El "temazo" del dimecres. Desperdicis Clínics - "Catalunya Lliure".

El passat dissabte van tornar als escenaris, després de 30 anys d'inactivitat, els martorellencs Desperdicis Clínics, una de les bandes pioneres del punk en català. Ho van fer a la sala Estraperlo de Badalona davant d'un centenar llarg de persones, algunes d'elles, vells fans voltant, o fins i tot superant, la cinquantena.

La banda neix a Martorell l'any 1982, i d'aquella època tan sols van enregistrar un àlbum sota el títol "Collons!" L'any 2009 enregistraven un nou àlbum amb els temes de l'anterior i sis temes nous, tot i que van estar molt poc temps actius. De la banda original, continuen a dia d'avui el bateria, el baixista i el saxofonista. El cantant i el guitarra, malauradament, ja són morts. 

El tema del vídeo el vaig enregistrar el dissabte al concert a la Sala Estraperlo de Badalona.

Presos polítics a la sessió inaugural de la nova legislatura al Congreso de los diputados.

La diputada més jove de la legislatura, la independentista (ERC) Marta Rosique. (Foto: Nació Digital)

Avui s'ha estrenat la nova legislatura, passades les eleccions espanyoles del 28 d'abril, al Congreso de los Diputados de Madrid. Tots els diputats i diputades de la nova legislatura han jurat o promès el càrrec, inclosos els presos polítics catalans electes (Rull, Turull, Junqueras, i Sánchez), fent-ho aquests per imperatiu legal i amb la voluntat de complir el mandat del poble de Catalunya de l'1 d'octubre del 2017.

Una de les imatges del dia, a banda de la presència dels presos polítics a l'hemicicle, i de la presència de l'ultradreta feixista de VOX, ha estat la de la jove (23 anys) diputada independentista Marta Rosique, que ha actuat com a secretària primera de la mesa, llegint els noms dels diputats a l'hora de votar la composició de la mateixa. Ho ha fet lluint una samarreta antifeixista amb la bandera estelada roja, que deu haver provocat grans dosis de bilis entre les files dels partits espanyolistes.

Dilluns festiu.

Coll d'Estenalles al fons i casa de la Mata a la dreta.

Tan sols hi ha una cosa que m'agradi més que retrobar els meus alumnes els dilluns al matí: fer festa els dilluns. I avui ha estat un d'aquells dies de "lliure elecció" dels centres que, a més, ha coincidit amb una magnífica jornada primaveral (una mica ventosa), que he aprofitat per agafar la bici de carretera i anar a fer un volt. La carretera que puja al Coll d'Estenalles i porta a Talamanca, Mura o Navarcles, acostuma a ser una de les vies més tranquil·les i boniques del Vallès Occidental, però un dilluns al migdia encara ho era més. Espectacular.

A veure si els cau la bena d'una puta vegada.

Els representants islandesos mostrant el seu suport al poble Palestí.

Ahir es va celebrar a l'estat d'Israel el xou aquell d'Eurovisió, on els països "europeus" competeixen musicalment, i on Espanya sempre fa el ridícul. Ahir no va ser una excepció, i el representant TERRASSENC(!?) de l'estat totalitari que ens oprimeix, sotmet, i reprimeix, va quedar en la 22a posició de 26. Per fi li devia caure la bena al pobre Miki.

Enguany el festival ha estat força controvertit pel fet de celebrar-se a Israel, estat terrorista assassí que ocupa, massacra, i oprimeix la nació palestina. En tot cas, sembla que a la resta de nacions participants en l'espectacle, tot això no els devia importar massa... bé, a excepció dels representants islandesos que van lluir, per uns instants, abans que els organitzadors no els fessin retirar-les, unes banderoles de suport a Palestina.

Visca Palestina Lliure!

Avall Eurovisió!

Carlos González: "Càstigs i conseqüències".

