Situació del català.

Segons l'informe de coneixements i usos del català a Catalunya el 2010, elaborat pel Baròmetre de la Comunicació i Cultura a partir de 33.000 entrevistes personals, el 39'4% dels ciutadans de Catalunya identifiquen el català com la seva llengua pròpia. El 56% s'identifiquen com a castellanoparlants i el 4% en altres llengües.

La veritat és que no sé si aquests estudis són gaire fiables o no. En tot cas ens mostra una realitat desalentadora pel català, ja que ni a Catalunya aconseguim que sigui la llengua d'ús majoritari. A mi em dóna la impressió que hem arribat a un punt d'estancament, i que mentre no sigui absolutament imprescindible el coneixement i l'ús del català per viure a Catalunya (com ho és l'anglès a Anglaterra o el francès a França), no avançarem. Potser podem aspirar a que aquest grup del 4% que no tria ni el català ni el castellà com la seva llengua, algun dia triïn el català com a llengua pròpia, perquè se'm fa difícil creure que el grup del 56% identificats amb el castellà, després de vàries generacions vivint a Catalunya, canviïn d'opinió.

Jo no soc expert en estudis sociològics i no sé fins a quin punt són extrapolables els resultats d'un estudi a la situació general del país, però el que percevo al carrer en el dia a dia, és que l'ús del castellà està molt més extès que no pas el del català. I això que jo faig vida, majormanent, al centre de Terrassa... Les converses de la gent, els venedors de les botigues, els clients... I quan es troben un catalanoparlant amb un castellanoparlant, qui canvia l'idioma, en el 85% dels casos és el catalanoparlant. (Aquesta dada no té cap fonament estadístic verificable. Si més no, no m'he informat per deixar-la anar). Simplement és una sensació personal.

En tot cas, l'única cosa que podem fer els que ens agradaria una Catalunya catalanoparlant (sona redundant tot i que més aviat sembla utòpic), és defensar la llengua en tots els àmbits, i no renunciar al seu ús, ni per falsa educació, ni per vergonya, ni per res semblant.