Presentació de l'Assemblea Nacional Catalana de Terrassa.

Ahir vaig assistir a la presentació pública de l'ANC de Terrassa a la sala gran del Centre Cultural d'Unnim. Tot i que en un principi l'acte s'havia de fer a la sala petita, ja que els organitzadors no preveien una resposta tan àmplia dels terrassencs per la causa (tot i que el Maeso ja ho havia anunciat, i pel fet de ser menor d'edat ningú li va fer cas... potser també per aquest motiu hi havia tan poc jovent a la sala :-) ), finalment l'èxit inesperat va fer que ens traslladessim de sala. Tot i el caos inicial pel desbordament de les previsions d'assistència, la cosa es va poder solventar amb agilitat i l'organització ens va fer moure amb seny i ordre de la sala petita a la gran en pocs minuts.

La veritat, feia patxoca veure la sala gran del Centre Cultural pràcticament plena de simpatitzants independentistes, per escoltar les ponències de la Patrícia Gabantxo, l'Àngels Folch i el Salvador Cardús. Aquest darrer, va realitzar el discurs més llarg i amè de l'acte, i va deixar sentències d'una contundència aclaparant, com per exemple, la de que hi ha qui té por a la frustració que podria deixar en la gent la derrota de l'independència en un hipotètic referèndum, però no s'adona que ja vivim en plena frustració pel fet de no ser-ho (independents), o no poder-ho plantejar com a mínim (un referèndum).

La ponència de la Patricia Gabantxo va estar carregada de dades històriques, injustícies i maltractes varis de l'estat espanyol envers Catalunya, i de referències a polítics i goverrnants, i va saber encendre els ànims del respectable amb algunes mostres de l'anticatalanisme que es respira a Espanya. Va posar èmfasi en la rellevància que té pel país la cultura i la llengua, i els constants atacs que venen de l'estat espanyol en aquestes matèries.

El discurs de l'Àngels Folch no el vaig seguir gaire bé, ja que vaig estar més preocupat d'entretenir a la filla de l'amic Jordi Villena, que d'escoltar a aquesta terrassenca establerta a Sabadell (no diu gaire a favor d'aquesta senyora :-) ). Sé que és una de les caps visibles de l'ANC i el to del seu discurs va anar pujant d'intensitat a mesura que avançava. Va voler animar a la gent a participar i donar suport a aquest projecte, i va mostrar la seva esperança per l'èxit del projecte.

Un dels aspectes que vaig comentar amb l'amic Jordi, va ser l'escassa presència de jovent a l'acte. Crec que vaig tenir al meu costat a les dues persones més joves de tota la sala. A una banda una de 3 i a l'altre una de 15. Vaig calcular un promig d'edat de 50 anys, i la franja d'edat compresa entre els 15 i els 40 era molt minoritària per no dir anecdòtica. Que se'n pot despendre d'aquest evidència? Que al jovent no li interessa la independència? Ni la política? Ni l'ANC? Res? No havent-hi l'excusa del Barça, ni que es tractés d'un acte de cap partit polític, ni res per l'estil, em va sobtar trobar-me amb l'evidència que el jovent ha delegat el seu futur en mans de les generacions que els precedeixen.

Aquest fet em fa pensar que la generació al voltant dels 60 anys (cinc amunt o avall) són els que es van acostumar (per necessitat o per ideologia) a reivindicar, protestar i mobilitzar per la fi de la dictadura, i les generacions posteriors ja no han tingut motius tan evidents pels quals "lluitar". Ens hem (han) acostumat al benestar i a veure al poder sempre als mateixos, per la qual cosa no ens hem preocupat pel futur. "Ells sabran el que és el millor per nosaltres..." Perquè ens havíem de preocupar si ho teníem tot i res no ens faltava? Jo esperava que l'actual crisi, amb l'atur desbordat, els desnonaments, les retallades, etc., podia servir com a despertador de consciències, però ahir vaig comprovar que estava ben equivocat.

Potser la independència no serà la solució, però com a mínim intentem-ho i sortim de dubtes, coi!