Su s'ho valia.

Aquest cap de setmana he estat a la nova residència del Lluís i l'Andrea a Su, un poblet petit petit a la comarca del Solsonès, d'aquells que des de dalt d'un campanar es pot veure el campanar del poble veí, a mig camí de Cardona i Solsona. Un d'aquells pobles als que només s'hi va si hi tens algú a visitar o un àpat al restaurant del poble, "El Forn", on curiosament hi treballa una altra terrassenca coneguda, des de fa uns anyets, la Maria Cardús.

A Su hi vaig arribar el dissabte al migdia amb solet i caloreta, tot i que allà a dalt, a l'ombra i quan bufa el vent, de caloreta poca. Ja hi havia un grapat d'amics fent feina a la casa que ens acollia. Que si pintar parets, que si passar uns cables, que si arreglar una porta... la feina no te l'acabes. Jo vaig començar amb la tasca d'immortalitzar el moment amb la meva càmera digital, tot i que per la tarda no em vaig lliurar de pintar alguna porta.

Vaig conèixer els dos únics nens que viuen al poble (no crec que hi visquin més de vint persones a Su), uns germans búlgars (segons em van dir) que parlaven el català amb més accent que el Jordi Pujol, i que rondaven per la plaça cercant algú amb qui xerrar o jugar. El nen acabava de complir onze anys i encara feia cinquè de primària, i la nena en tenia sis i ja estava a primer. Em van fer una mica de pena, ja que no tenien més nens amb qui jugar i tampoc tenien gaires coses amb que entretenir-se. Suposo que hauran de despertar la imaginació per ocupar el seu temps lliure.

El diumenge pel matí el Lluís ens va oferir un esmorzar de poble a base de pa amb tomàquet i embotits (catalana, formatge, llonganissa), que va anar a comprar fins al mercat de Cardona (!), i després vam anar a fer una excursioneta fins a la presa i el pantà de la Llosa del Cavall, i també feia un dia espectacular. Vam gaudir del paisatge meravellós, i observant els jocs dels gossos del Lluís i el seu germà Quimi, la Mel i el Max, corrent amunt i avall, i remullant-se a la vora del pantà per agafar una pilota o un pal. Van ser valents, perquè la veritat sigui dita, no venia gaire de gust mullar-se amb lo freda que devia estar l'aigua.

És una sort tenir amics com el Lluís i l'Andrea, que viuen allunyats de la civilització més caòtica i estressada, i poder visitar-los de tant en tant per respirar aire net i relaxar-se. Els que no tenim segones ni terceres residències al camp, a la platja, o a la montanya, ho agraïm sincerament.