Uns riures nadalencs.

Brutal el vídeoclip de Lomogoldo i Cañalomo. Un reggaeton amb molta gràcia. De les millors nadales que he sentit darrerament. Aquesta cançó ho pot petar molt aquestes festes.

Que no pari la festa!

Foto de la plantilla al vestidor al final del partit (Font: El Mundo Deportivo).

Si el passat dijous les forces independentistes guanyaven les eleccions al Parlament de Catalunya convocades pel govern espanyol i deixaven amb un pam de nas a tot el fatxerio espanyolista convençut de la victòria de les forces unionistes, avui, per acabar-ho d'arrodonir, el Barça ha aconseguit fer-los enfadar una mica més assaltant per tercera vegada consecutiva en lliga l'estadi de l'etern rival, el Reial Madrid (0-3) amb gols de Suárez, Messi i Aleix Vidal.

Suposo que per a Rajoy i els seus no haurà estat un bon final de setmana... Que es fotin!

2.070.000 independentistes! I creixent...

Font: El Punt-Avui

Les il·legítimes eleccions d'ahir al Parlament de Catalunya han suposat una nova demostració de l'imparable i irrefrenable voluntat del poble català d'acabar esdevenint una República. L'Estat espanyol confiava que un increment significatiu de la participació portés a les forces unionistes al govern de Catalunya, però els ha sortit el tret per la culata, ja que si bé és cert que el nombre de votants unionistes mobilitzats ha augmentat considerablement, no ho ha estat gaire menys l'augment del vot independentista, que s'ha situat en un històric màxim de 2.070.000 de vots, i manté estable el percentatge del 47'5% (JxCat + ERC + CUP) dels vots en contrast amb el 43'4% (C'S + PSC + PP)  unionista, sense tenir en compte als equidistants de CeCP. 

A destacar la brutal davallada del PP a Catalunya que ha perdut 8 escons i s'ha quedat amb solament 3 diputats al Parlament. El fracàs del govern de Rajoy queda reflectit en aquestes xifres, i tampoc hi ha ajudat gaire el perfil del candidat popular, Xavier García Albiol, un xulo-piscines camorrista que ha quedat ben retratat.

Uns altres que han baixat significativament han estat els companys de la CUP que han passat de 10 a 4 diputats, degut en gran mesura al traspàs de vots cap a les candidatures independentistes que competien amb les forces unionistes per ser 1a força. Crec també que molts ciutadans s'han solidaritzat amb les candidatures que tenien a candidats a la presó o a l'exili, i això també ha passat factura a la CUP. Estic convençut que tornarem a aixecar-nos.

I pel que fa al bloc unionista, el gran triomfador ha estat C's, que ha aglutinat la major part dels votants d'aquest bloc. Els vots perduts pel PP han anat clarament a C's, i el PSC s'ha mantingut si fa no fa en els mateixos números, tot i que al llarg de la campanya es presentessin com a possibles presidenciables.

El "temazo" del dimecres. Txarango - "Agafant l'Horitzó".

Qui treballa la terra se la mereix. 

El poble mana, el govern obeeix. 

Nuestras manos seran nuestro capital. 

Quien mueva el engranaje debe decidir. 

Crear, construir consciencia popular. 

Eterna divisa que nos guia; vivir llibres o morir. 

Gent de mar, de rius i de muntanyes. 

Ho tindrem tot i es parlarà de vida.

Jaume Carbonell: "No tenen temps de jugar".

El professor de Sociologia de l'Educació a la universitat de Vic, Jaume Carbonell, fa un extraordinari anàlisi de la lamentable situació del molts infants avui en dia. Manca de joc i excès d'activitats dirigides i de "feina" escolar.

“En Javier, de 6 anys, de Bogotà, al cap d’uns mesos d’anar a l’escola, li diu a la seva mare: ‘Mare, vull anar a l’escola un dia a la setmana, perquè en un sol dia aprenc el que m’ensenyen, i la resta dies els necessito per jugar’. Una anàlisi sense complaences i tristament cert del que sovint és l’escola. Períodes llarguíssims en què, sovint, s’aprèn poc i malament. Un lloc on, molts cops, s’aprèn a no estimar el que s’estudia. Un temps robat al joc en llibertat amb què, sens dubte, els nens i nenes aprenen molt i fixen les bases del que a casa, a l’escola i a la ciutat podran aprendre.”

Així encapçala Frato-Tonucci –el psicòleg-investigador-dibuixant que, amb tant humor com agudesa, dóna veu als pensaments infantils– un dels apartats del seu últim llibre de vinyetes Els nens i les nenes pensen d’una altra manera (Graó, 2017). Aquesta crítica a l’escola primària s’anticipa ja els primers anys d’institucionalització escolar, en la mal anomenada “guarderia”, que il·lustra, per exemple, amb una nena que, amb rostre esgotat i amb la llengua fora, deixa anar: “Més que jugar, aquí treballem de sol a sol”. I no cal dir que a secundària es considera una pèrdua de temps, un anatema. No hi ha temps per al joc; i menys encara per al que requereix certa dosi de llibertat i imaginació. El món adult, al costat de la creixent i poderosa indústria de l’oci infantil, ho regula i controla tot, fins al més mínim detall: els temps i espais, qualsevol festa o activitat. Com en totes les obres anteriors de Tonucci-Frato, flueix aquesta crítica a la negació de la infància, així com al dret que té al temps lliure i al joc, tal com estableix la Convenció dels Drets de l’Infant (article 31).

