El passat diumenge vaig anar al nou teatre Principal a veure la funció de "Pel davant i pel darrera", una comèdia d'èxit que porta un munt de representacions per tot Catalunya i que ha batut rècords d'espectadors en els diversos muntatges que se n'han fet. Es tracta d'una obra de l'autor Michael Frayn, amb versió de Paco Mir (Tricicle) i direcció d'Alexander Herold.
La veritat és que a mi personalment se'm van fer molt llargues les dues hores i mitja de funció (amb una pausa d'un quart d'hora que vaig aprofitar per anar a fer un quinto salvador al local de Minyons), plenes de trompades, crits histèrics, obrir i tancar de portes, bufetades, i gags d'una gràcia ben limitadeta. Si bé és cert que els actors fan un treball tècnic de primera, el fil argumental de l'obra no permet grans concessions més enllà de les caigudes, els xocs contra qualsevol trasto dels que apareixen entre el decorat, els crits, o els insults, que això sí, van fer molta gràcia a la major part del públic si tenim en compte els riures que se sentien a la platea. Són sempre així els vodevils?
Per acabar d'arrodonir l'espectacle, em va tocar seure al costat d'una dona que semblava més aviat una lloca per la forma que tenia de riure (i ho feia molt sovint), que em posava una mica dels nervis. I la cirereta del pastís dels despropòsits va ser la barana que tenia al meu davant, a la primera fila de l'amfiteatre, que no em permetia veure l'escena completament. Cap dels arquitectes del teatre va provar de seure a la primera fila de l'amfiteatre abans de donar el vist-i-plau a l'obra?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada