escollir l’escola segons on viuen. El consell de l’informe és que les zones siguin de mida mitjana i que les famílies tinguin un ventall de centres de proximitat ampli i divers. La directora de recerca de la Fundació Jaume Bofill, Mònica Nadal, sosté que caldrien zones escolars més “heterogènies” a Barcelona i més campanyes d’informació entre famílies per combatre rumors contra certes escoles. 

L’autor de l’informe i analista d’Ivàlua, Miquel Àngel Alegre, recorda que si les zones escolars són massa petites, “se solapen la segregació urbana amb la segregació escolar, i fins i tot s’augmenta”. “Com que els pares amb més accés a la informació sabran empescar-se-les per anar a certes escoles, les famílies més desfavorides es concentraran a les altres”, explica Alegre. 

Segons l’informe, també es potencia la segregació si se suprimeixen les zones escolars. “No totes les famílies tenen capacitat de desplaçar-se a les escoles que més els agradarien”, explica l’autor de l’informe, que afegeix que sovint les famílies desfavorides valoren més la proximitat “per una qüestió de recursos i de disponibilitat a l’hora de mobilitzar-se”. 

Una altra de les recomanacions de l’informe és la implantació de quotes màximes o mínimes per a col·lectius específics dins de les escoles. “Aquestes polítiques tenen l’objectiu d’equilibrar la composició social de les escoles, i poden ser efectives quan defineixen quotes mínimes o màximes ajustades al pes poblacional dels col·lectius a equilibrar”, apunten els autors de l’informe, que afegeixen que cal que s’adaptin “a la realitat poblacional del territori”. 

Un altre dels punts que generen segregació són els costos extra de l’escolarització, com els llibres de text, el material, l’ampa i les excursions, entre d’altres. Davant d’aquest fet, l’informe recomana que les famílies amb menys poder adquisitiu rebin ajudes per al pagament de costos indirectes de l’escolarització, com el transport i el menjador, entre d’altres. 

Un altre dels problemes que té el sistema escolar és que sovint es posa etiquetes equivocades a algunes escoles, que fan que els pares no vulguin inscriure-hi els seus fills. Aquests rumors causen que aquelles escoles es quedin sense demanda. Com a solució, l’informe recomana “accions comunicatives per part de l’administració per acompanyar les famílies en el procés de tria de centre”.

Normativa per al curs 2018-2019

Per combatre els guetos, el departament d’Ensenyament i el Síndic de Greuges estan preparant una normativa que entrarà en vigor el curs 2018-2019. Tot i que encara es desconeix en què consistirà en la seva totalitat, algunes de les mesures seran el seguiment de les assignacions de plaça escolar i la limitació de les matrícules fora del termini en centres socialment desfavorits, entre altres mesures.

Jordi Ballart: mentider, indigne, traïdor!

L'Encara alcalde Jordi Ballart.

Com a terrassenc us he de reconèixer que sento una profunda vergonya i un gran fàstic, pel fet què la meva ciutat tingui un alcalde com el Jordi Ballart. Un paio que va girar l'esquena al govern de Catalunya, i de passada a milers de terrassencs, en l'organització del referèndum del dia 1 d'octubre, i que dies després va declarar en una entrevista al Diari de Terrassa que dimitiria com a alcalde i abandonaria el seu partit, el PSC (ajjjj), en el supòsit que el PSOE acabés donant suport a l'aplicació de l'article 155 contra l'autogovern de Catalunya, cosa que es va fer efectiva, amb la seva aprovació, el passat dissabte a la cambra del senat (malgrat el senador català del PSC, l'expresident Montilla, abandonés l'hemicicle per estalviar-se la vergonya).

Doncs bé, ja han passat tres dies de l'aprovació del 155 i molts terrassencs encara esperem que el senyor Ballart dimiteixi per dignitat, coherència i honestedat. Però van passant els dies, i les informacions que arriben no apunten pas a que l'alcalde tingui la intenció de dimitir. Avui s'ha fet públic que ha decidit trencar el pacte de govern amb el PdCat, i continuar governant en minoria.

Sincerament, m'havia cregut que l'alcalde Ballart era una persona honesta i digna. Les seves darreres accions polítiques em demostren que estava molt equivocat. Indigne.

Els carrers seran sempre nostres?

