El partit de la selecció catalana de futbol, i l'adéu de l'entrenador.

Johan Cruyff acomiadant-se dels aficionats.

Ahir al vespre es va disputar al nou estadi de Cornellà-El Prat, seu del RCE Espanyol, el tradicional amistós nadalenc de la selecció catalana de futbol. En aquesta ocasió, el rival va ser una vella coneguda Nigèria amb qui ja ens havíem enfrontat l'any 1998 a l'estadi Lluís Companys amb 53.630 espectadors a les grades, pels 27.234 que van assistir al partit d'ahir. El resultat del partit d'ahir (1 a 1) també va quedar lluny de la golejada aconseguida fa 15 anys, quan la selecció catalana es va imposar per un contundent 5 a 0.

 

Sembla evident que els aficionats catalans s'han cansat d'amistosos contra combinats de segona fila, i això es fa palès en la capacitat de convocatòria, que ha anat minvant any rere any. No és gens menyspreable la xifra aconseguida, però queda lluny de les xifres aconseguides els primers anys, o en enfrontaments contra seleccions del prestigi del Brasil o l'Argentina, on es van batre records d'espectadors.

 

Un altre fet destacable del partit d'ahir, és la retirada (si es que mai va estar gaire actiu) definitiva de l'entrenador català (perdó, de l'entrenador holandès amb residència a Catalunya) Johan Cruyff. Després de dirigir al combinat català en quatre ocasions en els darrers tres anys, el simpàtic holandès, ha decidit plegar del tot, suposo, que per poder dedicar-se plenament a la seva principal afició, el golf. I potser es plantejarà apuntar-se a algun Centre de Normalització Lingüística per tal d'aprendre d'una vegada per totes la llengua pròpia del país que l'ha acollit, li ha donat feina, i l'ha idolatrat.

 

I és que comprovar com un paio que diu que és capaç de parlar cinc o sis llengües, no sigui capaç d'expressar-se ni vint segons en català, ni tant sols saludar amb un "bona nit", després de més de quaranta anys a Catalunya, evidencia una manca de sensibilitat i d'interès flagrant envers la nostra llengua i la nostra nació. És possible que el prestigi del personatge hagi donat una major notorietat internacional a la causa esportiva catalana, però alhora, és una manera de reconèixer l'esquerda social que suposa el fet que una part de la societat catalana (nouvinguts, immigrants, i de fills i nets de la immigració) no tingui cap interès per aprendre i usar la llengua pròpia del país, ni després de quaranta anys entre nosaltres. No m'estranya doncs, que ahir se sentissin xiulets a l'estadi quan el senyor Cruyff es va dirigir al públic present íntegrament en castellà.

 

Tant de bo el proper entrenador de la selecció catalana de futbol, sigui d'on sigui, i hagi nascut on hagi nascut, parli el català, o com a mínim, demostri un interès sincer per aprendre'l. Amb això em conformaria.

 

Ah! I el que dic, val tant per l'entrenador com pels jugadors, com per tots aquells que viuen entre nosaltres.