Assaig de càntic en el Claustre (de mestres).

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge escola,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà (Suècia, Finlàndia...),
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, al claustre, els mestres dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i del sistema educatiu
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada escola.

 

(Risto Espriu).