Fa temps que està de moda parlar de “les conseqüències” com a mètode educatiu, suposadament diferent i molt millor (més modern) que els càstigs. En la majoria dels casos només hem canviat el nom: “Com que has suspès l’examen, castigat sense jugar a la consola” / “Has suspès l’examen; en conseqüència, no pots jugar a la consola”. És el mateix i tots els nens són prou llestos per adonar-se’n. Fins i tot els que han suspès un examen. 

Hi ha un tipus de conseqüències que no són, és cert, el mateix que els càstigs. Són les “conseqüències naturals”; és a dir, el que espontàniament pot passar si fas certes coses. Si no menges, després pots tenir gana; si no ets amable amb altres nens, potser no voldran jugar amb tu; si no reculls les joguines, es poden perdre. Però han de ser naturals de veritat: no val prendre-li les joguines i amagar-les perquè no les ha recollit; això seria un càstig. S’han de perdre soles. I la major part de les joguines que es queden per terra fan nosa, però no es perden. La major part de les coses que fem malament no tenen conseqüències, o no tenen conseqüències negatives, o són negatives només per als altres i no per a nosaltres, o no són immediates, o no són prou greus per fer que ens decidim a canviar de conducta. Si volem que els nostres fills no fumin, haurem de fer alguna cosa més que esperar quaranta anys perquè en vegin les conseqüències. 

Això ens porta a un altre problema: en molts casos, les possibles conseqüències són tan greus que no les podem utilitzar com a mètode educatiu; no podem permetre que un nen de dos anys jugui amb un ganivet perquè vegi que es talla un dit; o que pegui a un altre nen perquè vegi que l’altre nen s’enfada. No podem permetre que els nostres fills passin tot l’any sense estudiar ni fer els deures perquè vegin que han de repetir curs. La nostra obligació, com a pares, és prendre-li el ganivet abans que es talli, o esbrinar per què ha abaixat el rendiment escolar i intentar posar-hi remei abans que perdi un curs. La nostra obligació és, precisament, evitar que els nostres fills pateixin les conseqüències dels seus errors. 

Així que les conseqüències, en definitiva, només es poden fer servir com a mètode educatiu quan són lleus i sense importància. Que faci el que vulgui, i que passi el que hagi de passar. És a dir, “deixeu el nen en pau”.

"Cançó d'amor i de guerra."

Ahir al vespre, el Centre Cultural de Terrassa va acollir una representació de la sarsuela catalana "Cançó d'amor i de guerra", un clàssic de la lírica estrenat l'any 1926 al Teatre Nou de Barcelona, obra del compositor valencià Rafael Martínez i Valls, i amb text dels catalans Lluís Capdevila i Víctor Mora.

L'obra, que es divideix en dos actes, explica la complicada història d'amor entre dos joves d'un poblet de la comarca nord-catalana del Vallespir, a França, amb un segon pretendent, fill de l'alcalde, que els complica la vida. La durada de la peça, amb un descans llarg entre acte i acte, no devia passar gaire de l'hora i mitja.

L'obra que ahir es va representar a Terrassa, mostra per primera vegada la versió integra, i compta amb les veus de la Polifònica de Puig-reig, la música de la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya, i un elenc de cantants i actors notable.

No pensava que em pogués agradar una sarsuela (musical), però ahir vaig sortir força satisfet.

Als del 155, ni aigua.

Finalment, els grups parlamentaris d'ERC i de JxCat, tal com havia fet la CUP dies abans, han anunciat que també votaran en contra de la proposta del grup socialista (PSOE a Catalunya) de permetre que el diputat Iceta es convertís en president del Senat espanyol. Potser es pensaven els repressors i carcellers que no tindríem memòria ni dignitat per a permetre tal cosa. El senyor que no es va dignar a aixecar-se el dia que els familiars dels presos van ser presents al Parlament i els va donar l'esquena; aquell que s'ha manifestat juntament amb l'ultradreta espanyolista i feixista als carrers de Barcelona contra l'independentisme; aquell que reia amb l'Arrimadas a l'esquena del pres polític Jordi Turull en un debat electoral televisat...

A l'enemic, ni ara ni mai, ni aigua.

Ni oblit, ni perdó.