Aquest passat cap de setmana vaig assistir a un parell de concerts ben diferents l'un de l'altre. Dissabte vaig anar a ballar al Faktoria d'Arts amb els ritmes jamaicans dels terrassencs "Guaita'ls" i els barcelonins "Soweto", i diumenge vaig anar a la sala gran del Centre Cultural de Terrassa per escoltar a la parella de virtuosos, un al piano i l'altre a la guitarra, Michael Camilo i Tomatito respectivament.
Poques similituds podem trobar entre un concert i l'altre, ja que al primer concert la música et recorria el cos sencer i t'arribava als peus per fer-te moure l'esquelet, i al segon havies de relaxar-te a la butaca i intentar captar a través dels sentits tots els detalls possibles: des del moviment de les mans dels artistes tocant l'instrument, a les complicitats entre l'un i l'altre, la gran varietat de notes que sonaven, o els canvis constants de protagonista entre el piano i la guitarra...
Tot i que no es poden comparar els dos concerts, degut a les característiques i als estils musicals de l'un i de l'altre, si em diguessin de repetir solament a un dels dos em decantaria pel primer, que em va fer divertir més, i fins i tot, em va deixar amb ganes de més. En canvi, al segon, tot i que em va agradar força, vaig pensar que amb l'estona que em van oferir ja n'havia tingut prou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada