20 anys d'una humiliació.

Rebollo, per què no vas apuntar a la llotja?

Demà es compleixen vint anys de l'inici dels jocs olímpics de Barcelona 92, els jocs de la vergonya i de l'humiliació catalana. Els jocs de la burgesia barcelonina més espanyolista, d'Ejpañia i dels esportistes espanyols, que ben poc van aportar a Catalunya més enllà d'un bon grapat d'independentistes empresonats i torturats, i de que una part del món inculte pogués posar en el mapa la ciutat de Barcelona, dins d'Ejpañia, evidentment. Encara que ens venguin que els jocs van servir per netejar la cara a Barcelona i modernitzar-la, aquesta modernització es podria haver fet igualment, o millor fins i tot, sense la necessitat d'humiliar-nos com a nació.

Curiosament, en aquella època jo tenia 16 anyets i encara no tenia ben definida la meva identitat pròpia, ni tenia gaire criteri per fer valoracions més enllà de les avantatges que suposaven per un enamorat de l'esport com jo, de poder gaudir al llarg d'unes setmanes dels millors esportistes del món a prop de casa. De fet, vaig poder assistir a alguns esdeveniments com a espectador, com ara a l'handbol a Granollers, l'atletisme a l'estadi olímpic, o l'hoquei herba a l'estadi municipal de la meva ciutat (quina vergonya quan recordo al Manolo el del bombo amb el Moreno dels platerets cridant aquelles consignes tan casposes i cutres), i alguna cosa més que ja no recordo.

Els meus sentiments envers les olimpíades a casa nostra van passar de l'eufòria inicial l'any de l'assignació a la candidatura de Barcelona (amb el feixista aquell de president del COE), a l'alegria per poder viure de prop el principal espectacle esportiu els dies de competició, per acabar maleint al cap d'uns anys als il·luminats que van decidir portar els jocs a Barcelona per a més glòria espanyola i humiliació catalana.

De fet, no recordo cap escena de reivindicació nacional catalana al llarg d'aquells jocs (a banda dels intents reprimits i sancionats de quatre independentistes) . No sé, m'hagués agradat veure algun esportista català amb l'estelada al podi, al igual que els atletes nordamericans alçaven el puny com els "panteres negres" l'any 1968 a Mèxic. O girar-se d'esquena a l'escoltar l'himne espanyol, o qualsevol gest a favor de la causa catalana. Entenc doncs, que tots els esportistes catalans que van participar en aquells jocs se sentien tan espanyols com la resta, o simplement es passaven els sentiments identitaris i la dignitat nacional per l'engonal. Vaja, que primer jo, després jo, i més tard jo també.

El pitjor de tot, és que els jocs de Barcelona no van servir per avançar ni una passa cap a l'alliberament nacional, i d'aquí a tres dies començaran uns nous jocs a Londres i els esportistes catalans tornaran a competir vestint la samarreta dels espanyols una vegada més. Eh!, i segurament n'hi haurà que ho faran ben cofois i orgullosos, però també és probable que n'hi hagi algun que preferiria competir defensant els colors de la seva nació, és a dir, la catalana. Els desitjo a tots ells el pitjor en aquests jocs, i que la selecció espanyola guanyi les menys medalles possibles. Afortunadament, els jocs m'agafen de vacances lluny de casa i no tindré l'oportunitat de seguir-los ni d'agafar cap úlcera d'estómac.