Un altre somni complert.

Ahir dissabte vaig veure complert un dels anhels que tenia pendents de fa temps: anar a veure en directe un partit del torneig 6 Nacions de rugbi. Em vaig quedar amb les ganes fa un parell d'anys, quan ja tenia l'entrada i el vol per al mateix partit (França - Irlanda), però aquest any no se m'ha escapat, tot i que he de reconèixer que fins que no vaig ser dins de l'estadi no les vaig tenir totes (fins dues setmanes abans a França estava limitat l'aforament dels esdeveniments esportius, i per als francesos cal tenir la 3a dosi de record del vaccí per entrar a llocs públic a cobert). 

 

De fet, el segon accés a l'estadi (el primer era un control molt lleuger del que duies a sobre) era el del passaport Covid, i en mostrar-lo em van dir que no era vàlid. Vaig haver de convèncer un responsable que havia enviat un correu a la federació francesa per preguntar si podria entrar amb només dues dosis, i em van contestar que no hi hauria problema. Finalment el noi em va venir a dir que si m'havien deixat entrar al país amb aquell passaport de doble pauta, també podia entrar a l'estadi.

Pel que fa al partit, vaig flipar del minut 0 fins al final. De fet, vaig entrar més d'una hora abans per evitar possibles contratemps d'última hora. Un dels moments estel·lars és la interpretació dels himnes nacionals de les seleccions en disputa. Déu n'hi do com es va corejar l'irlandès, ja que hi havia un bon grapat d'irlandesos a les grades, molt reconeixibles gràcies a la roba i complements de color verd i algunes banderes d'Irlanda. El cant de la Marsellesa va ser de pell de gallina, i fins i tot el veí del seient del costat em va estirar el braç per l'espatlla per cantar en comunió amb mi. Malauradament no em sé la Marsellesa, però alguna cosa sí que recordava i em vaig unir a les masses enfervorides. 

França es va acabar imposant (30-24), en un partit frenètic que no es va decidir fins als minuts finals, gràcies a un assaig a tres minuts del final, i gràcies també a l'encert en els xuts a pals del jugador de l'Usap de Perpinyà Melvin Jaminet. Quin gran jugador. Caldrà tornar a Perpinyà per veure'l en acció.

 

 

Elisabet II d'Anglaterra. 70 anys de regnat.

 

El passat diumenge 6 de febrer es van complir 70 anys de l'entronació d'Elisabet II com a reina d'Anglaterra després de la mort sobtada del seu pare, el rei Jordi VI. Tot un rècord de longevitat al poder d'aquesta dona de 95 anys (a punt de fer els 96), que ha conegut i tractat un bon grapat de primers ministres del seu país, papes, presidents, monarques i demés, amb uns índexs d'acceptació popular força elevats. Tant sols alguns escàndols protagonitzats per la seva família li han suposat més d'un maldecap i un descens en la popularitat.

M'ha atret la figura d'aquesta dóna, força enigmàtica, arrel de mirar-me la sèrie "The Crown" que porta 4 temporades de deu episodis cada una, i que a finals d'aquest any traurà la cinquena temporada. En aquestes primeres quatre temporades es relaten esdeveniments històrics de caràcter intern o internacionals en els que, per un motiu o altre, la reina va haver d'intervenir d'alguna manera, així com també afers familiars que van sortir a la llum en el seu moment, o fins i tot, alguns que no es coneixien.

Diria que són els segons els que més mal han fet a la imatge de la corona i els que més patiment han causat a la reina. Tanmateix, continua al peu del canó 70 anys després d'assumir el regnat.

El "temazo" del dimecres. The Skatallites - "Dynamite".

 

Els jamaicans Skatallites, encara en actiu, tot i que amb escassos membres de la formació inicial, interpretant un tema molt ska-jazz que et transporta a platges paradisíaques de Jamaica i alguns sons caribenys. La peça està extreta del documental "Deep Roots Music".

Gairebé dos anys després, els nens jugaran al pati sense mascareta.

 

Les autoritats educatives de Catalunya han anunciat avui que a partir del dijous, coincidint amb la decisió del govern espanyol de no fer obligatori l'ús de la mascareta pel carrer, els alumnes catalans no hauran de portar la mascareta al pati de l'escola, com portaven fent des de l'inici de la pandèmia al març del 2020.

Era una decisió molt esperada, que serà plenament celebrada quan el desemmascarament sigui complet, inclosos els espais tancats de l'escola. Però és un petit pas cap a la normalitat i la convivència entre alumnes sense mascares que oculten rostres, somriures, tristeses...

L'hort de l'avi Miquel (i del iaio Pedro).

 

El passat dissabte vaig tornar, després de no sé quants anys (20, 30? més?) a l'hort del meu avi Miquel a Viladecavalls, a la llera de la riera de Gaià, i al mig de la carretera vella de Terrassa a Viladecavalls. Recordo haver-hi anat de petits algunes vegades quan els avis encara el treballaven. Els avis, perquè l'avi Miquel, el propietari, havia cedit un tros al pare del meu pare, el "yayo" Pedro que hi anava amb la seva "Vespino" i la caixa per dur-hi les verdures, fruites i hortalisses al darrera.

El cert és que encara recordava bastant el camí d'accés, la barraca, l'arbre dels "palosantos", i la bassa. Però no recordava la seva grandària ni el seu entorn, ara bastant canviat amb la proximitat de la carretera B-40 o 4rt Cinturó, en el seu pas cap a Abrera.

Hi vaig anar amb el meu pare per fer una ullada a veure si podré anar algun dia a fer-hi alguna calçotada o una graellada de carn. Vam quedar amb un dels homes que encara treballen la terra, el senyor Antonio, que ens va fer una volta de reconeixement, i ens va mostrar el pou reparat després d'un enfonsament, i l'accés a la riera de Gaià d'on treuen l'aigua.

Trobo que tornar a trepitjar l'hort de la família és tornar a reviure el passat i recordar els que ens han precedit. Quantes hores hi havien passat els meus avis per alimentar la família. Quin exemple d'esforç i treball que ens van llegar.

Torna l'alegria al Camp Nou. Barça - Atlético (4-2).

 

Feia temps que no gaudia tant veient un partit del Barça (4-2 gols d'Alba, Gavi, Araujo i Alves per al Barça, i Carrasco i Luís Suárez per a l'Atletico). Aquesta tarda al Camp Nou, contra l'Atlético de Madrid, el Barça ha ofert la seva millor versió, ofensiva com defensivament, tot i el gol inicial de Carrasco en una badada defensiva de Piqué. Més enllà d'aquest gol que obria el marcador, el Barça s'ha mostrat molt sòlid i amb una pressió alta que li permetia recuperar pilotes més a prop de l'àrea rival i atacar amb la defensa del rival menys guarnida o organitzada. 

I si en defensa ha esta bé, en atac hem vist accions que feia temps que no vèiem, sobretot per les bandes amb les intervencions de l'acabat d'aterrar, Adama Traore, que s'ha mostrat molt veloç i encertat en el regat, així com en les precises centrades. D'una d'aquestes ha arribat el segon gol de Gavi. També ha debutat Aubameyang. El davanter francès ha sortit a la segona part i no ha pogut lluir gaire perquè al cap de res han expulsat Alves i ha quedat bastant sol en l'atac. Tanmateix, ha mostrat algun detall de qualitat.

Un altra de les noticies positives del partit ha estat la bona feina de De Jong que porta una temporada més aviat fluixa. Ha estat fi tant en defensa com en atac i ha participat molt en el joc. I no podem oblidar-nos d'Alves. La cara i la creu. La cara amb el bon partit que ha fet, amb un gol inclòs, fins que l'han expulsat per una trepitjada a un rival al bessó per darrera. No crec que fos la seva intenció, però en tot cas l'expulsió, faltant vint-i-cinc minuts per al final del partit, ha estat merescuda.

Avui el Barça ha passat per sobre de l'Atletico que a penes s'ha apropat a la porteria de Ter Stegen. Veurem si són capaços de mantenir aquest nivell al derbi de diumenge contra l'Espanyol a Cornellà.

Marc Sarrats, un nou valor de l'humor en català.