El passat dimecres la mare d'una alumna de P4 d'una escola de Constantí va atacar violentament a la mestra de la seva filla amb l'única excusa, sembla ser, de que la mestra havia mirat malament a la nena. No crec que hi hagi cap justificació possible perquè un pare o una mare hagin de pegar a una mestra, però si a sobre no ha passat res de res a l'aula, encara ho trobo més flipant.
Sembla ser que això d'agredir als mestres s'està convertint en una activitat bastant habitual i gratuïta, i que els agressors surten impunes dels seus actes violents (verbalment o física) la majoria de les vegades. Hem de tenir present que la majoria d'agressions no arriben a l'opinió pública per la por de molts mestres a les represalies dels agressors. Escoltar insults i rebre amenaces s'ha convertit en quelcom normal i part de l'ofici.
Cal tenir en compte que avui en dia la gran majoria dels docents van amb peus de plom a l'hora de tractar als alumnes, perquè qualsevol incident amb un infant pot portar greus conseqüències pel mestre. No és com abans que el mestre podia donar una bona bufa a l'alumne i després els pares remataven la feina a casa. Avui en dia si se t'acut cridar més del compte a un infant o agafar-li el braç amb excessiva energia, pots rebre les amenaces de la criatura d'explicar-ho a casa, o fins i tot, de denunciar-te.
Molts pares que eduquen als seus fills a cops de sabata i/o clatellots, s'indignen i es converteixen en els principals defensors dels seus fills quan aquests surten plorant de l'escola perquè el mestre l'ha renyat o l'ha castigat. Aleshores van a demanar explicacions al mestre i creuen tot el que els seus fills els expliquen. Posen pel davant la paraula del fill a qualsevol argumentació del docent. Així qui controla una classe de vint-i-set alumnes? No podem cridar, no podem tocar, no podem renyar, no podem castigar... doncs, evidentment, les criatures fan el que els dóna la gana.
No vull defensar la vella tradició del càstig físic a l'escola, ni de l'autoritarisme desproporcionat, però s'ha d'entendre que els mestres d'avui en dia ho tenim més difícil que fa uns anys, ja que els antics sistemes de control han desaparegut (afortunadament penso) i cal molta paciència i autocontrol per no perdre els estreps davant de tanta criatura amb moltes ganes de passar-ho bé i poques ganes de treballar. I que a més, saben que per molt que toquin els nassos, mai seran tractats pitjor que a casa, on encara hi ha molts pares i mares que sí que fan servir el càstic físic per impossar la seva autoritat. Ah, però després que ningú toqui al meu fillet!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada