Alegrar-se de les penes dels altres.

Sé que no és gaire ètic alegrar-se de la desgràcia aliena, a no ser que es tracti de la desgràcia dels madridistes, però avui haig de reconèixer que m'he alegrat bastant amb les derrotes d'alguns esportistes espanyols de diferents disciplines (la selecció d'handbol a l'europeu, el Rafa Nadal al Masters d'Austràlia, la selecció de Waterpolo...). Sé que molta gent ho sent com jo, però no tothom és lliure per parlar així d'alt i clar. Quan els governants espanyols posen traves, o fins i tot prohibeixen que els esportistes catalans puguin competir a nivell internacional defensant els colors de Catalunya, es pot produir aquest efecte de desafecció, i fins i tot desitjar el pitjor dels fracassos a l'"enemic".

Suposo que és fàcil d'entendre, oi? Per posar un exemple molt bàsic, ho compararia amb el nen que és rebutjat per un equip i acceptat en un altre, i quan s'enfronta als que l'havien rebutjat té unes ganes immenses de vèncer i fins i tot d'humiliar al rival de la mateixa manera que s'ha sentit humiliat en carn pròpia.

Què devia pensar l'Ivan Tubau, actual Secretari d'Esports de la Generalitat, quan el van fer fora de la selecció espanyola d'hoquei patins per unes declaracions a un mitjà de comunicació afirmant que si pogués triar entre Catalunya o Espanya, triaria la primera? Doncs a banda de pensar que tots els seus companys d'equip que van callar com putes i no van dir ni "pio" eren uns insolidaris i uns mal companys, devia desitjar tot el pitjor esportivament parlant per l'equip que l'havia rebutjat pels seus sentiments nacionals. 

És per això que molts catalans, entre els que m'incloc, celebrem que els representants espanyols en les competicions internacionals fracassin el màxim possible. Ells estan encantats amb els fracassos dels catalans que aspiren a competir defensant els colors de Catalunya, així que mentres duri aquesta situació de submissió, continuaré celebrant les desgràcies alienes.