 |
| Bertrand Russell rodejat d'infants. |
Avui, quan molts s'omplen la boca amb la paraula de moda en l'àmbit pedagògic, "innovació", val la pena recuperar algunes idees de grans pensadors del segle passat, o inclús anteriors, que tenien discursos que avui en dia encara sonen revolucionaris. Estem taaaaaan lluny d'una autèntica revolució pedagògica...
Bertrand Russell va
néixer el 18 de maig del 1872 a Anglaterra i hi va morir el 2 de febrer
del 1970. El temps passa, però en el món de l'educació hi ha idees que
no moren mai. La prova són aquests 14 fragments, extrets del seu llibre Assaigs impopulars (Edicions 62), en què el filòsof explica quines creu que són les funcions d'un mestre.
1. Els mestres són més que qualsevol altre estament,
són els guardians de la civilització. Haurien d'ésser profundament
conscients del que és la civilització, i desitjosos d'impartir una
actitud civilitzada als deixebles. Això ens porta a la qüestió: què
constitueix una comunitat civilitzada?
2. Aquesta pregunta podria ésser resposta de manera
vulgar, destacant només les proves materials. Un país és civilitzat si
té molta maquinària, molts automòbils, moltes cambres de bany i mitjans
de locomoció ràpida. En la meva opinió, la major part dels homes moderns
donen excessiva importància a aquestes coses. La civilització, en un
sentit més seriós, és una manera de pensar, i no uns afegits materials a
l'aspecte físic de la vida. En part, és qüestió de coneixements, en
part, d'emocions.
3. En el que fa referència al coneixement, l'home ha
d'adonar-se de la insignificança pròpia i de tot el que l'envolta en
relació amb l'univers dins el temps i dins l'espai. Ha de considerar el
seu país no solament com a la pàtria, sinó com un d'entre els
països del món, i tots amb el mateix dret a viure, a pensar i a sentir.
Haurà de considerar la seva època en relació amb el passat i el futur, i
adonar-se que les discussions actuals semblaran tan estranyes a les
futures com ara ens ho semblen les del passat. Prenent encara una visió
més àmplia, haurà d'ésser conscient de la vastitud de les èpoques
geològiques i els abismes astronòmics.
4. Pel costat de les emocions, si un home ha d'ésser
veritablement civilitzat és necessària una ampliació semblant a partir
del purament personal. Els homes van de la naixença a la mort, algunes
vegades feliços, unes altres infeliços; algunes vegades generosos, unes
altres cobdiciosos i mesquins; algunes vegades heroics, unes altres
covards i servils. Per a l'home que contempla el transcurs de la vida
com un conjunt, determinats fets sobresortiran com a dignes d'admiració.
Alguns homes han estat inspirats per l'amor a la humanitat; uns altres,
per mitjà d'una intel·ligència superior, ens han ajudat a comprendre el
món en el qual vivim; uns altres, encara, han creat bellesa gràcies a
una excepcional sensibilitat.
5. L'home civilitzat, allà on no pugui admirar,
preferirà entendre més que no pas reprovar. Intentarà descobrir i
desarrelar les causes impersonals del mal abans d'odiar els homes que hi
són engrapats. Tot això hauria d'ésser dins la ment i dins el cor del
mestre, i si hi és, ell ho expressarà en el seu ensenyament als joves
que estan al seu càrrec.
6. Ningú no pot ésser un bon mestre si no sent una
càlida afecció envers els deixebles i un desig autèntic de transmetre'ls
el que ell mateix troba valuós. No és pas aquesta, l'actitud del
propagandista. Ell desitja, com el jardiner, que el seu creixement sigui
dirigit i deformat a fi d'adaptar-se al seu objectiu. I, tot frustrant
la seva creixença natural, és capaç de destruir en ell tot vigor
generós, reemplaçant-lo per l'enveja, l'afany destructiu i la crueltat. A
l'home no li cal ésser cruel; al contrari, estic convençut que la major
part de la crueltat prové de deformacions en els primers anys, sobretot
de deformacions en allò que era bo.
7. Les passions repressives i persecutòries són molt
corrents, com ho prova àmpliament l'actual estat del món. Però no són
una part inevitable de la natura humana. Al contrari, són, crec, el
resultat d'alguna forma d'infelicitat. Moltes persones condemnen la
felicitat com a objectiu, tant per a ells mateixos com per als altres.
