Ensopegar amb la mateixa pedra.

Ahir al matí quan em dirigia a Granollers amb l'autocar de la colla per a actuar en la Diada dels Xics de Granollers, desbordava felicitat després d'un magnífic dissabte festiu a casa del Franc amb molts amics, bon menjar, bon beure i concertàs dels "Eskassa Llibertat" al menjador de la casa. Res no em feia pensar que el cap de setmana es podia torçar de la manera que ho va fer. Anàvem a Granollers a plantar-hi tres castells molt ben assajats i que volem enlairar un pis més d'aquí a quinze dies amb motiu de la Diada dels Minyons, és a dir, el 3d9f, el 5d8 i el 2d8f. El desenllaç final però, va resultar del tot inesperat i desolador.

La primera mala notícia de la jornada va ser la pluja amb que ens va rebre la comarca veïna. Això va motivar que l'actuació es traslladés a cobert, al local d'assaig dels Xics. Ens vam haver d'espavilar per arribar-hi des de la plaça porxada on ens havíem anat concentrant tots els castellers. Els més afortunats en cotxe, i la gran majoria a peu i sota la pluja. En arribar al local doncs, les sensacions no eren les millors...

A la primera, vam rebre la més inesperada de les patacades. Amb un 3d8 d'inici que no havia de suposar cap dificultat, doncs portàvem dos de seguits de l'anterior cap de setmana amb la mateixa alineació, i que en un principi havia de pujar un pis més de no haver estat per la pluja, va arribar el pitjor dels infortunis. Quan l'anxeneta traspassava el castell i començava la baixada, els dosos van cedir, i l'anxeneta va acabar emportant-se tot el castell en la seva caiguda. Primer va arrossegar l'aixecadora, i aquesta als dosos, i així successivament, fins fer caure tot el castell com un castell de cartes. Caiguda de les que esgarrifen i que va deixar a mig tronc tocat. Feia dies que els Minyons no rebíem tan dur, i més d'un i d'una encara es deu estar preguntant qui va trepitjar la merda.

Acabada l'actuació tots corríem a cercar les "rotllanes" per tal d'obtenir explicacions lògiques per una desgràcia de tal magnitud. Que si una quint quedava molt baixa i feia treballar malament a la dos oberta; que si l'anxeneta pujava massa atabalada i es veia venir; que si un dos porta massa temps amb massa pressió i havia baixat el seu rendiment; que si hi havia una millor opció de canalla però que la tècnica estava dividida; que si no s'hauria d'haver actuat en aquell espai alternatiu perquè podia afectar a la concentració de la canalla...

En tot cas, és evident que se'ns gira molta feina per d'aquí a quinze dies. No sé quina serà l'evolució dels tocats, ni si podrem comptar amb tots i cadascun d'ells (elles). Crec però, que la colla disposa de castellers/res prou qualificats com per a substituir als tocats amb prou garanties. Espero que aquesta ensopegada no signifiqui el final de les il·lusions de molts minyons i minyones que porten molts dies deixant-s'hi la pell per poder veure els més grans castells a la darrera actuació de la temporada, la més esperada i la més estimada. Cal però, que ens aixequem i ho intentem fins al final. Ens en podem sortir o no, això ho determinaran els assaigs, però el que no podem fer ara és llençar la tovallola.