Dia 17 - Què bonic és viatjar, què bonic és tornar.

Vista aèria de Terrassa, tot i que encara no tenim aeroport... afortunadament!

Aquest matí he arribat a la terminal 1 de l'aeroport del Prat a les 11:30 del matí després de prop de vint hores de viatge i dues escales incloses, a Singapur i a Istambul. Això de les connexions aèries és una de les creus dels viatges de llarg recorregut (i sembla que els d'Ibèria estan disposats a fer-nos passar per Madrid per anar a qualsevol lloc del món. Al final haurem de passar per Madrid per anar a Saragossa...). Espero que quan siguem un país normal, pugui viatjar pel món sense haver de fer tantes parades.

Tot i el cansament i les poques hores (mal) dormides, sempre reconforta tornar a casa després d'uns dies a fora. Tornar a menjar el que m'agrada. Tornar a veure als amics. Tornar a fer castells. Tornar a transitar pels carrers de la meva vida. Tornar a veure a la família. Tornar a veure la meva tele. Tornar al meu pis, al meu llit, al meu lavabo... En fi, tornar. Com diria aquell "y volver, volver, volver"...

Aquest vespre els Minyons comencem els assaigs especials per preparar Sant Fèlix. Aquest cap de setmana tenim dues actuacions d'alta volada a la festa major de Sants i de Sitges respectivament. També m'agradaria passar alguna nit als concerts de la FMA de Manresa, i el dia 30 sabré si començaré el curs escolar treballant o no, a més de suar la cansalada a la plaça de la vila de Vilafranca, en una de les més importants i tradicionals actuacions de l'any. Vaja, que m'esperen uns dies de fortes emocions. Emocions a l'alçada de les que es puguin viure viatjant als llocs més llunyans del món.

Ara m'inquieta saber com m'afectarà el canvi d'horari i les hores de viatge. Tot i el cansanci, no descarto despertar-me de matinada a qualsevol hora, o no aconseguir agafar el són de cap de les maneres. A sobre, la calor no ajudarà gaire. A Java no feia aquesta xafogor horrorosa.