Reportatge "Quan els carrers eren dels nens" del periodista Guillem Carreras per a la revista digital "Tornaveu". Interessant anàlisi dels canvis socials, i educatius, que ha patit la nostra societat en els darrers 50 anys. Resum: "la canalla ja no té llibertat  per desenvolupar-se. Viu contínuament educada, ja sigui en els centres educatius o en les activitats extraescolars".

Per què ja els nens han deixat d’encendre fogueres de Sant Joan? Per què ja no van a recollir i amagar les fustes uns dies abans, driblant les prohibicions que tradicionalment els cossos policials havien imposat? Per què molts d’ells ni tan sols surten a tirar petards durant la nit més curta de l’any? La ciutat de les fogueres – Els focs de Sant Joan i la cultura popular infantil de carrer a Barcelona (Pol·len Edicions) recull les conclusions d’un estudi liderat per l’Institut Català d’Antropologia i l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà. La presentació del llibre al Museu de les Cultures del Món, dimecres 19 d’octubre, va comptar amb les intervencions de Josep Fornés (prologuista), Manuel Delgado (director equip de recerca) i les editores Helena Fabré i Marta Contijoch.
  Sant Joan com a símptoma de la pèrdua de la llibertat infantil
Paradoxalment, Fornés va començar a respondre els interrogants plantejats en l’inici d’aquesta crònica parlant sobre aigua. “Com tots heu vist, avui plovia a bots i barrals a la ciutat de Barcelona. Mentre esperava el bus que m’havia de portar aquí, he decidit aixoplugar-me en l’entradeta d’una botiga que hi ha davant la parada. Doncs bé: tot i que no molestava el pas, ni hi havia ningú a dins, ha sortit el propietari i m’ha fet fora”. Una anècdota que demostra la privatització que els carrers han viscut els darrers cinquanta anys.
“Aquest llibre—va concloure el director del Museu Etnològic—parla d'un temps en què la frase els carrers seran sempre nostres no era un eslògan polític, sinó una realitat palpable. No pertanyien a botiguers, la policia urbana o els propietaris de bars, sinó a la gent”. Durant els dies anteriors i posteriors a la revetlla, els nens els capitanejaven i n’esdevenien els amos absoluts. Tot i que se’ls perseguia i emplaçava a no encendre les fogueres, ells desobeïen. Malauradament, va lamentar Fornés, la canalla ja no té llibertat  per desenvolupar-se. Viu contínuament educada, ja sigui en els centres educatius o en les activitats extraescolars. “És una problemàtica ideològica. Els nens tenen un excés de consciència que els empeny a l’autorepressió. La nostra societat ja no transforma els nens en ciutadans, sinó els alumnes en súbdits”, va resumir.   
La Barcelona dels anys 50 i 60, va recordar Manel Delgado, ja estava plenament urbanitzada. No es pot apel·lar a aquest factor per explicar la desaparició de les fogueres: “No és veritat—va apuntar— que després de la guerra civil ja haguessin desaparegut les fogueres. Durant la meva infància, se n’encenia una a cada cantonada de Barcelona. També ens perseguien i se’ns emplaçava a no encendre fogueres, però nosaltres ens conjuràvem i les fèiem igualment”. El carrer seguia sent un espai per a l’autonomia infantil i el desenvolupament personal. Delgado va denunciar la filosofia promoguda per l’escoltisme, que prioritza la correcció sobre la llibertat, i en conseqüència també el control sobre la virtut: “Els meus amics i jo ens divertíem perseguint i apedregant gats. Així vam créixer. Ara els nens són supervisats contínuament. S’han creat espais compartimentats exclusius per a ells”. No és estrany, va concloure, que molts adolescents s’apoderin de les platges i facin botellón als carrers: "Volen venjar-se d’una infantesa que els hi ha estat robada”.

