El "temasu" del dimecres. Zoo - "Panya".

 

El passat dissabte, més de 15.000 persones van anar a veure el grup de Gandia Zoo al Palau Sant Jordi. Una fita per a la música cantada en català que no acostuma a omplir grans recintes, més enllà d'algun festival estiuenc amb diversos grups.

Si bé sembla que el català recula en molts àmbits de la vida, en l'apartat musical sembla que en comptes de recular fa passes endavant. Cada vegada més grups són capaços d'aplegar molts assistents als seus concerts, i comença a ser habitual que, fins i tot, surtin a fer recitals fora de les fronteres dels Països Catalans.

Per si algú es pensava que no et podies guanyar la vida cantant en català, aquí arriben els Zoo per a desmentir-lo.

Lisboa.

 

Anit, cap a les 3 de la matinada, vaig arribar a casa després d'uns dies a Lisboa i voltants. Els cabronets de Ryanair em van regalar dues hores i escaig més a terres lusses, tot i que dempeus fent cua per embarcar a l'avió. La tornada en moto fins a Terrassa va ser també força agònica pel fred.

Lisboa és una ciutat no molt gran per ser la capital d'un país, i encara manté una ànima portuguesa destacable malgrat la gran quantitat de turistes que la visiten i de grans marques que s'interessen per establir-s'hi. Per sort per ells, encara no tenen els problemes del turisme massiu com pateix Barcelona, que acaba expulsant la gent autòctona que no pot competir amb els preus que paguen els estrangers.

Per això a Lisboa encara es troben molts bars i restaurants regentats per locals, i comerços també locals que no han canviat gaire en els darrers 30 anys. Tampoc la ciutat ha fet un canvi espectacular, com a mínim a la zona centre, que es mantenen com fa 50 anys, amb els mateixos tramvies, el mateix empedrat i la majoria d'edificis poc restaurats.

Un tramvia per un carrer estret del barri d'Alfama.

El Panteó Nacional.

Façana del Monestir dels Jeronis.

Torre de Betlem.

Bacallà a la brasa.

Arc de Rua Augusta.

Ascensor de Santa Justa.

Plaça de Pere IV.

Cascais (Portugal).

 

El Faro da Roca.

El passat dimecres vaig visitar la localitat costera de Cascais i el Faro fa Roca, un far que il·lumina la costa sud portuguesa des de dalt d'un penya-segat. Malgrat que el dia va ser plujós i força ventós allà al far, va valer la pena per l'espectacularitat del paisatge.

Ajuntament de Cascais.

Platja a Cascais.

Sintra (Portugal).

 

Palau de Pena.

El passat dilluns, després del concert de Nadal de la meva escola, vaig agafar la moto i me'n vaig anar a tot drap cap a l'aeroport per agafar el vol cap a Lisboa. I aquí em teniu des d'aleshores. Avui us comparteixo algunes fotos de la visita que vaig fer a la localitat de Sintra, a uns 40 km. de Lisboa, que no us podeu perdre si mai veniu de visita per aquesta zona.

Castell dels Moros.

Palau Nacional de Sintra.

El "temasu" del dimecres. Buraka Som Sistema - "Kalemba".

 

Els Buraka Som Sistema són una banda portuguesa de música "Kuduro", una barreja d'electrònica i sons tribals, que està en actiu des de l'any 2006. Aquest tema va ser bastant popular, com a mínim a casa nostra, i va sonar força durant una temporadeta.

Visca el Circ!! Visca els pallassos!

 

Acabo de fer una regressió mental de més 40 anys quan he vist per la tele l'entrevista a Fofito, un dels "Pallassos de la tele" dels anys 70 i 80, que porta el seu espectacle de circ, "Viva el Circo", a Barcelona. Feia temps que no sentia a parlar de cap d'aquests pallassos que van fer-me riure, plorar, cantar, i ballar, quan era petit: Gabi, Miliki, Fofito i Milikito. I totes aquelles cançons que encara guardo a la memòria i que he cantat als nebots quan eren petits, i continuo cantant als meus alumnes. Vaja, que m'ha vingut un moment de nostàlgia per uns instants.

Pongo: teatre d'improvisació.

 

Ahir es va estrenar a Terrassa, al Teatre Alegria, una nova peça teatral, "Pongo", basada en la improvisació de les dues artistes a escena, la televisiva i radiofònica Judit Martín, acompanyada d'una altra bèstia d'escena com la Mònica Ballesteros. Una hora i escaig de funció còmica al voltant del món dels pongos, aquells objectes generalment horribles i inútils que la gent sol regalar-se quan no sap què regalar i que acaben a qualsevol prestatgeria (amb sort) de casa fins que algú amb quatre dits de front decideix desfer-se'n.

No faré spoiler de l'espectacle per si decidiu anar a veure-la al teatre algun dia, però us puc dir que passareu una bona estona i riureu força amb aquest duet desvergonyit, en ocasions malparlat, i capaç de crear històries increïbles a través de qualsevol d'aquests objectes pongo. I tenint en compte que era l'estrena de l'espectacle, estic convençut que quan portin unes quantes funcions i tinguin un bon rodatge, la cosa encara anirà millor.