Retorn a la infantesa.

Vano de 5 a la Festa Major de Viladecavalls, la meva segona casa.

Ahir els Minyons vam tancar el primer tram de la temporada amb l'exhibició vespertina a la festa major de Viladecavalls. Feia un munt d'anys que no actuàvem en aquest poble veí, i potser per aquest fet, vam aplegar a un nombrós públic que va respondre amb entusiasme totes i cadascuna de les construccions que vam realitzar (3d8, 4d8, 2d7 i vano de 5).

Per a mi va ser una jornada força especial, ja que per unes hores vaig poder reviure grans moments de la meva infantesa i adolescència, i retrobar-me amb vells amics i coneguts. Primerament, al Casal Familiar, un dels llocs on hi he passat més hores de la meva vida, de la piscina al frontó, del frontó a la taula de ping-pong, de la taula de ping-pong a la pista de tennis, i tornar a començar, on molts minyons vam poder gaudir d'un dia de piscina molt agradable. I més tard, a l'explanada de la masia de Can Turu, on havíem de fer els castells, principal punt neuràlgic de celebració de les festes majors, i on de ben xic vaig començar a familiaritzar-me amb els balls d'orquestra i les llargues nits de festa major envoltat d'amics i familiars.

I ara us explicaré una anècdota (batalleta) relacionada amb la festa major de Viladecavalls, de quan devia tenir no més de deu anys: resulta que em vaig oferir voluntari perquè els meus germans i les meves cosines s'iniciessin en l'ocifi de perruquers (la meva iaia Dolors ho era), i em van fer tal destrossa que després van haver de demanar a una perruquera jove del poble que ho arreglés. I arreglar-ho va significar deixar-me la closca ben rasuradeta. Per dissimular una mica la retallada, la perruquera em va recomanar que em fregués el cabell amb una mica de sabó i aigua perquè em quedés de punxa i semblés més llarg. I així ho vaig fer... Doncs aquell vespre mentres gaudíem de l'orquestra de torn, sobtadament, va començar a ploure, i del meu cap baixaven rius d'escuma que anaven a parar als ulls, amb la coïssor pertinent. Sort que els avis vivien a prop d'allà...

En part per tots aquest records que guardo dels bons moments passats a Viladecavalls, ahir em va fer especial il·lusió que em fessin fer un dels pilars de 4 dels pilars de comiat. Feia no sé quants anys que no feia cap castell al tronc amb la camisa de la colla (potser el pilar de 4 al cim del Pedraforca l'any 2009 va ser l'últim, i perquè el vaig muntar jo...). No ho dic amb amargor, ja que fa temps que vaig assumir que fer castells és molt més que no pas pujar al tronc dels castells, i a dia d'avui he perdut tota il·lusió al respecte. Però si hi havia alguna possibilitat que mai tornés a fer alguna cosa al tronc, ahir era el dia. I és per aquest motiu que em vaig alegrar tant d'haver pogut fer de segon al pilar de quatre, ja que aquest pilar tenia per a mi una forta càrrega simbòlica i emotiva. Així que vagi des d'aquí el meu agraïment als tècnics que van pensar en mi. (per cert, que s'apropa Sant Fèlix i crec que el pilar d'entrada no l'haurien de fer sempre els mateixos... ;-) ).

Minyons, bones minivacances i fins aviat!

Ah, i dijous cinema a la fresca!