(Sempre és interessant escoltar veus sàvies en matèria educativa. David Bueno entrevistat per al Diari de l'Educació arrel dels moments que tots plegats, però especialment la canalla, estem vivint).
Els mitjans de la Fundació Periodisme Plural (Diari de l’Educació,
Diario de la Educación, Catalunya Plural, Diari de la Sanitat, Diari del
Treball, Revista XQ) encetem un seguit d’entrevistes amb personalitats
de perfil molt divers que ens poden ajudar a entendre on som ara mateix
però sobretot a pensar en l’endemà del coronavirus. Comencem amb David
Bueno, doctor en Biologia, professor de genètica a la Universitat de
Barcelona i sobretot conegut per la seva tasca divulgadora en l’àmbit de
la neuroeducació. Seria un error, adverteix, que quan tot això acabi el
missatge que rebin els infants sigui que hem perdut un mes de classes i
que les hem de recuperar a tota pressa.
Com ho veu, tot plegat?
Pel que fa a l’àmbit mèdic, aquesta epidèmia s’està comportant com
una epidèmia clàssica. Consti que no sóc epidemiòleg ni viròleg, però
tinc molts coneguts que ho són i tots coincideixen que té aquest
comportant clàssic: una primera fase de poc creixement en què tothom es
pensa que ens n’escaparem, una segona fase de creixement exponencial,
que és on estem ara, després s’arriba a un equilibri i a poc a poc
comença a baixar. I l’única diferència que hi pot haver és quanta estona
dura tot aquest procés, però no dura mai menys d’un mes.
Vol dir que menys d’un mes a casa ho veu impossible?
Impossible. De fet, a la Facultat de Biologia tots tenim molt coll
avall que com a mínim fins al 14 d’abril no hi tornarem a anar. El
confinament va començar el 13 de març. Un mes és el mínim, i a partir
d’aquí pot durar una mica més, ja veurem.
Serà una epidèmia clàssica, però mai abans havíem estat confinats…
Es comporta igual que qualsevol epidèmia, però el que veiem és que
aquest virus és més infecciós que la grip a la qual estem acostumats
cada any. I el nombre de casos greus, en percentatge, és superior al de
la major part de grips convencionals, perquè cada any la grip és un món.
El que ha fet saltar les alarmes és que és un virus completament nou i
per això no hi ha cap mena de vacuna disponible. Quan arriba la grip
sempre hi ha una vacuna, que no sempre funciona, encara que normalment
s’encerta. El fet que aquest any no hi hagi cap vacuna fa que les
persones que pertanyen als grups de risc ho passin malament. I el
confinament l’objectiu que té és reduir el nombre de casos greus perquè
no s’omplin els hospitals. La major part passaríem aquesta pneumònia com
una malaltia que et fa estar incòmode perquè no respires bé, tens febre
i maldecap, però no passaria de ser com una grip forta. El problema és
que, sense vacuna, el nombre de persones amb afeccions greus és més alt
que amb la grip convencional i això pot acabar col·lapsant, com ja està
passant, la sanitat pública. Cal aquest confinament perquè el sistema
sanitari no faci fallida.
En sortirem mentalment tocats de tant de temps tancats a casa? Com ens preparem per això?
En sortirem tocats, segur, perquè no és fàcil trencar la rutina
d’aquesta manera i entrar en una altra diferent. La millor manera de
sortir el menys tocats possible és mantenir-nos actius. És conservar una
rutina, que no ha de ser necessàriament la mateixa d’abans. Jo, per
exemple, abans em llevava a dos quarts de set i ara ho faig a les vuit.
Ara bé, em llevo, esmorzo, i em poso a treballar. O fent classes online
amb els alumnes, o preparant articles que tenia pendents… és a dir, em
vaig traient feina de sobre. I treballo fins al migdia, quan vaig a fer
el dinar. És important marcar-se una rutina. I si no és amb feina,
perquè potser hi ha gent que no pot fer teletreball estant a casa, doncs
ha de ser d’un altre tipus. Faig una mica de gimnàstica, faig receptes
de cuina que no he fet mai… La rutina no pot ser passar-se tot el dia
endropit mirant la tele.
Amb criatures és més difícil. Has de tenir la teva rutina i aconseguir que ells tinguin la seva…
És el mateix, és muntar una rutina amb els fills. No cal llevar-se a
les set per anar a l’escola, ens podem llevar a les nou, i esmorzem
tranquil·lament. Si abans l’esmorzar l’havíem de fer en 10 minuts, ara
ens entaulem i fem un esmorzar tranquils, depenent també de les feines
que tinguin el pare o la mare, i aleshores podem fer una mica de deures,
o mirem l’Info K, que és un recurs impressionant per les famílies que
tenen nens petits, i això marca uns horaris claus que ajuden a mantenir
aquestes pautes. Ara bé, mirar l’Info K, o el programa didàctic que
sigui, no consisteix a plantar els nens davant la tele, sinó que un dels
adults de la casa s’ha d’asseure amb ells per mirar el mateix, perquè
ells valorin que allò és un moment important del dia. I després dibuixem
o fem el que sigui, cada família ha de saber com són els seus fills.
