(Article del catedràtic de Pedagogia a l'UB Francesc Imbermón, i del professor de la Facultat d'Educació de la Universitat de Lleó Enrique Díez, per al Diari de l'Educació).
L’extensió de l’escolarització democràtica dels pobles mitjançant
l’educació pública ha estat, i encara és, una gran conquesta social,
encara que no exempta de conflictes. És un bé comú bàsic i essencial que
hem de continuar reivindicant amb totes les forces i mitjans al nostre
abast. No n’hi ha prou amb declaracions oficials que, moltes vegades, no
es compleixen. Aquesta escolarització pública i gratuïta és la que
permet que s’exerceixi un dret important en aquest moment, l’accés a la
cultura i la capacitat de desenvolupament personal en la societat i
d’aportació a la seva millora des dels valors ancorats en els drets
humans, però també el de la comunicació, mitjançant l’escriptura en
aquest text, i el que exercita el lector, el de la comunicació
mitjançant la lectura.
Dotar als pobles de la paraula (de l’escriptura i de la lectura, com a
metàfora) és important per al seu desenvolupament i per sortir de
l’empobriment endèmic causat per l’actual capitalisme. Encara que no és
suficient, és necessari, a més, que disposin d’espais on exercir la
pràctica política, com a ciutadans i ciutadanes, en la seva pròpia
defensa. I això és un dels pilars de l’educació pública: ajudar a fer
ciutadania no únicament educada o culta sinó democràtica. La democràcia
té un pilar fonamental en l’educació pública.
Circula actualment un discurs que considera l’actual educació pública
de baixa qualitat, destinada al poble ras i als futuribles a ser
manats. Aquest discurs és part de les polítiques educatives neoliberals
des d’un enfocament que s’ha vingut a dir “modernització conservadora”,
pretén imposar-se sense acceptar negociacions, i ha provocat que alguns
professionals de l’educació s’hagin replegat en les seves tradicions, al
seu ordre segur, establint barreres impermeables a la nova situació, o
exigint tornar a l’hàbitat cultural tradicional on tan a gust es
trobaven. I això pot anar enfonsant a poc a poc l’escola pública.
D’aquí ve que sigui comprensible i necessària una delimitació
d’elements essencials, de reivindicacions educatives bàsiques sobre el
que és públic, ja que ens juguem un futur democràtic i participatiu
d’homes i dones lliures. En comptes de replegar-nos en les velles idees i
concepcions del passat hem de lluitar amb nosaltres mateixos i amb els
altres per comprendre, interpretar i construir, des del nostre lloc, una
educació pública diferent. Per això cal buscar nous referents que ens
permetin una nova organització i metodologia de treball en l’educació
pública, ja que la que ha estat en funcionament durant tants anys,
encara que fos útil en una època, avui dia resulta una miqueta obsoleta.
Sense aquests referents és impossible apuntalar alternatives i és
fàcil, davant del descoratjament, tornar a referents coneguts (o sigui a
la rutina). Una nova visió de l’educació pública és necessària per anar
construint una nova educació.
Sembla que les vicissituds socials i polítiques actuals repercuteixen
en determinades tendències (només fa falta veure en alguna xarxa social
la crítica a la pedagogia -especialistes en educació- i a les
alternatives educatives). Una de les seves conseqüències és el
qüestionament de tot el que està relacionat amb el públic (secundat per
unes certes ideologies interessades). I s’ha d’anar amb compte, ja que
també l’educació pública pot formar part d’un escenari educatiu on
predomini la lògica del mercat, amb els seus interessos economicistes
(client i no ciutadà), i de rendiment quantitatiu (vals segons
consumeixes); i on es recuperi, amb una certa normalitat, la vella
concepció de la neutralitat de l’aparell educatiu, sabent que no
existeix ni és possible tal neutralitat en el camp educatiu. Una
suposada neutralitat que a més tendeix a beneficiar a unes determinades
ideologies no compromeses amb el canvi social en detriment de la majoria
de la població i que és un argument perquè les classes dirigents o
riques puguin triar l’escola que ells consideren d’elit o on no
hi ha diversitat o alumnat amb dificultats que pugui limitar la seva
carrera d’ascens. Ho podem veure actualment en les declaracions de
representants polítics conservadors i neoconservadors.
Per contra, enfront d’aquesta realitat, van sorgint nous interessos,
nous actors socials i formes diferents d’analitzar els contextos que es
concreten a través de moviments socials, grups i col·lectius
compromesos, trobades, comunitats educatives, moviments de renovació
pedagògica, que comencen a perfilar un nou discurs democràtic on
l’educació pública té de nou una gran implicació, torna a ser un
instrument per estendre i aprofundir aquest discurs democràtic. És un
renovat, encara que persistent fa anys, enfocament pedagògic, polític i
social que busca ser escoltat, que vol participar, que sap crear xarxes i
saltar per sobre de les fronteres. L’educació pública s’hi inscriu
sense abandonar uns certs principis ideològics de la tradició de lluita
per una democràcia real, i també per una institució educativa inclusiva,
no segregadora i laica. I en això hem de continuar.
