"Pla Renove" al Camp Nou.

 

El Barça ha mogut fitxa aquest mercat d'hivern per reforçar una plantilla mancada de jugadors d'alt nivell. Han arribat Dani Alves (Sao Paulo), Ferran Torres (Mancester City), Adama Traoré (Wolverhampton), i Aubameyang (Arsenal). Un lateral i tres jugadors ofensius (dos de banda i un davanter centre) que poden ajudar a fer un salt qualitatiu al Barça.

No ens enganyem. No són jugadors top, ni titulars indiscutibles als clubs d'on provenen, però tal i com està la situació econòmica al club, és del millor que es podia portar. I són jugadors de qualitat contrastada que poden donar el millor de sí mateixos en aquesta nova oportunitat que se'ls presenta. Si més no, una expectativa il·lusionant s'ha creat entre els aficionats culers. Ara veurem si realment es compleixen les expectatives o no.

El "temazo" del dimecres. Tanxuqueiras - "Terra".

 

No sóc sospitós de ser una persona que s'interessi pel festival d'Eurovisió ni per cap dels concursos que es celebren prèviament per triar candidats, però avui vull compartir la cançó de les participants gallegues Tanxuqueiras, perquè he pogut seguir per Twitter alguns dels seus comentaris després de no haver estat seleccionades per representar Espanya al festival, i m'han arribat al cor. El seu tweet de "Puta Espanha" ja em va fer agafar'ls-hi simpatia, i el fet que cantin en gallec, doncs també m'agrada.

Bloody Sunday.

 

Avui es compleixen 50 anys de la massacre perpetrada per l'exercit britànic a Derry, Irlanda del Nord, durant una manifestació contra la llei que va aprovar el Parlament britànic que permetia empresonar sospitosos de pertànyer a l'IRA sense judici previ. 

Amb l'excusa del llançament d'algunes pedres a soldats de l'exèrcit britànic que controlaven la marxa, els soldats van respondre amb gasos lacrimògens, canons d'aigua, pilotes de goma, i foc real. Van morir 13 persones (6 menors d'edat) com a conseqüència de la salvatge resposta dels soldats britànics.

No hi va haver cap tipus de conseqüència per als soldats britànics per aquella acció, i no va ser fins l'any 2010, en un informe encarregat 12 anys abans pel primer ministre britànic, Tony Blair, que es va declarar l'exèrcit britànic culpable de la massacre.

El Soterrani: humor a la catalana.

 

Ahir vaig anar a veure l'espectacle "El Soterrani" al teatre Victòria de Barcelona, al Paral·lel. Me'l va recomanar un amic que hi havia anat a la funció del mes de desembre. Sí a "la" funció, ja que només fan una representació mensual, el darrer divendres de mes. en aquest format "Legends" amb fins a cinc monologuistes i el presentador, amb gairebé dues hores d'espectacle. Diria que a algun petit teatre barceloní també es pot veure a tota aquesta colla de monologuistes catalanoparlants més assíduament.

Ahir van passar per l'escenari Marc Sarrats, Oye Sherman, Josep Català, Irene Minovas i l'osonenc Godai Garcia, a banda del mestre de cerimònies Manel Vidal. Em va faltar el gran Modji, però en tot cas, va ser una nit entretinguda amb l'humor sovint irreverent i destraler d'una creixent fornada d'humoristes-guionistes catalanoparlants.

Molt recomanable.

Anècdotes escolars.

 

Aquesta tarda dos alumnes del meu grup (1r) hauran après una lliçó que mai oblidaran: Un d'ells m'ha demanat anar a fer un pipí. Cap problema. Resulta que quan sortia de l'aula ha animat un altre company a acompanyar-lo sense que jo m'adonés. El que m'havia demanat permís ha tornat al cap d'una estona (una mica llarga per al meu gust) i ha tornat al seu lloc com si res. 

Al cap d'una estona m'ha comentat que el company, a qui havia animat a acompanyar-lo (sense reconèixer aquest fet), estava trigant molt a tornar. Jo li he dit que no es preocupés que ja vindria, que potser en comptes de pipí devia estar fent popó. Al cap de poc el que ja era a classe ha tornat a insistir que el company trigava molt. Jo ja començava a tenir la mosca al nas. 

Així que quan un altre alumne m'ha demanat anar al WC li he dit que digués al que encara hi era que el mestre volia saber que què passava que trigava tant. En aquestes, entra el secretari i em demana que surti de l'aula. Surto i em trobo l'alumne que suposadament encara era al WC, assegut a fora, plorant. 

Em comenta el secretari que l'havia sentit cridar i plorar dins d'un WC, i que havia anat a obrir la porta que quedava atrancada. El nen li havia explicat al secretari que el company que l'havia animat a acompanyar-lo li havia tancat la porta a traïció sabent que quedava atrancada. Li he retret al nen que plorava que hagués marxat sense permís animat per un company, que a sobre l'ha deixat tancat. Al que l'havia tancat li he dit que no se sí puc confiar en ell quan li dono permís per anar al WC, i que a sobre no ha tingut el valor per reconèixer que havia deixat tancat el company tot i saber que el company encara era allà tancat (sort del secretari). 

És a dir, que els dos alumnes han pres decisions errònies i tots dos han patit per les decisions preses. Només queda explicar els esdeveniments a les famílies, però suposo que la lliçó ja està apresa. O no.

El "temazo" del dimecres. Rumba Tres - "No sé, no sé".

 

Els Rumba Tres són un grup de rumba barceloní que neix a Barcelona l'any 1970 en ple auge de la música rumbera gràcies a artistes com Peret, Los Amaya o el Pescailla, i van coincidir en el temps amb altres bandes de rumba com Los Chichos o Los Chunguitos, si bé els Rumba Tres estava composat per tres catalans (els germans Pere i Joan Capdevila, i Josep Sardaña), i no van cultivar la rumba canalla, o quinqui, dels altres. Tanmateix, també es van prodigar en xous televisius gràcies al seu èxit del No sé, no sé de l'any 1974.

El policia feixista que va agredir Jordi Borràs condemnat a un any de presó.

 

Aquest matí s'ha resolt el cas de l'agressió del policia nacional, inspector de la Brigada d'Informació, al fotoperiodista Jordi Borràs, el juliol del 2018, quan Borràs sortia de cobrir un acte polític al centre de Barcelona i el policia es va abraonar cap a ell trencant-li el nas, a banda de diverses contusions al cap i a les extremitats.

Finalment, el policia ha retirat la denúncia per agressions que havia interposat al fotoperiodista, i el jutge ha decretat un any de presó, i una indemnització de 7.000 euros. El fotoperiodista i la seva advocada s'han mostrat satisfets amb el fet que el jutge els donés la raó però han anunciat que lluitaran per la inhabilitació de l'agent.

Afortunadament, en aquest cas hi va haver testimonis, i fins i tot el policia va arribar a mostrar la seva placa policial (moment que va ser captat fotogràficament), tot i que en un principi el cos de policia nacional va mentir dient que es tractava d'un policia dedicat a feines burocràtiques d'oficines.

És notori que els cossos policials a Espanya estan plegats d'ultres i feixistes com l'agressor de Jordi Borràs. Tanmateix, tenen a la resta d'institucions (judicial, executiva, mediàtica...) a favor, i d'aquí la impunitat de la què gaudeixen. Tanmateix, aquesta vegada, al policia li haurà sortit una mica cara el seu matonisme.