Però l’important és mantenir aquesta rutina, perquè allibera el cervell
d’estar pensant constantment què farem. El fet d’estar pensant
constantment què farem hi ha persones que els activa molt –jo seria una
d’aquestes–, però n’hi ha d’altres que els condiciona molt cap a un
pessimisme. I poden entrar en aquells bucles de repetir-se a un mateix
que portem sis dies tancats, que no sé què fer, etc. Ha de ser una
rutina engrescadora, no pot ser un pal. Ha de generar moments
agradables, que esperes, i que et mantenen en aquesta alegria interna
que es vincula amb l’optimisme, així serà més fàcil suportar aquests 30
dies o més que estarem confinats.
Algun missatge especial pels petits que no poden seguir l’Info K?
El mateix. Es tracta de mantenir una rutina amb ells. És evident que
no podràs tenir llargues converses de sobretaula, però pots fer jocs de
construccions, i si no en tens pots agafar cartrons o altres elements
que tinguis a casa i comences a construir una ciutat, per exemple. Amb
un cartró suau, que ells puguin tallar amb tisores, i després els
pinten, estàs practicant una sèrie d’habilitats manuals que són molt
útils perquè es relacionen amb molts altres aspectes cognitius; estàs
practicant la imaginació, la visió tridimensional. I cada dia fas una
caseta, i ja tens aquella hora ocupada fent això. Ho poso com a exemple,
però es tracta de buscar alguna activitat que cada dia sigui diferent,
però que al mateix temps hi hagi una continuïtat de dia en dia, perquè
així esperes l’endemà amb ganes. El més important per no sortir tocats
d’un mes de confinament és mantenir aquesta il·lusió pel “i demà faré”.
Ens caldrà algun tipus d’entrenament per la tornada?
En l’àmbit educatiu crec que aniria molt bé que hi hagués algun tipus
de material, que es podria anar fent aquests dies, primer perquè als
infants, de qualsevol edat, se’ls hi ha d’explicar que això de tant en
tant passa i per què és important la higiene, i quedar-se a casa, i no
només això, sinó per valorar també aquells professionals que han d’estar
treballant. I no parlo només dels serveis d’emergència, metges,
infermeres, sinó que penso en les treballadores i els treballadors dels
supermercats, quan tot això s’acabi se’ls hauria de fer un homenatge
també. Ells també s’arrisquen, potser no tant com una metgessa o una
infermera, però s’estan arriscant. En alguns casos els han augmentat una
mica el sou, que està molt bé, però no compensa el risc que estàs
assumint.
Hi ha més col·lectius: els cuidadors de les persones
dependents, les dones i homes que netegen els hospitals, els
escombriaires, los transportistas de menjar i material sanitari…
Doncs penso que caldria fer un homenatge col·lectiu a tota aquesta gent.
I els i les mestres?
També hauran de tenir present que quan tornin a l’escola aquest tema
s’haurà d’abordar, des de l’escola no es pot amagar. Els nens vindran
més o menys tocats, segons com la família ho hagi sabut gestionar a
casa, però clar, això és una alteració del seu ritme, i quan arribin el
missatge no pot ser “hem perdut un mes, i anem a recuperar-lo treballant
més”, no és això, sinó que hem estat un mes confinats i això s’ha de
valorar com una cosa positiva, hem sabut respondre bé davant d’una
emergència. És a dir, primer ens haurem de carregar d’ànims, de reforç
positiu, de dir-nos: “Què bé que hem sabut estar un mes tancats a casa”.
Això ja et permet fer un canvi de xip, i a partir d’aquí anar
recuperant la normalitat, però amb certa tranquil·litat, i si a final de
curs no s’acaba tot, no passa res, no s’acaba el món. Ja ho farem l’any
vinent.
O sigui que seria un error pretendre acabar el temari com sigui.
Totalment. Penso, per exemple, en un mestre de 2n de primària que ara
anava a ensenyar les restes. I que consideri que els seus alumnes han
d’acabar el curs sabent restar. I ara, quan tornin, vinga a fer restes!
No és això. Una altra cosa és introduir el concepte, que els hi soni, i
parlar amb el tutor de 3r i que tingui clar que el curs vinent
t’arribaran una mica coixos d’això. Ja està. Perquè, si no, serà un
doble trauma, primer un mes tancats i ara vinga, corre, corre, corre.
Quan veiem les imatges de la Xina ens semblava un perill
absolutament llunyà i d’un altre planeta, ningú podia pensar que
arribaríem a estar com ells, crec que fins i tot quan vèiem les d’Itàlia
ens passava el mateix.
Totalment.
Hem estat molt ingenus i ens tornarem més desconfiats a partir d’ara?
