Dia 7 - Una altra meravella: Borobudur.

Temple de Borobudur.

Com ja vaig dir fa poc, les fotografies no acostumen a fer justícia a la bellesa dels monuments que es poden contemplar de prop. Aquest és el cas del temple de Borobudur, declarat patrimoni material de la humanitat per l'Unesco, a uns 40 km al nordoest de Jogyakarta, el temple budista més gran del món construït entre el 750 i el 850, i reconstruït més d'una vegada degut a terratrèmols, erupcions volcàniques i abandonament. És impressionant la quantitat de pedra que van necessitar per construir cada un dels nivells de la construcció, així com la feina que devia portar gravar la gran quantitat d'escenes mitològiques que decoren les parets.

El "sarung" no me l'he comprat. La jeca sí, per anar amb la moto.

Aquest matí he sortit d'horeta del hostel per no evitar la calorada durant la visita al temple, i per evitar possibles aglomeracions de turistes i tal. El primer objectiu ha valgut la pena complir-lo. Ara bé, em sembla que d'aglomeracions aquí no n'hi deuen haver gaires. És possible que mentres dura el Ramadà, els possibles turistes nacionals estiguin més aviat paradets, però la veritat, m'ha sorprès que hi hagués tan pocs turistes internacionals en el temps que jo hi he estat. Molt millor per poder transitar còmodament i per fer fotografies sense haver de demanar la tanda.

Després de la visita a Borobudur he decidit tornar a Jogyakarta per un altre camí del que havia vingut, per així descobrir i contemplar paisatges diferents. Gràcies a l'inestimable ajuda del mapa que em van donar a l'oficina d'atenció al turista de Jogyakarta em puc moure amb considerable autonomia per aquestes carreteres, tot i que sovint he de parar per preguntar als locals si vaig en la direcció correcta al meu destí o si he perdut la ruta. Els noms dels llocs són per a mi impossibles de recordar i més d'una vegada haig de tornar a mirar-me el mapa per demanar-li a la gent si vaig bé o no. Tot just fa un parell de dies he memoritzat com donar les gràcies en l'idioma bahasa, "terima kasih", tot i que a mi m'ha quedat amb la pronúncia de "tri magazine", per allò de buscar alguna cosa similar per memoritzar.

No puc parar amb la moto sempre que vull, però des d'una benzinera...

Avui no he acabat la jornada amb l'habitual massatge. A canvi he fet una activitat de tipus cultural, i m'he anat fins al teatre a l'aire lliure que hi ha al darrere del temple de Prambanan a veure una obra de dansa ´tradicional javanesa. Amb prop de 200 intèrprets entre ballarins i músics, i amb el marc incomparable del temple il·luminat al darrera de l'escenari. La veritat sigui dita, a mi el tema de la dansa em costa una mica, per no dir bastant. De fet he marxat a la meitat de l'espectacle quan ja havien aparegut en escena tots els personatges i començava a fer-se una mica repetitiu. Que consti que he aguantat una hora sencera i una mica més. A més s'hi afegia el factor tornada de nit en moto i he preferit no allargar el tema excessivament. Creia que sent de nit no trobaria gaire transit per la carretera, però ni així.

Ramayana Ballet a Prambanan.