La hipocresia d'alguns artístes.

Bruce Springsteen a l'Estadi Olímpic de Montjuïc

Manu Chao envoltat de fans

Avui, molts diaris digitals destaquen l'espectacular xou d'ahir al vespre a l'estadi olímpic de Montjuïc d'un dels màxims exponents de la música rock&roll de les ultimes dècades, el Bruce Springsteen. Més de cinquanta mil persones van assistir al concert i van gaudir de més de tres hores de música en directe, i de les proclames reivindicatives del principal protagonista de la nit, molt vinculat segons expliquen a les causes solidàries i a les lluites vàries dels més desfavorits com ara els indignats.

No deixa de sorprendre que personatges com el Bruce, que s'omplen la boca de justícia social i solidaritat amb els més desfavorits, no tinguin cap recança a l'hora de fer pagar no menys de 70 euros per entrada als fans o seguidors que volen presenciar els seus espectacles. Com a mínim, em sembla una mica contradictori que s'ompli la boca amb boniques paraules dirigides a gent que mai podrà gaudir dels seus concerts degut a l'elevat preu de les entrades. I no em valen les excuses de les despeses que implica fer una gira com aquesta. Si fem un càlcul ràpid dels ingressos d'un concert com el d'ahir, amb 50.000 espectadors a una mitja de 75 euros (tirant pel baix), surten  3.750.000 euros. Home, entenc que fer girar un espectacle com aquest deu tenir unes despeses importants, però amb els guanys d'un sol concert com el d'ahir, segur que poden pagar mots sous, i encara ha de sobrar una bona pasta. No està gens malament per un artista compromès amb la justícia social...

La veritat és que no conec gaires artistes que prediquin amb l'exemple. Però si n'hi ha un que jo conegui que ho pugui exemplificar, aquest és en Manu Chao. Caurà millor o pitjor. Agradarà més o menys la seva música, el seu posat, o el seu estil de vida, però no crec que se li pugui retreure cap tipus de contradicció entre el seu discurs i la forma com es guanya la vida. En Manu és un dels principals referents de la música mestissa al món, i va impactar mundialment amb la seva banda Mano Negra a principis dels anys 90. És un mite musical al seu país (França) i fins i tot alguns presidents d'aquesta República s'han volgut entrevistar amb ell. Ha venut milions de discos i, segurament, podria viure de rendes la resta de la seva vida. Però en Manu ha preferit escampar el seu art per tot el món, del nord al sud, de l'est a l'oest, fent possible que tothom pogués gaudir dels seus espectacles, a preus raonables, o fins i tot de manera gratuïta en alguns llocs (Llatinoamèrica, Àfrica...). Segur que el Manu podria haver optat per la via còmoda i enriquidora del "showbussines", amb gires per fer calés a l'engròs allà on n'hi ha, i un estil de vida d'estrella del rock com han fet molts altres, però sap que aleshores faria el ridícul si intentés fer-se passar per un indignat més, com va fer ahir el Boss.