A curt termini crec que tot això ens canviarà. A les persones ens
agrada l’estabilitat perquè ens dóna confiança i seguretat. I això
demostra que l’estabilitat, a la natura, no existeix. Hi ha períodes de
molta estabilitat, fins que, no saps mai per on, et sorgirà un daltabaix
com aquest, que no és el primer. Amb la grip espanyola, l’any 1918, va
passar exactament el mateix, el que passa és que tenim poc memòria
històrica. Al Quadern gris de Josep Pla hi ha una entrada del 8
de març de 1918 (per tant, 102 anys i quatre dies abans del nostre
confinament) on diu que avui han clausurat la universitat durant 15 dies
per l’epidèmia de grip. I va passar amb les pestes a l’Edat Mitjana, i a
la febre de la llana al segle XVI a les comarques de la Catalunya
central, són episodis que van passant i que seguiran passant, la natura
té aquestes coses.
Sí, però un s’imagina que avui tenim molt més coneixement
científic que fa un segle, o que això pot passar a l’Àsia o al tercer
món, però que aquestes coses no passen a Occident…
Perquè sempre tenim tendència a valorar-nos a nosaltres mateixos, com
si fóssim més del que som, i a pensar que els altres són menys del que
són. La Xina és una gran potència mundial, ells han estat els primers
però podria haver passat a qualsevol altre lloc. Ara, durant un temps,
viurem molt pendents d’aquestes possibles epidèmies i l’ideal seria que
això ens servís d’experiència per tenir els sistemes sanitaris a punt,
amb un pla de contingència que permetés activar tot això amb molta més
rapidesa i sabent què s’ha de fer. Però no sóc especialment optimista,
em recorda massa a la crisi de 2007-2008, quan el president dels EUA,
que aleshores era Barack Obama, va dir que ens havíem de replantejar el
capitalisme. I què s’ha replantejat?
Res.
Al contrari, s’ha enfortit el neoliberalisme. Per això, ara estarem
uns mesos o uns anys parlant-ne, i l’ideal seria que no s’oblidés i que
cada Estat, i que com a societat global, tinguéssim molts clars quins
han de ser els plans de contingència. Al coronavirus no se’l combat
traient l’exèrcit al carrer, se’l combat traient els científics, els
metges i els educadors al carrer, perquè ens hem d’educar per si això
torna a passar, i hem d’estar científicament i mèdicament preparats
perquè tornarà a passar, tard o d’hora. Potser d’aquí a 20 anys, o 100, o
només 3, no ho sabem. Es tracta de tenir uns estocs adequats i uns
mecanismes. A la Facultat de Biologia, per exemple, hem donat tot el
material que teníem al magatzem de guants, mascaretes i bates d’un sol
ús. Els hem donat sense que els reclamessin. ¿Per què no tenim un pla de
contingència on es digui que si passa això tenim ja localitzats i
actualitzats els llocs on podem recórrer a buscar tot això perquè està
disponible?
La falta d’un pla de contingència seria per vostè el
principal error que s’ha comès? O potser el fet que ens van voler
tranquil·litzar a tots massa quan el que calia era advertir-nos més
clarament del que s’apropava?
Penso que els missatges van estar bé. Havien de ser de tranquil·litat
i de confiança. Però feia falta una segona part, que era dir que això
ens arribarà i per tant estiguem pendents perquè tenim més del 90% de
probabilitats d’haver-nos de confinar també a casa. Mentre el nombre de
casos augmenta molt lleugerament no cal confinar ningú, no serveix de
res, més val que treballem per preparar-nos per quan faci falta
confinar-nos a casa. Quan es detecta aquesta inflexió a la corba, que fa
que els casos creixin de forma exponencial, és el moment de quedar-se a
casa. Potser s’hauria pogut actuar dos o tres dies abans del que es va
fer, i més radicalment. Hem perdut molta pistonada en aquella primera
aposta de “per anar a treballar si que pots sortir de casa”. Perdona,
tots treballem… i per tant tots podem sortir de casa.
O l’empresa et deia que et quedessis a casa o tenies l’obligació d’anar al teu lloc de treball.
Això sí que ha estat un error estratègic. El confinament ha de ser
total. I s’han de tancar els territoris. És igual que ho fem en l’àmbit
d’un poble, d’una província o una comunitat, és a dir, hi ha hagut molt
escampall de virus perquè quan es va començar a parlar que potser haurem
de tancar, molta gent va sortir a la segona residència. Molts
barcelonins van anat a la Cerdanya, i molts madrilenys van anar a Múrcia
o a la Vall d’Aran. Potser ara ja no fa falta tancar perquè està per
tot arreu, però s’hagués pogut limitar moltíssim l’abast. No és el
mateix tenir dos o tres focus importants i la resta de la península
relativament neta, perquè li pots dedicar molts esforços als hospitals
d’aquestes zones. Per mi, el paradigma de com s’ha d’actuar és el que va
fer la Generalitat amb Igualada. Detectes un focus important, el
tanques i t’estalvies que es vagi filtrant cap als pobles del costat.