Aquest posicionament està molt present en les narratives pedagògiques del segle XX, i més recentment ha estat replicat pel moviment de la lentitud, que neix a les ciutats i s’estén a altres camps com el de l’alimentació i l’educació. Carl Honoré, a Bajo presión (RBA, 2008), mostra, a partir de nombrosos estudis científics, observacions i entrevistes personals, fins a quin punt s’ha destruït la màgia i la innocència de la infantesa –o el que és el mateix: la seva qualitat de vida i felicitat– per compensar imaginaris i expectatives frustrades del món adult. El resultat és conegut. Nens i nenes amb sobrecàrrega d’activitats extraescolars i agendes d’executius. Pares i mares helicòpters que caminen sempre amb pressa d’aquí cap allà. Infàncies que no tenen temps de reflexionar, de divertir-se i, fins i tot, d’avorrir-se. Famílies amb una hiperprogramació del temps lliure dels seus fills. Temps invertits on la rigidesa substitueix l’espontaneïtat; els llocs tancats, als llocs oberts, i l’asfalt, a la natura. Aquestes dissociacions les explica molt bé Heike Freire a Educar en verde. Ideas para acercar los niños y niñas a la naturaleza (Graó, 2011).

Carl Honoré il·lustra amb una anècdota molt eloqüent el rebuig que exerceix l’obligatorietat prematura d’assistir a activitats escolars: “L’altre dia observava com una mare arrossegava la seva filla de tres anys des d’un jardí proper a la nostra casa. La nena sanglotava i cridava: ‘No vull anar al ballet. Vull anar a casa a jugar'”. O mostra on condueix la solitud i individualisme tecnològic amb aquesta altra anècdota encara més sucosa: “Els joves d’avui tenen 400 amics a Facebook, però ni un de sol per baixar a jugar al parc”.

Hi ha enquestes recents que confirmen amb dades i xifres aquesta tendència. Una d’elles és la que s’ha passat a 4.000 nens i nenes de 10 a 12 anys a Barcelona que revela que la quantitat de temps lliure és un dels elements de la seva vida que valoren més negativament. En concret, el 53% no se sent prou satisfet amb el temps de què disposa per decidir ell mateix a què el dedica (Institut Infància i Adolescència de Barcelona, Parlen a els nens i nenes: el benestar de la infància a Barcelona). Probablement si l’enquesta es fes a Buenos Aires, París o Madrid s’obtindrien resultats similars. Això sí, la infància de la pobresa conforma un relat diferent, perquè només excepcionalment accedeix a l’oferta de les activitats extraescolars. ¿Què cal fer per alentir aquestes dinàmiques tan accelerades i perquè la infància, des del seu legítim dret de sobirania per prendre les seves pròpies decisions, recuperi el lloc i el protagonisme que li corresponen? Hi ha quantitat de propostes per obrir l’escola a l’entorn, per pal·liar els dèficits de naturalesa o per convertir els patis quadriculats en espais d’aventura. Encara que també serveixen els rituals simbòlics: ¿Què tal si s’organitza una setmana lliure de deures i activitats extraescolars? ¿O es declara el dia sense mòbils o altres tecnologies? ¿O es demana als Reis Mags aquestes tres coses: més temps per jugar, espais menys artificials i més naturals i més amics i amigues? ¿Què perdríem i guanyaríem amb això? ¡A jugar, que el temps apressa!

El món casteller unit per la llibertat dels presos polítics catalans.

4d7 intercasteller a la Plaça de la Vila de Vilafranca.

Aquest migdia, la Plaça de la Vila de Vilafranca del Penedès s'ha omplert de camises de diverses colles castelleres del país per a la realització d'un acte per reclamar l'alliberament dels presos polítics catalans empresonats per l'estat espanyol a Madrid. Centenars de castellers ens hem barrejat per a composar quatre pilars de 4, i un 4d7. Tot assajat minuts abans a la plaça de l'església de Santa Maria.

Avui, després de més de 25 anys fent castells a la Plaça de la Vila de Vilafranca cada 30 d'agost per Sant Fèlix, he tingut l'honor de fer un castell al tronc. M'ha tocat representar als Minyons al tronc d'un 4d7 intercasteller, al pis de terços, amb un segon dels verds i una quarta de la Vella com a companys de pis (malauradament no recordo de quina colla era el baix). Feia 12 anys que no pujava al tronc d'un castell (la darrera vegada va ser a Edimburg amb motiu del festival cultural Hogmanay al desembre del 2005), i ha estat molt emocionant reviure la sensació d'estar allà dalt.

En acabada l'exhibició hem cantat "Els Segadors" amb l'acompanyament d'un grup de grallers. Per tancar la jornada, un bon grapat de castellers hem anat a donar un cop de mà al CDR de Vilafranca en la gravació d'un vídeo de temàtica castellera a la Plaça de la Sardana.

Carles Riera: "La CUP està disposada a assumir responsabilitats de govern".

M'agraden les formes del Carles Riera. Clar i català, i sense estridències. Estic convençut que la CUP incrementarà el nombre de vots el dia 21, malgrat totes les enquestes apuntin el contrari.