Els Kultur Shock són una banda de punk-rock i metal amb influències balcàniques nascuda l'any 1996 a la ciutat de Seatle. Entre els integrants de la banda hi ha músics bosnis, búlgars, i nord-americans. Els vaig veure, com a mínim en una ocasió a la sala Faktoria d'Arts de Terrassa a finals dels 90's o principis del segle 20. Si t'agrada la canya i la música balcànica, gaudiràs amb aquest grup.
 |
| Imatge cortesia del Ramon Codinas. |
Ahir ens va deixar el Fer, un dels millors ninotaires del nostre país. Portava prop de 40 anys dibuixant per a la revista "El Jueves" on hi feia les "Historias Fermosas". Des del 1987 feia la tira còmica del diari Avui, i el novembre de l'any 1993 va dedicar aquesta vinyeta als Minyons de Terrassa després de carregar el primer 2d9fm de la història. Ens va agradar tant que la colla va dissenyar unes samarretes de color malva amb aquest dibuix. Jo encara la guardo i me la poso en ocasions especials per no gastar-la massa. Un gran record en lo casteller i en lo artístic.
DEP.
 |
| Arribada de la canalla a l'escola aquest matí (Foto: Mon Terrassa). |
Per fi ha arribat el dia. Després de 6 mesos (amb el parèntesi brevíssim del juny) amb les escoles buides, avui s'han tornat a omplir de canalla. La majoria amb la il·lusió del retrobament amb els companys i de tornar a trepitjar l'escola. Una il·lusió que s'ha esvaït ben aviat quan s'han adonat que res era com sis mesos enrere. Distanciament, mascareta, materials individuals, comunicació complicada, esbarjo retallat tant en temps com en diversió, etc. etc.
Afortunadament, enguany estaré treballant a mitja jornada i no faré de tutor. Una mica d'anglès, una mica de castellà i algun reforç. Tranquil. Ja he comentat en alguna ocasió que enguany estic menys motivat que mai, i que he de fer grans esforços per veure-hi la part positiva de tot plegat. Potser per a molts infants de la meva escola sempre serà millor la "merda" actual que no pas romandre a casa desatesos o mal alimentats. No tots els infants tenen uns progenitors que estiguin per ells, i els donin afecte. En tot cas, qualsevol semblança a l'escola que coneixíem fa un any amb l'actual, és pura coincidència.
Sempre es parla de la "il·lusió" per tornar a l'escola que té la canalla a l'inici del curs. Jo aquesta no l'he vist gaire. Ara bé, ganes que acabés la jornada escolar per tornar a casa, moltes.
 |
| Cim de l'Everest al maig del 2019. |
 |
| Excursionistes avui a La Pica d'Estats. |
Entre aquestes dues fotos hi ha un any i escaig de diferència, i uns 10.000 quilòmetres de distància. La primera està presa al cim de l'Everest al maig del 2019, i la segona és d'avui mateix al cim de la Pica d'Estats, el més alt de Catalunya.
És evident que no es pot comparar l'ascensió de la muntanya més alta del món amb l'ascensió a la Pica, però el fet que m'agradaria destacar és que l'activitat física a la natura, com a oci, està patint dels mateixos problemes que altres activitats d'oci com puguin ser el turisme, la música en viu, o algunes festes populars molt conegudes.
La veritat, no em sembla una activitat molt desitjable pujar al cim d'una muntanya amb centenars de persones per avançar o que t'avancen. Un any té molts dies, i segur que es pot trobar un dia amb molta menys gent. Sense gent segurament serà impossible, però tampoc cal fer-ho el dia que saps que hi anirà tanta gent.
Un altre tema és la necessitat que ens creem per tenir el retrat que certifica gràficament que hem assolit un repte. La imatge d'avui a la Pica ens mostrava una filera de gent fent cua per poder-se fotografiar al costat de la creu que hi ha al cim. Reconec que a mi també m'agrada fer-ho, però no sé jo si tindria tanta paciència i ànims com per quedar-me fent cua.
Demà passat és la Diada Nacional de Catalunya i volia dedicar el "temazo" dels dimecres a la nostra pàtria. I quina millor cançó i quina millor interpret per a una data tan senyalada. El Cant del Poble, obra de Josep Maria de Sagarra, i amb música original d'Amadeu Vives, fou pensada per esdevenir himne nacional de Catalunya amb la proclamació de la República Catalana per Macià l'any 1931.
La cantàvem de petits a casa i l'escoltàvem amb algun d'aquells discs que regalaven els de la Caixa d'Estalvis de Terrassa, i recordo haver-la escoltat un bon grapat d'ocasions a les caramelles de Viladecavalls.
Visca Catalunya Lliure!!!
Glòria, catalans, cantem,
cantem amb l'ànima!
Un crit i una sola veu:
visca la pàtria!
La nostra terra és redimida.
El gran moment és arribat.
Fora els ultratges. Lluny la mentida.
Ningú ens prendrà la nostra llibertat!
Joia que ha inflamat el cel,
falç i ginesta.
Voli sobre el front d'estel
de la senyera!
Tenim les venes per estimar-la
i en la tempesta del combat
tenim els braços per defensar-la.
Ningú ens prendrà la llibertat!
 |
| Una festa al local dels Minyons de Terrassa. |
Una de les coses que se més he trobat a faltar aquest estiu, més enllà del tradicional viatge a l'estanger, ha estat la manca de concerts, Festes Majors, festivals, i tota mena d'actes socials als que solia assistir. Començant pel Festival de Jazz de Terrassa, La Patum, Sant Joan a Valls, la Festa Major de Terrassa, les Santes de Mataró, Ullastrell, Vilanova, Vilafranca, Manresa, Granollers, etc., etc.
No em puc imaginar un 2021 com aquest 2020. Necessito tornar a escoltar música en directe, al carrer, i envoltat d'amics i coneguts. Compartir riures i cerveses, parlar de castells, gaudir de la cultura popular d'arreu del territori.
Vinga ànims. Trobeu el vaccí aviat!