La percepció del carrer com un espai perillós
La ciutat de les fogueres ha estat possibles gràcies a l'impuls de l'Institut de la Cultura de Barcelona, Vilaweb i l' extensa investigació de tretze investigadors a tots els barris de la ciutat: “213 persones ens han cedit informació. Quan els hi parlaves sobre les fogueres de Sant Joan, se’ls hi il·luminava la mirada. T’adonaves que revivien de cop tota la seva infància”, va apuntar Helena Fabré. Gràcies a aquest treball de camp, complementat amb la recerca a l’hemeroteca dels mitjans de comunicació entre 1940 i 1980, així com referències literàries del període de postguerra, s’ha pogut corroborar que l’encesa de fogueres era habitual a Barcelona durant totes aquestes dècades. Per altra banda, l'estudi també ha permès descobrir que no tots els infants vivien les fogueres de la mateixa manera. A les nenes, va destacar Fabré, se’ls inculcava molta més por a participar-hi.
La progressiva desaparició de les fogueres de Sant Joan tampoc pot explicar-se pels decrets de les autoritats franquistes. Tal com ja revelen els escrits del baró de Maldà, tampoc abans havien estat permeses.   “La veritable raó—va exposar Contijoch—és la percepció del carrer com un espai vulnerable”. La progressiva desconfiança envers l’altre, i en conseqüència la concepció de l’espai públic com un lloc perillós, van afectar el conjunt de la ciutadania, però especialment la infància.
En paral·lel a aquest procés de destrucció dels lligams comunitaris, accentuat a partir dels anys 60, es  viu un procés d’institucionalització de la mateixa festa. A partir dels anys 80, amb la recuperació de la democràcia, la Flama del Canigó comença a celebrar-se amb plena normalitat. Una dinàmica que, segons apunten els autors de l’estudi, contribueix a desincentivar la participació de la canalla en l’encesa de fogueres. Si a mitjans del segle XX se n’encenien més de 800, l’any 2017 la xifra s’havia reduït a 27. Recuperar les fogueres de Sant Joan, van concloure els quatre interventors, serà impossible fins que els ciutadans no tornin a apoderar-se dels carrers.

Proclamada la República Catalana!

Eufòria independentista al Passeig Francesc Macià de Barcelona amb la proclamació de la República Catalana.

Aquesta tarda a les 15:27 hores, la Presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, ha proclamat solemnement la nova República Catalana, després d'una votació en seu parlamentària dels diputats dels grups de JxSí, CsQP, i la CUP. Els grups de C's, PSC i PP han abandonat l'hemicicle abans de la votació, que ha deixat un resultat de 70 vots a favor, 2 abstencions, i 10 vots en contra. Així doncs, el Parlament sobirà de Catalunya, obeint el mandat del poble expressat en el Referèndum del passat 1 d'octubre, proclama la independència de Catalunya respecte d'Espanya, i la creació del nou estat en forma de República.

Visca la República Catalana!!!

El "temazo" del dimecres. Aspencat - "Música naix de la ràbia".

Els valencians Aspencat han decidit fer una aturada després de 12 anys de carrera i sis àlbums a les esquenes. El passat cap de setmana van realitzar els darrers concerts de comiat a València i a Barcelona. El seu rap combatiu barrejat amb sons reggae i drum and bass han fet ballar a milers de persones arreu dels països catalans i part de l'estranger. Els trobarem a faltar, però sempre ens quedaran les seves cançons.

Demà tots a l'Ajuntament a dir alt i clar que no ens tocaran l'educació!

Com a docent del Departament d'Educació de Catalunya no reconeixeré l'autoritat de cap gestor que no sigui nomenat pel govern legítim de Catalunya, i rebutjo la voluntat del govern espanyol d'intervenir el govern de la Generalitat.

Prou mentides. Prou manipulació. Prou generar odi i crispació.

Demà tots a defensar l'escola catalana davant dels ajuntaments.

No ens toqueu l'educació. No ens toqueu els collons...!!

Llibertat Jordis, presos polítics catalans!!

Capcelera de la manifestació per l'alliberament dels Jordis ahir al centre de Barcelona. (Foto: Ara)

Ahir els demòcrates (450.000 segons la Guàrdia Urbana) vam haver de sortir novament als carrers de Barcelona per exigir l'alliberament dels dos presos polítics catalans per part l'estat espanyol. El Jordi Sánchez (ANC) i el Jordi Cuixart (Omnium) són, injustament i indigna, a la presó madrilenya de Soto del Real des del passat dilluns, mentre centenars de delinqüents corruptes del PP, campen impúdicament lliures.

#LlibertatJordis

Això no ho atura ni Déu!

Seguim!

Ni un pas enrere!