En aquells qui prenen aquesta actitud generalment existeix una certa
vena de crueltat basada probablement en una enveja inconscient, i la
font de l'enveja es trobaria gairebé sempre en la infantesa o en la
joventut. Caldria que fos l'objectiu dels educadors formar adults
lliures d'aquestes dissorts psicològiques, i no gens ansiosos de privar
els altres de la felicitat perquè ells n'han estat privats.
8. La majoria dels mestres estan sobrecarregats de
feina i es veuen obligats a preparar els alumnes per als exàmens en
comptes de donar-los una formació mental alliberadora. Les persones que
no estan acostumades a ensenyar –i això inclou pràcticament totes les
autoritats educatives– no tenen ni idea del malbaratament
d'intel·ligència que això representa. Ningú no espera que els sacerdots
prediquin sermons durant diverses hores cada dia, però un esforç anàleg
és exigit als mestres. El resultat és que molts d'ells esdevenen
inquiets i nerviosos, perden el contacte amb els treballs recents sobre
la matèria que ensenyen, i són incapaços d'inspirar a llurs estudiants
el sentiment de plaer intel·lectual que s'obté amb la comprensió i la
coneixença d'una cosa nova.
9. En la majoria dels països certes opinions són
considerades correctes i algunes altres, perilloses. Hom espera dels
mestres, les opinions dels quals no siguin correctes, que guardin
silenci. [...] Considero que ningú no pot ésser un bon mestre si no ha
pres la ferma resolució de mai no amagar la veritat en el curs de
l'ensenyament, perquè la consideri "poc edificant". La mena de virtut
que pot aconseguir-se mitjançant una ignorància protegida és fràgil i
falla en el primer contacte amb la realitat. En aquest món hi ha molts
d'homes que mereixen admiració, i és bo que els joves aprenguin i
coneguin els fets pels quals aquests homes són admirables. Però no és bo
d'ensenyar-los a admirar brètols tot amagant llurs malifetes.
10. Allò que, per damunt de tot, el mestre hauria
d'esforçar-se a inspirar als alumnes, si hom vol que la democràcia
sobrevisqui, és la tolerància que neix de l'esforç de comprendre els qui
són diferents de nosaltres.
11. Potser és un instint natural en l'home de
contemplar amb horror i disgust totes les formes i costums diferents
d'aquells als quals està habituat. Les formigues i els salvatges maten
els forasters. I aquells qui no han viatjat mai, ja sigui físicament o
mentalment, troben dificultat a tolerar les maneres extravagants i les
creences exòtiques de les altres nacions i de les altres èpoques, de les
altres seves i dels altres partits polítics. Aquesta forma de la
ignorància intolerant és l'antítesi de l'actitud civilitzada, i és un
dels perills més greus a què està exposat el nostre món superpoblat. El
sistema educatiu hauria d'ésser destinat a corregir-lo, però es fa molt
poc en aquesta direcció, ara com ara.
12. Els mestres no són lliures d'ensenyar com ells
voldrien. Són ells els qui coneixen més íntimament les necessitats de la
joventut. Són ells els qui, a través del contacte diari, han arribat a
preocupar-se'n. Però no són ells els qui decideixen el que cal ensenyar o
quins mètodes d'instrucció han d'ésser emprats. Caldria que el
magisteri disposés de molta més llibertat que no té avui. Caldria que
tingués més avinenteses de decisió, més independència de buròcrates i
fanàtics.
13. El mestre és una mena de metge l'objecte del qual
és guarir el pacient de l'infantilisme, però al qual no li és permès de
decidir per ell mateix, sobre la base de l'experiència, quins mètodes
són més apropiats a aquest fi.
14. El mestre, com l'artista, el filòsof i l'escriptor,
només pot realitzar la seva obra adequadament si se sent mogut per un
impuls creador interior, i no dominat i travat per una autoritat
externa. En el món modern és molt difícil de trobar un lloc per a
l'individu. [...] Tot sistema hauria de permetre escapatòries i
excepcions, perquè, si no, acabarà per ofegar tot el que hi ha de millor
dins l'home.
